Dimarts i 13 !!!
Ahir a la Sala Gran del TNC estaven celebrant el Català de l’any 2013 i justament a sota, a la sala petita nosaltres assistíem a la pre-estrena de FRONTERES, un acte organitzat pel club TresC per tal de celebrar el seu 8e aniversari de la seva creació.
FRONTERES, ha estat un encàrrec del actual director Xavier Albertí a tres diferents autors, dirigits per 3 diferents directors, a partir d’una idea…. les fronteres. Una idea que en principi es tindria que valorar positivament per lo novedosa que es, tractant-se del Teatre públic mes important de Catalunya.
Malauradament Xavier Albertí l’ha tornat a pifiar, i el resultat, (sempre sota el meu punt de vista), ha estat un pastitx de dubtosa qualitat, sota la falsa mascara d’un teatre contemporani que pretén ser avantguardista en la seva forma de fer. Per ser clar del tot … a mi em va semblar un autèntic desastre, avorrit fins “el infinit i mes enllà” … amb un resultat “infumable”, que pot apartar inclús molt públic del Teatre… precisament pot afectar a un tipus de públic que acudeix en massa per tal de veure en directe treballar actors de la categoria de Roser Batalla o Jordi Boixaderas.
Un encàrrec segurament amb la millor bona fe…. podries escriure una obra a partir de la idea de “frontera”, per un màxim de 4 actors i d’una durada que no sobrepassi els 4o minuts ??
El resultat del experiment aquí el tenim:
1 – Santa Cecília de Borja a Saragossa (*) del dramaturg i alhora director Rafael Spregelbud – Dos professors d’universitat que han de catalogar un fresc mediocre, discuteixen sobre les seves visions totalment oposades sobre que es pot considerar art i el que no. En aquest cas treballen els 4 actors, que en un diàleg molt proper al absurd, no acaba d’interessar en cap moment al espectador.
Santa Cecília de Borja a Saragossa
Autor i Direcció: Rafael Spregelburd
Traducció: Albert Arribas – Ajudanta de direcció: Susanna Garcia-Prieto
Amb: Roser Batalla – Jordi Boixaderas – Oriol Genís – Lina Lambert
2 – Frontex (*) del dramaturg Falk Richter i dirigit per Alícia Gorina. Un matrimoni (Roser Batalla i Oriol Genís), viuen en una ciutat de rics, tancada i aïllada del exterior, apartada expressament del mon real per poder protegir-se dels seus privilegis, que han aconseguit transformant-se en persones alienes a si mateixes. Segurament per això apareixen a escena pintats de negre, disfressats per pertànyer a un mon que no es el seu. Segurament vol representar a la “falsa” Unió Europea, que viu tancada en si mateixa i allunyada del mon real i dels pobles que volen i no poden accedir a ella. Teatre amb “missatge” que costa d’entendre i que segons el meu parer, és poc o gens engrescadora des de el punt de vista teatral.
Frontex
Autor: Falk Richter – Direcció: Alícia Gorina
Traducció: Albert Tola – Ajudanta de direcció: Sílvia Delagneau
Amb Roser Batalla – Oriol Genís
3 – Geografia (**) de Lluisa Cunillé i dirigit per Xavier Martínez. Una parella (Jordi Boixaderas i Lina Lambert), intenta evadir capitals d’una manera força barroera amb un munt de maletes plenes de bitllets de 500 euros i a conseqüència de una averia en el cotxe que les transporten, no els hi queda mes remei que caminar per la carretera que va de Espanya a Andorra, arrossegat aquesta feixuga càrrega. Les seves misèries surten a relluir en aquests moments on el mes important per un d’ells es salvar la càrrega… i el que menys la seva felicitat personal.
Geografia
Autor: Lluisa Cunillé – Direcció: Xavier Martínez
Ajudanta de direcció: Eulàlia Bergadà
Amb Jordi Boixaderas – Lina Lambert
La escenografia es la mateixa per les tres petites històries, amb petits arranjaments mínims. Millor hauria estat l’escenari complertament buit, tal i com es fa en sales alternatives, en les que no es poden permetre les despeses d’un Teatre públic com aquest. Un autèntic malbaratament de recursos en 4 fustes mal col·locades i un arbre que no representa res en especial en cap de les tres històries.
L’únic que realment paga la pena, es veure el treball d’interpretació dels 4 actors i en especial la de Jordi Boixaderas i Roser Batalla, que malauradament no poden salvar una producció en el que l’ element mes important, el TEXT, no arriba a tenir una qualitat que atrapi en cap moment al espectador.
Es bo pel Teatre a Catalunya, ser agosarat i prendre alguns riscos, però no “comprar” per avançat textos sense garantir una qualitat mínima necessària.
Experiment totalment FALLIT.
Fronteres
Escenografia: Quim Roy – Ajudanta d’escenografia: Laura Clos – Vestuari: Montse Figueras – Il·luminació: Àlex Aviñoa – Espai sonor i realització d’audiovisuals: Ramon Ciércoles i Mar Orfila – Caracterització: Toni Santos – Construció de l’escenografia: Germà Delaforé – Pascualin – Realització de vestuari: Eulàlia Cortijo – Alumnes de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona: Rocío Ahumana (escenografia) i Helena Torres (vestuari)
Producció: Teatre Nacional de Catalunya
_____________________________________________________________
– Teatre Nacional de Catalunya – Sala Petita – Preu 23 € – (preu pagat: 8 € – TresC)
_____________________________________________________________________________
No m’agradaria que sembles que li tinc una “especial mania” a l’actual director artístic Xavier Albertí; res mes lluny de la realitat; voldria des de aquí, recolzar la seva tasca que de ben segur la fa de la millor manera que sap i que li es possible, donades evidentment les circumstancies econòmiques amb les que ha tingut que lluitar des de un bon començament. Respecto a tota la gent que estima el Teatre i estic segur que ell ho estima de debò.
Però un cop dit això m’agradaria aprofundir en el perquè de la meva frase inicial on afirmo que l’actual director artístic Xavier Albertí “l’ha tornat a pifiar ” …. em refereixo a les següents errades que considero son importants i que deurien corregir-se de cara a la temporada vinent:
– Malauradament, Xavier Albertí, te el honor d’haver aconseguit que per primer cop des de la creació (12 de novembre de 1996), els “voltaires” i d’altre molta gent que coneixem, han deixat de ser abonats del TNC, especialment per la política de preus dels propis abonaments, però també per la manca d’espectacles engrescadors per tal de que els renovéssim. Es injust, crec jo, demanar el recolzament a cegues dels teatraires del TNC, fent pagar per avançat tota la temporada, a canvi d’uns minsos descomptes… i sense possibilitats de canvis un cop has decidit la data de cada funció.
– Per altra banda, creiem que intentar “vendre a banda” en el programa de la temporada, actes que ja es celebraven abans, com son les xarrades posteriors al espectacles, trobades amb els autors o conferencies en altres indrets fora del Teatre, …. com si realment es tractessin de nous espectacles o noves activitats… em sembla com a mínim poc honest.
– A tot això, la noticia que a priori semblava positiva… em refereixo a… la creació d’una nova companyia resident al TNC formada per joves….. ha estat un muntatge, que em fa posar vermell de vergonya aliena, al saber la realitat d’aquest “nou” projecte, quant t’adones que els actors que han tingut la” sort” de ser escollits, cobren poc mes de 400 euros al mes per la seva tasca. Alhora, la Companyia pròpia que ja tenia prèviament el TNC, la T6, ha estat suprimida.
Espero i desitjo, que malgrat aquestes errades del actual director artístic, el Teatre Nacional de Catalunya, continuï sent el símbol, far i bon exemple del Teatre a Catalunya, obtenint tants èxits, com a mínim, com els que ja ha collit durant la seva relativa curta història.
Cargol a la Frontera
Uf, quin greu. I sobretot pels grans actors que hi intervenen.
Potser, tot plegat, ha estat una mala passada del divendres 13 brrrrrrrrrrrrrrrrr.
Realment una llàstima per l’ocasió desaprofitada… els textos, sempre segons la meva opinió, no tenen la qualitat suficient per ser representats en un Teatre com el Teatre Nacional de Catalunya.. i encara menys quan la venta de la producció es fa sobre la base de uns intèrprets tan coneguts com aquests, que poden provocar involuntàriament decepcions en una gran part d’espectadors que no recerquin un teatre tan experimental i amb tant simbolisme.
Quan una producció d’encàrrec, necessita 3 històries per omplir el temps que normalment ocuparia una, 3 directors i 3 autors diferents… d’entrada sembla que no pot aprofundir en cap de les històries.
Una abraçada
.