Decepció per l’obra escollida pel retorn de Josep Maria Flotats al TNC.
Recordem amb admiració l’època daurada de Flotats davant del vaixell insígnia del Teatre a Catalunya. Recordem quant actuava al Teatre Poliorama i l’admiràvem de debò…. després, el seu nomenament per part de Jordi Pujol per arrancar, llavors, el projecte de un Teatre Nacional de Catalunya. Vàrem gaudir de molt bon Teatre aquells primers anys sota la direcció, quant la Sala Gran del TNC era per tots admirada i tots nosaltres la posàvem con bon exemple del que deuria ser un Teatre; llavors es presentaven escenografies espectaculars mai vistes. Tot canvia i ara resulta que quasi tots el professionals del Teatre tiren “pestes” d’una sala que consideren excessiva en tots aspectes.
Però també recordem amb infinita tristesa i vergonya aliena, quan per motius polítics va ser destituït per el conseller de torn, aquell 23 de setembre de 1997.
El joc de l’amor i de l’atzar – fotos de David Ruano / TNC
Evidentment Flotats, que va formar part de la Comedie Française en els anys 70/80, ara ha volgut escollir un text de un francès del segle XVIII, a en Pierre Marivaux. “El joc de l’amor i de l’atzar” es un text d’una època llunyana, amb un argument tan senzill que als 10 minuts de començar la representació, ja veus tot el seu desenvolupament i desenllaç. Està molt be recolzar els clàssics, però sota el nostre punt de vista aquest text es excessivament fluix i sense contingut (i no pas per ser clàssic). Dues hores veient un bon treball d’actors, però que no ens va interessar gens i que ens va assumir en un enorme avorriment.
Res comparable amb “Els Feréstecs” de Goldoni, escrita amb tan sols 10 anys de diferencia amb aquesta de Marivaux. Per tant, no crec que la nostra i la de altre molta gent, falta d’interès , sigui motivada pel l’època en la que va ser escrita. La primera ha estat un èxit absolut durant dues temporades al Teatre Lliure, amb platees exhaurides en totes les representacions… i en canvi aquesta, sempre a mitja entrada, amb ofertes i obsequi d’entrades gratuïtes a estudiants d’instituts, com vàrem poder comprovar el dia de la nostra assistència.
No dubto pas de la bona direcció d’en Flotats i encara menys del treball d’una bona colla de joves actors que han treballat de valent assajant durant dos mesos i mig aquesta producció.
En un moment en què la raó pràctica burgesa comença a revolucionar la manera d’entendre els codis socials, el marivaudage és un cant de celebració a la galanteria amorosa que explora els equilibris entre l’art popular de la Commedia dell’Arte i la llengua aristocràtica de saló, i construeix uns laberints que amaguen ombres entre les quals bateguen algunes de les principals tensions del seu temps.
En aquesta comèdia de Marivaux, la més coneguda de l’autor, l’aparent transgressió de les fronteres de classe s’acaba convertint en un ball de disfresses en què el veritable protagonista és el paper de l’educació com a pedra angular en la construcció de la societat moderna.
El joc de l’amor i de l’atzar – fotos de David Ruano / TNC
Una escenografia de Ezio Frigerio, realista i molt lluminós, que volia aparentar un jardí senyorial, amb arbres de cartró pedra, que demostrava un cop mes que el pressupost del TNC es mes aviat minso, i res a veure amb els de quan Flotats era director del TNC. El vestuari de Franca Squarciapino, en canvi, si que feia goig i representava molt be la burgesia de l’època en la que va ser escrita.
Àlex Casanova li ha tocat fer ja de pare de la parella protagonista… i es que el temps passa per tots; el seu treball ens va agradar força. La seva filla i el seu pretendent son el protagonistes “rics” de la comèdia, interpretats molt i molt be per Vicky Luengo i Bernat Quintana. L’altre parella, son els criats que es fan passar pels amos, els interpreten en Rubén de Eguia (una mica passat de voltes, però divertit) i una extraordinària, potser la millor de tots, Mar Ulldemolins.
El joc de l’amor i de l’atzar – fotos de David Ruano / TNC
Per cert, Rubén de Eguia, no se si a propòsit o com homenatge al mateix Flotats, tenia una manera de dir, que recordava moltíssim la cantarella de Flotats quant teníem el goig de poder-lo veure actuar. De fet, si tancaves els ulls, fins i tot la veu que escoltaves d’en Rubén, creies que era del propi Flotats que parlava darrera el decorat del jardí. Curiosíssim.
No puc pas recomanar l’obra, però en canvi si les actuacions….. almenys alguna riallada et provoca que et fa passar una bona estona.
El joc de l’amor i de l’atzar
Autor: Pierre de Marivaux – Traducció: Salvador Oliva
Direcció: Josep Maria Flotats
Escenografia: Ezio Frigerio – Vestuari: Franca Squarciapino – Il·luminació: Albert Faura – Muntatge musical i ajudant de direcció: José Antonio Gutiérrez – Ajudant de direcció: Pep Planas – Caracterització: Toni Santos – Enregistrament musical clavicèmbal: Dani Espasa
Amb: Enric Cambray – Àlex Casanovas – Rubèn de Eguia – Guillem Gefaell – Vicky Luengo – Bernat Quintana – Mar Ulldemolins
_____________________________________________________________________________
– Teatre Nacional de Catalunya – Sala Gran – Preu 28 € – (preu pagat: 25 € -per ser abonat del Teatre Lliure)
_____________________________________________________________________________
Subscric un per un tots els teus comentaris. La vaig anar a veure a les prèvies amb una invitació, d’altre manera no ho hagués fet, perquè no em cridava gaire l’atenció i recordo que pujant l’escala al sortir pensava que seria difícil que omplissin les 800 i escaig de butaques de la sala gran amb aquesta funció.
La Mar encisadora en un paper molt agraït i que ella broda.
Com diem els GAT’s salut i teatre
Carme
Gràcies Carme
Em deixa mes tranquil la coincidència de la teva opinió amb la meva. He arribat a pensar, que a vegades la meva sinceritat en aquest Blog, únicament em pot aportar disgustos.
De moment però intentaré seguir dient la meva, tingui o no tingui la raó en les meves opinions….. perquè, es la meva.
No crec que sigui bo, “censurar” algunes obres de teatres per que tinguin textos que no interessen a gairebé ningú…. però, el que si crec, es que un Teatre Nacional i encara mes el de Catalunya, que a la fi es el nostre, deuria programar amb una visió cultural que aporti quelcom mes que aquest text intranscendent des de tots els punts de vista.
Miquel
Estic força d’acord amb el teu comentari. Per mi era el meu primer Flotats i vaig quedar una mica decebuda. No es que em desagradés, però m’ esperava més. El text una mica simple i lleuger, com a mínim avui en dia, i tot i que no tinc cap queixa dels actors i l’obra em va fer somriure més d’un cop, tot plegat em va semblar com ja he dit una mica simple per una sala gran del TNC. L’ única que em va realment sorprendre i força va ser la Mar Ulldemolins.No m’esperava aquesta vis tant cómica d’ aquesta noia. Està realment fantàstica. En fi, ni la recomano ni la deixo de recomanar, està bé per passar una bona estona, però dubto que sigui el millor Flotats.
Benvinguda Noma a “Voltar i Voltar”
Primer de tot, demanar disculpes pel retard amb les meves respostes… i és que hem passat el cap de setmana fora de casa nostre i les condicions de wifi ens han allunyat una mica de les “nostres responsabilitats blogaires”.
Veig que estem d’acord en què el retorn de Flotats, és mereixia segurament una obra que ens fes trempar molt mes de què ha estat aquest malaguanyat Marivaux, que ens va saber a ben poc. Però tot no són experiències decebedores i el re descobriment d’una excel·lent Mar Ulldemolins, ha pagat realment la pena.
Gràcies de nou, per comentar
No has de demanar disculpes Miquel, ja vaig veure a la vostra agenda (que miro sovint amb força enveja..hehe) que el cap de setmana el teníeu força ocupat. Espero continuar compartint opinions amb vosaltres en properes ocasions.
Salutacions!
Hola,
Jo hi vaig anar fa poc, després de llegir crítiques i saber que anava a veure un clàssic francès muntat en francès ‘a l’ancienne’, però en català…. (I hi vaig haver d’anar sol perquè ningú no volia venir…).
Estic bastant d’acord amb tot el que heu mencionat uns i altres, però jo li posaria tres estrelles… També prefereixo els clàssics adaptats a l’avui i l’aquí, desfets, manipulats… però no em fa res veure un muntatge d’estil més clàssic… I el Flotats sempre ha fet això: textos de qualitat molt ben fets… i molt clàssics, sigui el Dom Joan que va portar la Comedie Française al Liceu fa un munt d’anys, el seu Cyrano, el Lorenzaccio (que vam poder veure amb versió ‘actualitzada’ al Lliure o amb clàssica al Poliorama feta pel Flotats)…
I el muntatge del TNC d’aquest ‘Joc’ doncs està en la mateixa línia… Jo destacaria també l’Ulldemolins, amb diferència, després la Luengo, el Quintana i el Casanova -que aquí no sobreactua gens…- i a més distància el De Eguia -que efectivament va passat de voltes. Un escenari tan fingidament realista, gran i amb tant de paper pintat de cartopedra fa riure, realment, i ens mostra fins a quin punt ja estem molt acostumats al teatre més simbòlic, d’escenaris més insinuats i amb més el·lipsi.
M’agrada molt més el Flotats només actor que el que fa d’actor i director alhora, o el que només fa de director, com ara. Però no vaig passar mala estona, vaig riure força dels diàlegs entre criats transformats i senyors camuflats, i em va semblar simpàticament pervers el retrat psicològic que traça Marivaux de l’home titella i la dona manipuladora del final de l’obra.
Aquest tipus de Teatre, ja fa temps que em va deixar d’interessar, i potser per passar una estona, a ningú li fa mal… però res mes.
D’acord amb el bon treball teatral de tothom…. però el text es el que es…. i prefereixo escollir altres obres de Teatre, perquè encara que sembli que veig molt i molt Teatre, em perdo mes del que veig….. i es que l’oferta. almenys a Barcelona es inabastable.