“Un luxe per nosaltres actuar al Teatre Lliure”, deien els components de Tanttaka Teatroa, en acabar la representació de divendres nit i començar el col·loqui. El luxe en realitat ha estat per nosaltres, els espectadors teatraires catalans, poder gaudir de la seva professionalitat a dalt de l’escenari. Llàstima però que els responsables del Teatre Lliure (aquesta vegada “irresponsables” ), van decidir esguerrar-nos una obra pensada i escrita en la llengua del país Basc, el euskera, i traduir-la al castellà, amb la intenció de fer-la més comprensible, amb la que ells anomenen “llengua comuna”…. el castellà, evidentment.

Un atemptat cultural a les llengües de l’estat, que no són la que el mateix estat imposa per la força, utilitzant el mateix argument fatxenda, que la dreta dels nacionalistes espanyols fan servir, amb un intent d’aniquilar qualsevol llengua que no sigui la d’ells. No estic pas en contra de cap llengua i menys amb el castellà, llengua a la fi amb la qual vaig estudiar i parlar fins a la meva adolescència; estic a favor de TOTES les llengües i en aquest cas concret a què no se’ns escatimi la llengua basca.

Però passem a parlar de EL HIJO DEL ACORDEONISTA; El poble basc no posseeix unes institucions com les nostres, com són l’institut del Teatre, el Teatre Lliure o el Teatre Nacional de Catalunya, escola i referents del Teatre català. Per això mateix es digne d’admiració que tres ajuntaments bascos de diferents ideologies és posin d’acord per tal de posar en peu i a escena aquesta producció de l’escriptor Bernardo Atxaga (pseudònim literari de Joseba Irazu Garmendia), i que des de l’any 2006 és membre de l’Acadèmia de la Llengua Basca (Euskaltzaindia).

Aquesta és la novel·la més personal d’aquest autor. Hi recorrem, com si miréssim un mosaic fet amb diferents temps, llocs i estils, la història de dos amics: Joseba i David, el fill de l’acordionista. Des dels anys trenta fins a finals del segle XX, des Obaba fins a Califòrnia, de la infància a l’escola als inferns de la guerra i de la violència, Atxaga aborda de forma valenta el tema de la memòria, la nostàlgia, l’amistat i també de la tristesa del que deixa la seva terra sabent que no tornarà. I al centre de les múltiples ramificacions d’aquesta història, l’única possibilitat de salvació davant les circumstàncies més dramàtiques: l’amor.

“Les violències són de diferent signe i fins i tot, moralment, són de direcció contrària, però es pot dir perfectament que aquells que fugien dels feixistes eren les víctimes d’una època, i amb el pas del temps es van convertir en botxins”, assegura un Atxaga que procura “no ser relativista en aquests temes”.

La companyia Tanttaka Teatroa, va estrenar aquesta obra a l’octubre del 2012 al Teatre Arriaga de Bilbao, no sense una gran polèmica com era d’esperar, però amb enorme èxit. L’adaptació ha estat a càrrec de Patxo Telleria i evidentment per raons de temps teatrals i de pressupost ha hagut de retallar un munt de personatges, per tal de deixar la essència de l’obra, això si, perfectament intacta. Una molt i mol bona direcció de Fernando Bernués.

El David i el Joseba són amics des de la infantesa. Amb prou feines han deixat de ser uns nens quan el David descobreix el col·laboracionisme del seu pare amb els feixistes durant la Guerra Civil. Fascinats tots dos pel descobriment de la lluita antifranquista decideixen, per motius ideològics l’un i emocionals l’altre, militar a la incipient ETA de la primeria dels 70. Després d’un període curt i poc encertat de lluita clandestina, arriba l’exili a França. Poc després, el desencant del David i després de l’abandonament, la traïció a l’amic i al col·lectiu. Quan surt de la presó el David se’n va a Amèrica per començar una nova vida. Trenta anys després, quan és a punt de morir al seu ranxo de Califòrnia on ha viscut finalment feliç, rep la visita del Joseba. Junts s’enfrontaran definitivament al passat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El repte per aixecar teatralment aquest monument literari, ha estat tot un èxit, i en ells han intervingut una excepcional posada en escena amb una escenografia senzilla però molt efectiva, a base d’un escenari a dos nivells, separats quan convé per persianes de fusta que s’aixequen parcialment o bé en la seva totalitat. La sol·lucio d’emprar una bona pila d’acordions per aconseguir diferents escenificacions, em va semblar del millor d’aquesta producció….. els acordions serveixen per simular les pedres grans d’un riu, els coixins de l’hospital després de les tortures franquistes, però també de patíbul on s’intenta penjar de la forca amb forma d’acordió a un dels protagonistes.

Aconseguir el repte de què en tan sols 90 minuts de teatre es pugui entendre i gaudir d’aquest meravellós text, es digne d’admiració. Ens traiem el barret amb el que aquest grup de gent han aconseguit. Però és que a mes a més, posar a escena 14 actors, per tal de representar les diferents èpoques en la que transcorre l’obra, és ja el súmmum, i mes avui en dia.

Grans actuacions d’uns actors que han tingut la feinada i la gosadia de “descongelar” les seves representacions, tan sols per interpretar-les a Barcelona, ja que feia al voltant d’un any que no es representava amb assiduïtat. No voldria aquí comparar actuacions perquè es tracta d’una actuació coral que no te cap tipus de desperdici, encara que com és lògic el pes recau en les interpretacions dels personatges quan eren joves i després adults.

La música en directe i tota l’estona amb diferents composicions per acordió, és un altre de les aportacions més extraordinàries que posseeix aquesta producció.

Absolutament recomanable. Avui diumenge 15 de juny encara sou a temps de poder GAUDIR d’aquesta proposta teatral imprescindible, que a “Voltar i Voltar” tornem a valorar en 5 estrelles, perquè considerem que és del millor que hem pogut veure aquesta temporada.

M’agradaria demanar als programadors catalans que tornin a apostar per tornar a apropar aquesta producció de nou i ben aviat, evidentment en euskera.

EL HIJO DEL ACORDEONISTA

__________________________________________________________

Nota que vaig escriure al tornar a casa la mateixa nit de veure la representació i que vaig publicar a la mateixa pàgina de Facebook del Teatre Lliure, així com a l’espai “Teatre, l’opinió dels espectadors” que vàrem crear fa unes setmanes també a Facebook.

Greu error per part dels irresponsables del Teatre Lliure, de privar-nos de poder veure Teatre basc en la seva pròpia llengua… l’euskera, sobre titulada en català. Per tal de cobrir l’expedient, únicament ho vàrem poder fer, les persones privilegiades que ho sabien prèviament i varen poder anar el dia de l’estrena…. la resta a tragar quina i a veure l’espectacle en el que ells anomenen la “lengua comun de todos los españoles”… és clar el castellà.

Em sembla penós que estiguem acostumats a veure teatre en aquesta mateixa sala, teatre en totes les llengües del món mundial… anglès, holandes, rus, coreà, japonès i el que faci falta… però ai làs … i resulta que quan ens agradaria escoltar el so d’una llengua molt propera i estimada com és el euskera, aquesta peronatges treguin del calaix l’argument fatxenda utilitzat per la dreta espanyola, de què com tenim una llengüa comuna, és millor utilitzar-la per la millor comprensió de l’obra.

Vull fer palesa la meva indignació per aquest fet quant a mes a més estava anunciat a tot arreu que la representació seria en euskera i en castellà i per això mateix els teatraires varen reservar entrades amb molts mesos d’antelació, a fileres no massa properes per poder llegir els sobretítols amb comoditat.

Tal com es va explicar a la xerrada posterior, va ser una decisió del Teatre i no pas de la companyia que ho representava. El irresponsable que va decidir això a sobre d’estafar-nos, en la venda d’un espectacle amb condicions no previstes inicialment, ens considera un poble incult que no és capaç ni tant sols de llegir. Un flac favor a les llengües del estat que no són el castellà, per tal de fer-les conèixer, encara que sigui tan sols a nivell de la seva musicalitat.

Molts matisos que inclouen aquesta obra de la realitat basca, els vàrem perdre per un caprici d’un “irresponsable” al que se li hauria de caure la cara de vergonya i al que demano des de aquí que com a mínim demani disculpes publiques als espectadors que vàrem patir la seva agresió cultural. Matisos tant importants com veure quins personatges parlen o no en eusquera i quines es neguen a fer-ho… i no sempre, sinó quant els hi convé.

_____________________________________________________________

– Teatre Llire de Montjuïc – Sala Fabià Puigserver – Preu 29 € – ( preu pagat 16 € – Abonament de 20 entrades)

__________________________________________________________________________________

A petició de Imma C. aquesta vegada com a signatura d’aquesta crònica posem el CARGOL de Henri Matisse.

En el moment en què Matisse va crear “El Cargol”, ja tenia 83 anys i estava confinat al seu llit. Aquest treball semiabstracte, basat en el remolí d’una petxina de cargol, es va fer amb l’ajuda d’assistents que van pintar trossos de paper en colors escollits per Matisse que l’artista va organitzar. L’obra és gran, de gairebé tres metres quadrats, i mostra la brillantor de Matisse en harmonitzar colors diferents i formes de manera que els blocs de color semblen surar, com si sempre estiguessin en moviment.