Ja fa temps que el teatre argentí ens sorprèn i aquesta vegada a més de més de divertir-nos i riure molt, hem pogut gaudir de molt bon Teatre que compte amb un text extraordinari d’un argument punyent i amb actuacions que ens han deixat bocabadats.
Des de dimarts passat quan vàren sortir del Romea, estic lluitant amb mi mateix, tot pensant en la valoració amb la qual hauria de aparèixer a “Voltar i Voltar”…. i a la fi, encara que es tracta d’una producció sense cap tipus d’escenografia, o molt bàsica, em permeto el luxe de valorar-la amb la màxima puntuació possible de 5 estrelles.
Es tracta de “EL LOCO Y LA CAMISA” de Nelson Valente, responsable a mes a més de l’autoria, de la direcció i de la posada en escena.
Una família amaga el seu boig de totes les maneres possibles. L’amaga de l’exterior i del dintre. Suprimir-lo seria allò ideal. El boig es desenvolupa amorf i monstruós com un cos dins una cotilla. La seva habilitat/condemna és dir allò que veu sense filtres.
A El loco y la camisa allò subjectiu, quan està unit al concepte de bogeria, es torna potser objectiu. Qui són els bojos i qui està en el seu seny? No existeix major bogeria que la de viure en la continua mentida. La irrealitat fa embogir i perverteix. I la maldat…, que s’alimenta a si mateixa sense descans”.
Un argument senzill, però que reflecteix la societat d’avui en dia, amb les seves falsedats i la doble cara que d’una o d’un altra manera tots nosaltres posseïm a la nostra vida diaria dins de la família; tots els protagonistes volen ser escoltats però la realitat és que ningú escolta a ningú i cada un va a la seva… únicament un “boig” sembla que ho escolta tot i és l’únic sincer; un personatge incomodo per la resta, perquè sense malícia, destapa les veritats de tots els que l’envolten.
L’excusa que utilitza l’autor, és el sopar de presentació del nuvi de la chicota a tota la família, que es converteix en un esdeveniment on a poc a poc surten totes les misèries amagades de cada un dels integrants de la família.
L’autor aconsegueix que els espectadors riguin “amb” les ocurrències del “boig”, però a la poca estona el mateix public s’adona de què s’està rient de situacions que moltes d’elles l’afecten directament; entre riallada i riallada, descobreix que l’escena que està veient, en realitat es tracta quasi bé d’un mirall, on es veu reflectit en algunes de les seves actituds.
Encara que l’autor és en realitat qui es mereix la màxima valoració de 5 estrelles, els aplaudiments del public entre els que m’incloc, els dirigim als actors de la Companyia Banfield Teatro Ensamble, per la qualitat incuestionable de les seves interpretacions. Admiració per un treball que deixa als espectadors literalment clavats a la butaca. El protagonista és el “boig” Beto, interpretat per Gabriel Beck i realment és un regal de paper que l’aprofita al màxim.
Però també la resta dels actors estan perfectes en la seva interpretació, Matilde la mare (Lide Uranga), Josè el pare (Carlos Rosas), la filla María Pia (Soledad Bautista) i el nuvi (José Pablo Suárez). Tots ells treballen amb una naturalitat tan gran, que fa oblidar que estas veient una representació teatral
Per posar algun però, Soledad Bautista hauria de revisar el seu volum de veu massa baix, ja que quan parla d’esquena a l’espectador, en algunes escenes, no se li enten bé el que diu. Per altra banda, l’escenografia és massa pobre pel meu gust, encara que la distribució de la sala amb l’escenari envoltat per tres bandas, fa força dificil una solució més raonable; l’escenograf no ha tingut en compte que els espectadors de la banda esquerra de l’escenari, es poden perdre una bona part de la representació. Per sort, nosaltres estavem a la fila 1, banda dreta.
Ahir mateix em va arribar la notícia que aquest espectacle el prorroguen fins al 21 de juny. No cal dir que us la recomano de totes totes. Ah !!…. i una recomanació…. sobretot intenteu comprar entrades de la grada central o bé de la grada de la dreta mirant l’escenari, ja que a la grada de l’esquerra o inclús a la fila 1 central/esquerra, els sofàs us poden fer la guitsa i us perdreu bona part de la representació.
Autor, direcció i posada en escena: Nelson Valente
Repartiment de la Compañía Banfield Teatro Ensamble:
Gabriel Beck (Beto, el fill) – Lide Uranga (Matilde, la mare) – Carlos Rosas (José, el pare) – Soledad Bautista (María Pía, la filla) – José Pablo Suárez (Mariano, el nuvi)
Disseny d’escenografia: Luciano Stechina – Assistent de Direcció: Mariana Fossatti
Producció: Banfield Teatro Ensamble
_____________________________________________________________________________
– Teatre Romea – Preu 27 € – (preu pagat: 18,40 € – TresC)
_____________________________________________________________________________
Totalment d’acord amb la vostra valoració tant l’espectacle, actors, decorats i etc. Però a mi el que mes m’ha impactat de l’obra ha sigut el final, se que es teatre i tot es mentira pero hagut moments que he patit, sobre tot els pals del pare a la mare i fill. M’han semblat molt creibles. Casi com si fosin de veritat, m’agradaria saber quina tecnica han fet servir perque hem cregues que es pegaven.
Realment la sensació de realitat és enorme i fa patir, imagino que com tot son tècniques teatrals assajades fins a l’infinit i que de la mateixa forma que pels petons son miratges per a l’espectador.
L’obra ens va sorprendre i encantar i té molts moments on et veus reflectit i et fa pensar en quin model de societat hem construït entre tots.
Salutacions.
Benvinguda Tomasina a “Voltar i Voltar”
Ja fa uns quants anys que veiem Teatre Argenti, especialment i gràcies a l’aposta del Teatre Lliure i altres teatres com el Romea, i recentment el Tantarantana i Àtic22… per fer-nos arribar, produccions argentines dirigides per exemple per els grans Claudio Tolcachir i Daniel Veronese.
Però aquesta producció de “El loco y la camisa” potser serà la que descobrirà al gran públic el Teatre de l’altre banda del Atlàntic, ja que esta entremig del teatre “comercial” de divertimento i la de teatre seriós o de text.
Com ja et comenta l’Imma, les tècniques per fer creïble les accions al escenari, com petons, pallisses, etc, suposo que son relativament fàcil i es qüestió de pràctica i tècnica, per tal “enganyar” als espectadors.
Gràcies pel teu comentari
El que veiem en aquesta obra,és un treball en equip des de fa cinc anys consecutius.Va començar sent un espectacle de 15 minuts i mica en mica el van anar allargant fins a aconseguir el que hem pogut veure.Pel que ens van explicar els actors,les escenes més dures els hi és un esforç físic i psicològic el tenir que posar-se a la pell dels personatges cada dia.
Realment són unes interpretacions magnífiques .
Jo vaig passar del riure al plor .
Les escenes finals em van impactar moltíssim .
No era coneixedor d’aquest fet; cinc anys és molt, però no m’estranya gens, ja que el teatre de Daniel Veronese, per posar un exemple, s’elabora a base de mesos i mesos de discussions i assajos i no pas com es fa aquí que el procés no dura no més que unes tres setmanes tirant llarg.
A mi no em va impressionar tant com per arribar a plorar, però em va captivar la manera de fer Teatre que tenen aquesta gent, tot i aconseguint fer un teatre popular, fins i tot comercial, però amb contingut social del que quan surts del Teatre no et permet deixar de rumiar.
Hola, totalment d’acord amb la valoració que feu de 5 asteriscos. El teatre argentí m’encanta i vaig a veure tot el que puc… aquí i allà -quan hi sóc per feina-.
Un amic ‘teiatreru’ argentí que ha vingut molts cops aquí i ha vist teatre català m’explicava: “El teatro catalán está muy bien, con grandes escenografías y producciones, con un diseño fantástico… Pero es frío, glacial. Aquí el teatro es conflicto, pelea, discusión, emoción… es trabajo de actores, sin nada en el escenario…”.
Salut i bona revetlla.
Totes les persones a les que he recomanat aquesta producció, han sortit entusiasmades d’aquesta manera de treballar del teatre argentí.
No estic massa d’acord amb el teu amic…. el teatre català no es gens fred i menys encara glacial…. però si que es veritat que el teatre argentí que ena arriba últimament, te un component “naturalista” que el fa molt atractiu al públic actual.
No et perdis l’actuació del mateix actor, en Gabriel Beck en un obra amb títol una mica estrany, de la que ell mateix ha adaptat el text i l’ha dirigit.
Es tracta de “8 veces te dejo”….. et deixo aquí la meva crònica de fa pocs dies….
http://wp.me/p19AHZ-bBL
la pots veure a La Seca, al costat del Born, fins al 6 de juliol