Al novembre dels 2011 vaig descobrir una nova actriu, que com deia llavors en aquella crònica, literalment em va enamorar … es tractava de Alba Florejachs. (aquí teniu el LINK d’aquella crònica).
Després, la hem vist sovint tant en Teatre com en Televisió i sempre treballant en papers còmics. Diuen que sempre fa el mateix perquè no sabria interpretar papers seriosos; no ho se pas, jo sincerament crec que no… el que si se, es que m’agrada la seva manera d’actuar i que em recorda una micona a la gran MarY Santpere. Això per mi es mes que suficient.
El Grup Focus, que com be sabeu es un projecte privat, administra varis teatres de Barcelona, i per cada un d’ells produeix un determinat tipus de Teatre; a La Villarroel, ja fa temps, li ha tocat el paper de “teatre comercial”, on prima el passar-s’ho be i sobretot riure, …. sovint amb textos intranscendents, que no vol dir en cap cas, que no tinguin qualitat.
Aquesta especialització, li permet fer calaix en uns determinats teatres i amb els calerons que recull, produir altre tipus de teatre mes seriós, que amb tota seguretat ens agrada mes als teatraires. Dic això, perquè La Villarroel, abans d’aquesta especialització, era una de les sales teatrals de Barcelona on nosaltres acudíem mes,…. a vegades sense saber ben be ni tan sols el que anàvem a veure, perquè confiàvem cegament amb la seva programació.
Es per això que d’entrada no teníem pensat anar a veure aquesta producció; vàrem comprar entrades per anar plegats amb uns familiars, perquè estàvem segurs, això si, que ens ho passaríem be. La realitat es que a mes a mes de riure i de veure treballar a dos actorassos, ens ha sorprès molt favorablement el text de la seva autora, Marta Buchaca.
Losers és una comèdia romàntica. Ella es diu Sandra i és una soltera que voreja els quaranta, que està tan perduda com quan en tenia 15 i que busca l’amor desesperadament. El busca a tot arreu, fins i tot a internet, encara que ho trobi de losers. Ell, el Manel, és un dependent d’una botiga de telefonia mòbil de més de quaranta, que acaba de ser abandonat per la seva núvia, que se n’ha anat amb un teleoperador colombià.
Ella va a la botiga per donar de baixa el mòbil de la seva mare morta, i el que havia de ser un trànsit avorrit i pesat es converteix en el dia més important de la seva vida.
Evidentment es tracta d’una comèdia; ningú ho nega. Però tracta temes d’actualitat i ens els fa reviure a escena, on en mes d’una ocasió, ens veiem reflectits… el tema dels “iphones” i tot el que ha representat de canvi a les nostres vides, està molt ben escenificat. Em van agradar moltes coses, com per exemple, el posar enfrontades dos actituds contraries a la vida…. la gasiveria mes absoluta amb la del dispendi sense preocupacions econòmiques. També la relació de la parella amb el grup familiar extern…. i això, curiosíssim, sense haver de incorporar cap altre actor, a la producció.
L’amor a primera vista, les relacions reals posteriors, els problemes de convivència… respectant o no les peculiaritats de l’altre, les actituds de cada un davant de fets importants o d’altres als que donem mes importància de la que caldria. En fi, crec que, s’ha aconseguit un text on tothom s’ho passa d’allò mes bé (l’Imma es pixava), però, en el que es diuen coses que fan pensar, almenys una mica. No es tracta d’un text buit…. es tracta de teatre contemporani, teatre proper al nostre dia a dia i de casa nostre; tampoc crec, cal buscar molt mes que això.
No cal dir que la interpretació de Alba Florejachs, em van agradar molt…. be, com gairebé sempre; la diferencia es que aquí la sustenta un text amb una mica de cara i ulls; però, a mes a mes, cal dir que l’actuació de Jordi Díaz, posa el contrapunt necessari a la explosió “esbojarrada” de la seva parella….. el paper de “rata” l’interpreta molt i molt be, i el fa encara mes humà. Sincerament no se pas qui dels dos ens va agradar mes.
Aquest cop, crec que paga la pena recomanar aquesta representació.
Dramatúrgia i Direcció : Marta Buchaca
Repartiment: Alba Florejachs (Sandra) – Jordi Díaz (Manel)
Veus en off: Jordi Banacolocha – Mercè Comes – Maife Gil
Escenografia:: Sebastià Brosa – Vestuari:: Laia Muñoz – Il.luminació: David Bofarull – Espai sonor: Imma Sust – Caracteritzacio: Toni Santos
Producció:: La Villarroel i FAIG Produccions
_____________________________________________________________________________
– La Villarroel – Preu 28 € – (preu pagat: 17,60 € -per compra de week pack 4)
_____________________________________________________________________________
Vaig anar a veure-la dimecres, es dinàmica, divertida i actual, vàrem passar una molt bona estona, com molt bé dius es quelcom més que una comèdia. També crec que, una part substancial de l’èxit de l’obra, es la parella d’actors.
Ara bé, la sala no ha canviat la disposició de les butaques respecte de la darrera obra El Crèdit, que es desenvolupava al mig, amb els espectadors a banda i banda i que en aquella funcionava molt bé, però que en aquesta crec que no, sobre tot quant els personatges es dirigeixen al públic per expressar els seus pensaments o inquietuds, llavors ho han de fer a una i altre banda i resta espontaneïtat, no us sembla?
Una abraçada
Carme
Aquesta distribució ja fa molt de temps que està gairebé com definitiva a La Villarroel… jo diria que fa alguns anys.. A mi no em molesta pas, ja que apropa a molts mes espectadors a l’escena i el teatre segons el meu punt de vista, es important que es vegi de ben a prop.
Es la solució que altres teatres que nosaltres estimem, ja fa temps que l’utilitzen…. la Sala FlyHard, Àtic22, La Seca, Sala Beckett… i d’altres. Es veritat que pels actors es mes difícil mesurar el temps per tal de repartir la seva actuació a les dues bandes, però crec que guanya amb naturalitat, ja que la realitat de la vida, no és a 1 banda ni tampoc a 2 bandes, sinó a 4 bandes. La distribució a la “italiana” tradicional amb el públic a una banda i l’escena a un altre crec que te tendència a desaparèixer.
Un aspecte que m’agradaria comentar de La Villarroel, es el fet que per asseure a la grada A, et fan pujar una bona escala, per d’immediat tornar-la a baixar per l’altre banda. Sembla realment una presa de pel. La opció de pujar per una rampa existent i travessar l’escenari, no els agrada i ho tenen super prohibit, e inclús fan servir als treballadors com una mena de policies per tal de que el públic pugi i baixi les escales que no tenen cap sentit. L’argument que fan servir, es que no es bo que es trepitgi l’escenari perquè s’espatlla ; aquest argument no s’aguanta per enlloc ja que no te res d’especial i es absolutament pla.
Una Solució fàcil… seria, posar una estora protectora abans i després del espectacle. Que passaria si a l’espai Lliure del Teatre Lliure posessin les mateixes normes absurdes ? Ningú podria accedir a les seves localitats !!!
L’altre dia anava amb una persona amb mobilitat reduïda i vaig demanar pujar i baixar per la rampa…. efectivament ho vaig aconseguir, però com un favor molt…molt i molt especial i quasi al final de tot, segons en van dir per “no donar mal exemple” a la resta del públic. Actituds d’un època passada.
Gràcies per comentar
La vaig veure fa un temps, i vaig riure força. Es una d’ aquelles obres que al principi semblen una mica intrascendents i que a mida que va passant l’estona veus que tenen un contingut més seriós i reflexiu. L’Alba em va sorprendre moltíssim, no la coneixia, i és la que per mi porta tot el pes de l’obra, tant en la part més cómica com en la més “dramàtica”. Personalment penso que es menjava una mica al Jordi Diaz, que no es que ho fes malament, però es que l’ Alba està molt i molt bé i ho omple tot. En general es una obra que recomanaria, tant per passar una bona estona com per pensar una mica….Jo és que m’hi vaig sentir força identificada, també sóc una Loser!! 😉
Suposo que devies veure aquesta obra en el “combat” de dramatúrgia del Festival Temporada Alta de Girona, on sembla que va triomfar. L’aparent intranscendència d’aquesta obra, la fa potser més propicia a què se la valori molt millor del que era d’esperar… això almenys és el que em va passar a mi.
Com ja he comentat, l’Alba d’ençà que la vaig descobrir, ha estat una de les actrius que m’han captivat mes en la seva faceta còmica i m’agradaria molt veure un treball seu en un paper dramàtic; estic segur que em captivaria igualment.
No estic d’acord però, en què l’actor Jordi Díaz queda eclipsat per l’actuació de l’Alba. Un bon actor té que fer el paper que se li encomana… i en Jordi ho fa molt bé…. millor impossible. Un altra cosa és que la dramatúrgia aposti més per un dels dos personatges i li doni una importància més gran.
Losers …. jo també la recomano de totes, totes. L’únic aspecte que no m’agrada de l’obra és que el seu títol sigui en angles…. això perque?…. és que la nostra llengua ven menys a casa nostre que l’angles ?
Hola de nou! Quan he dit que la vaig veure fa un temps, potser he exagerat amb el concepte “temps”. Realment la vaig veure farà un mes i mig, el que passa es que he vist varies obres en aquest interval, i potser m’ha fet la sensació de que feia més temps..hehe…A mi em va semblar lògic el fet d’anomenar el títol en anglès, ja que els dos protagonistes basen les seves relacions en les noves tecnologies, la noia enganxada als facebooks, twitters, i les pàgines de relacions a través d’internet, el noi que treballa en una botiga de telefonia… i ja sabem que el llenguatge que envolta la tecnologia és l’ anglès, així que tot plegat el títol em va semblar força coherent amb les vides del personatges.
Estem d’acord que les noves tecnologies fan que tothom vulguem o no, fem us del idioma que hores d’ara es el idioma global… l’anglès; no ens queda mes remei…
Un altre cosa es que obres escrites a casa nostre i per autors catalans, les bategem amb noms traduïts a aquest idioma. No es important i no cal donar-li mes importància, però crec que fem un mal favor a la nostra llengua, amb aquets petits detalls.
Jo soc partidari de que s’utilitzi la nostra llengua, també en el Teatre.
Hola, d’acord amb les 3 estrelles… Molt millor la primera part que la segona, i ella que ell, que no està malament tampoc. La segona part és més tòpica d’història de parella; la primera mostra més el caràcter ‘looser’, els dubtes (els fragments de monòleg d’ella durant el diàleg amb ell).
Hola Daniel
Moltes gràcies pel munt de comentaris que aquests dies has publicat a can Voltaire. Hem estat fora de casa gaudint una mica de temps de platja … i he deixat el blog una mica abandonat…..encara que a partir d’ara i de cara al Grec…. no pararem de publicar diàriament les nostres cròniques.
Referent a Losers, crec que ha estat una producció força menyspreada per la crítica oficial, pel seu caràcter informal i còmic. No estic gens d’acord i crec que tant el text com els actors (els dos), es mereixen que molt public la vagi a veure i de ben segur passarà una bona estona.
Retroenllaç: – 085 (22/23) – Teatre – QUANT TEMPS EM QUEDA ? – Teatre Goya (🐌🐌🐌🐌) – 14/02/2023 |