llagrimes per l’Anna Lizaran
De nou tornem al Teatre Lliure de Gràcia …. i per tant, i de manera reiterada, no ens cansarem de demanar-ho una i mil vegades, el que ja tots sabeu … reclamem el nom d’ANNA LIZARAN per una de les sales del Teatre Lliure, a poder ser el de la Sala on ella va fundar i treballar durant una bona part de la seva vida…. el Lliure de Gràcia.
Precisament anem a veure un treball d’una de les grans de casa nostre … la gran actriu Emma Vilarasau, que com bé ja sabeu a nosaltres ens agrada moltíssim … i que de fet han treballat juntes en forces produccions amb l’Anna Lizaran, com per exemple “Les Noces de Figaro“, “Dansa d’agost”,”Un matrimoni de Boston”, “Agost”, ; segurament Emma és l’actriu que es mereix ser reconeguda com la seva hereva.
Els dies feliços – fotografies de ros ribas
Emma Vilarasau es posa sota les ordres de Sergi Belbel per ser Winnie, el personatge de Beckett que potser expressa millor la tenacitat vital davant la fragilitat i el pas del temps. ELS DIES FELIÇOS ….
Avui dia, amb la profunda crisi que estem vivint, cada vegada trobem més “Winnies” i “Willies”, -personatges desposseïts, desarrelats, desnonats, però ben visibles- als nostres carrers, als parcs, a les places, als caixers automàtics… La grandesa de Beckett va consistir a mostrar la immensa humanitat dels personatges, la lluita per aconseguir un món millor, malgrat l’adversitat inqüestionable de l’entorn, un desert pelat i inhòspit, sense vida. I tot plegat a través de petits gestos, petites frases, minúsculs moviments, pauses inquietants i un gran sentit de l’humor, un estil que abans anomenaven absurd i que ara, amb el temps, ha acabat adquirint un sentit absolutament revelador.”
Es tracta d’un monòleg que no deixa indiferent a ningú i és que parla de nosaltres mateixos, de la nostra vida rutinària de la que no podem sortir per molts esforços que fem, però això si, vist sempre des del punt optimista del got mig ple. La Winnie ens fa avergonyir amb les seves paraules, ja que amb problemes molt més greus que els nostres, vol ser feliç i ho demostra…. nosaltres, en canvi a la vida quotidiana, sempre ens queixem de tot i per tot. Ella, la Winnie, està en una situació insostenible i literalment atrapada fins als malucs i més tard fins al coll, en mig d’un desert hinóspit…. i és feliç o vol ser-ho, que potser és el més important.
La Vilarasau està incommensurable i gairebé treballa tan sols amb les paraules i la gestualitat de la seva cara. Crec sincerament, que es te que veure per jutjar i també crec que serà recordada com una de les actuacions mes memorables de la història del Teatre a Catalunya. La il·luminació l’ajuda perquè ens obliga sense adonar-nos a que ens fixem amb la seva cara immòbil, amb els seus ulls, amb la seva boca… com va desgranant paraula a paraula…. i ens transporta a un món del que no voldríem sortir mai.
L’escenografia de Max Glaenzel és absolutament espectacular, però a banda d’això i de la interpretació sublim de l’Emma Vilarasau, cal reconèixer una molt i molt bona direcció de Sergi Belbel… un cop mes.
Estic escrivint aquesta crònica i m’acabo d’adonar que ja quasi no queden entrades per cap dia…. és una llàstima que us perdeu aquesta classe magistral de representar un personatge a escena. TEATRE en estar pur. Si podeu trobar entrades encara, intenteu que sigui a partir de la fila 4 o més enrere…., ja que tindreu la cara de l’actriu a la mateixa alçada vostre.
ELS DIES FELIÇOS
intèrprets: Emma Vilarasau Winnie / Òscar Molina Willie
traducció: Sergi Belbel – escenografia: Max Glaenzel – vestuari: Nina Pawlowsky – caracterització: Toni Santos – il·luminació: Kiko Planas – so Jordi Bonet – ajudant de direcció Antonio Calvo, – alumne en pràctiques d’escenografia de l’Institut del Teatre: Federico Materasi – construcció d’escenografia: Tallers d’escenografia Jordi Castells – assistent als assaigs: Barbara Ogar de l’Akademia Teatralia Im. A. Zelwerowicza de Varsòvia
producció Teatre Lliure
_____________________________________________________________
– Teatre Lliure de Gràcia – Sala Anna Lizaran ??? – Preu 29 € – ( preu pagat 16 € – Abonament de 20 entrades)
__________________________________________________________________________________
La vilarasau disfressada de Cargol i al desert dels dies feliços
Francament, fan venir ganes d’anar a veure-la…
Afanyat a comprar les entrades…. quasi bé estan exhaurides i acaben d’estrenar.
Mi genial Vilarasau, que para mí está en los altares … hace un papelazo.
La escenografía, bellísima.
El texto un castañazo, pesado y en momentos insoportable.
Según mi humilde opinión.
http://florestanbcn.blogspot.com.es/2014/05/els-dies-felicos.html
Un petó als dos
Ahir a la nit precisament estava llegint la teva crònica al teu blog…
http://florestanbcn.blogspot.com.es/2014/05/els-dies-felicos.html
…. i sincerament, em feia creus. No puc entendre com pot ser que no poguéssiu “entrar” en una de les obres mes importants i mes ben escrites de la literatura universal. Evidentment no es un text “realista” ni “costumista”…i tot està fet de forma figurativa per tal de que l’espectador treballi una mica el cervell i es vegi a ell mateix reflectit a la seva vida quotidiana. El que no pot ser, es voler pretendre que un guio figuratiu , expliqui les coses de forma realista…i t’arribis a creure que el personatge realment està atrapada en mig d’un desert inhòspit. enfonsant-se a la sorra i no fent res per tal de solucionar-ho…. seria ridícul….. no creus ?
Estic convençut de que si tornéssiu a veure l’obra tu i el teu parteneur, amb un altre visió mes oberta, us agradaria i molt.
Pel que respecta a la nostra Vilarasau, estic d’acord que es una de les grans actrius (o la mes GRAN), del teatre a casa nostre i crec que molts de nosaltres recordarem aquesta actuació com una de les millors de la historia del Teatre a Catalunya. Poques actrius son capaces de transmetre tot el que vol expressar l’obra i encara menys sense poder bellugar-se en casi les dues hores de la representació.
Per altra banda, comprenc perfectament a les dues senyores que al descans del dia que vàreu assistir vosaltres, es molestessin pels comentaris ridiculitzadors que vàreu fer de l’obra en veu alta… segurament m’hauria passat el mateix. Sap greu, que quant no s’entén una obra, o be no es pugui entrar per la raó que sigui, s’intenti ridiculitzar-la i justificar així, la teva No entesa.
De totes maneres, reconec que a mi en alguna ocasió m’ha passat quelcom similar i es passa molt malament…. algun cop, de cap de les maneres he pogut entrar i no he pogut ser absorbit per la màgia del teatre. En casos com el que expliques, crec que el millor que es pot fer, es marxar a la mitja part, perquè l’única cosa que aconsegueixes si et quedes, es emprenyar-te i sobretot molestar i perjudicar el gaudi al públic al que “SI” li agrada.
Gràcies Florestán pel teu escrit i sobretot per la teva sinceritat al expressar el que vas sentir en aquell moment.
Una abraçada
Gràcies Miquel per la teva amplia resposta.
Sin duda, a pesar de comprender la obra, no entré…y cuando no entras, no entras….
Debía haberme ido? seguro,,, como he he hecho en otras ocasiones….pero esta vez aguanté …por si acaso….
Por suerte los aciertos superan a los errores, teatralmente hablando…
Y que lo podamos contar por muchos años……..
Petons del Florestán
Gràcies a tu per entendre que la meva resposta no era pas una critica a la vostre opinió. Es veritat que quant no “entres” en un obra i ho intentes una i un altre vagada, cada cop et sents pitjor fins que decideixes abandonar. Però la veritat es que em va sorprendre, perquè os acostumo a seguir i em va estranyar força la vostra opinió d’un dels espectacles teatrals mes contundents, sempre des de el meu punt de vista.
A nosaltres també ens costa sortir d’algun espectacle que no ens agrada, perquè intentem per tots els mitjans aguantar fins al final. Recordo per exemple un espectacle de la molt coneguda i admirada (per molta gent), ballarina Sol Picó, que jo, en Miquel, no vaig poder aguantar i en mig de la representació vaig sortir indignat, pel que em va semblar una presa de pel. L’Imma, avergonyida de la meva reacció, va aguantar com una “Jabata” fins al final. Desprès les critiques, van estar pels núvols.
L’important crec jo es que tinguem la sensibilitat i les ganes suficients per continuar apostant per les Arts Escèniques, per molts i molts anys.
Petons
A mi no m’agrada gaire el teatre de l’ absurd la veritat, crec que has d’estar una mica inspirat aquell dia per entrar-hi, així que entenc bastant bé al Florestan. A mi em va passar una cosa curiosa, i es que la primera part em va avorrir una mica i a la segona part (on més enterrada estava l’ Emma) em vaig quedar embadalida. Això de que l’Emma només amb la seva cara i sense l’ajuda del cos, fos capaç d’expressar tantes emocions em va deixar captivada. Això si, dubto que si aquesta obra l’hagués protagonitzat qualsevol altre actriu el teatre estigués tant ple.
No ets la primera persona que em comenta el mateix i quasi sempre és degut al fet que, aquestes persones creien que anaven a veure un obra de teatre convencional, on el que es veia a escena hauria de ser “realista”. Això si, és un obra, que un cop vista, no resisteix una segona visió fins transcorreguts 15 0 20 anys.
Jo potser jugava amb avantatge i és que ja estava preavisat de què anava tot plegat. Em va agradar el significat de l’obra i sobretot la gran, gran actuació de l’Emma Vilarasau, que des de el meu punt de vista és avui en dia una de les millors actrius de casa nostra, per no dir la millor.
GENIAL !!!!!!
Quan el conjunt d’elements d’un muntatge, com la direcció, escenografia, il•luminació e interpretacions són immillorables, fan que ens trobem davant d’un gran espectacle. En “Els dies feliços” tots aquests elements han superat totes les nostres expectatives.
Només començar ja me quedat amb la boca oberta.
La direcció per mi és de les coses més important d’una obra i en aquest cas en Sergi Belbel ho ha brodat; i si afegim a la increïble actuació que ens fa l’ Emma Vilaresau (de les millors que he vist d’ella,per no dir la millor)…..ha estat una obra BRUTAL !!!!
A n’en Lluís li va pasar el mateix que a la Nona, a la primera part es va avorrir una mica,esperant no sap que i la segona part li va agradar moltìssim.
Estic d’acord amb tu Neus.
Jo crec que el problema inicial d’en Lluís i la Nona, és que no sabien que tipus d’obra anaven a veure i els va sorprendre en fred. Això s’arregla amb una segona assistència a la representació.
Gràcies per fer el repàs a les ultimes cròniques del Blog.
Una abraçada i fins a molt aviat
Hola, jo també li donaria 5 estrelles, sobretot per la segona part, que arribava al fons del cor. L’escenografia és efectivament corprenedora, com el ritme i el muntatge a l’alçada d’un text preciós, terrible i difícil…
Beckett m’agrada més com més el veig… i encara més aquest diàleg d’un personatge que parla i l’altre que no escolta. L’he vista tres vegades i totes m’han agradat. És difícil comparar aquesta versió Belbel/Vilarasau/TLliure amb la Novell/Sanchis/Regina o la Barba/Sílvia Sabaté/Teatre Almería de fa dos anys. La d’ara té uns recursos (escenografia, teatre, música) que no tenien les altres dues. La Novell la tinc gravada al cap encara -des del 83- i era una Winnie més irònica, divertida, fins i tot arrogant… molt diferent de la de la Vilarasau, més tendra, trista, sentida. La Sílvia Sabaté no estava malament tampoc. I si hi afegeixes l’encant indiscutible del teatre Lliure de Gràcia… és fantàstic.
La Vilarasau també és una de les meves actrius preferides, des que va esclatar al Lliure als 80 o amb la famosa ‘La infanticida’ de Víctor Català als 90, que crec que va ser el seu primer premi sonat… Però no sempre està tan bé… A ‘Qui té por de Virginia Woolf’ l’Arquillué l’esborrava de l’escenari, a ‘Desclassificats’ estava ben grisa amb l’Abel Folk o el Sevilla… Millor a ‘Agost’ i sobretot molt millor a ‘Barcelona’… Potser són els diretors que té… (però el D. Veronese de la ‘Virginia Woolf’ no es pot pas dir que sigui mal director…).
Veig que coincidim també en la bona valoració d’aquesta proposta del Teatre Lliure. Jo crec que l’havia vist anteriorment però no estic segur que fos la versió de Novell/Sanchis/Regina del 1983.
En quant a la nostra Vilarasau també coincidim en que el pitjor que he vist d’ella es “Desclassificats”, tal i com ja explico en la meva crònica del marc del 2011
http://wp.me/p19AHZ-rq
En canvi a Qui te por de Virginia Woolf, de la que també vaig fer la crònica corresponent al Octubre del 2011,
http://wp.me/p19AHZ-1Og
…. no coincidim gens, ja que a mi no em va donar la sensació de que la Vilarasau fos eclipsada per Arquillué…. la Imma crerc que estaria mes d’acord amb tu perquè aquest actor per ella, es lo “mas”
Enamorats del LLIURE, de l´obra ELS DIES FELIÇOS, de la interpretació de la gran EMMA VILARASAU.
La ROSA NOVELL en el seu moment en va fer una bona interpretació.
Imma C…. per mi el LLIURE és el “TEATRE” per excel·lencia.
Aquesta interpretació de l’EMMA sempre la recordaré com una de les més grans interpretacions que he vist mai a sobre d’un escenari.
Malauradament no vaig poder veure la versió de la gran Rosa Novell, ni tampoc la de Carme Sansa. Tant de bo poguéssim veure ara teatre filmat amb aquestes dues versions.