Tornem al Teatre Lliure … i tornem a reivindicar de nou… i aviso…. no ens cansarem…. de reclamar el nom d’ANNA LIZARAN per una de les sales del Teatre Lliure, a poder ser a la Sala on ella va treballar durant una bona part de la seva vida…. el Lliure de Gràcia.

Aquest cop assistim a una de les primeres representacions al “espai lliure” de un text de Kafka.. a partir del qual  s’ha creat aquesta producció, ”Informe per una acadèmia”.

Els escrits de Kafka van causar poc interès fins després de la seva mort. Durant la seva vida, va publicar només uns quants contes i mai no va acabar cap de les novel·les, llevat de “La Metamorfosi”, considerada una novel·la curta.  El text en el que s’han basat per crear aquest “informe…” es gairebé una narració a la inversa de “La Metamorfosi”, ja que es tracta d’un simi que perd la seva llibertat quan es apressat per l’home  i l’única sortida factible que troba es convertir-se en home.

Aquest simi és conscient de la seva manca absoluta de llibertat i es veu obligat a triar la millor sortida possible,…. es per això per tant, que es va convertint en home. Una sortida gens fàcil, que sense l’ajuda de l’alcohol hagués estat impossible…. es convertirà en “intel.ligent” precisament perquè es veu obligat a escollir.

Kafka fa que aquest impossible que planteja sigui totalment creïble per al lector /espectador; així doncs, nosaltres suposarem que aquesta faula està passant avui i ens divertirem amb les vicissituds viscudes per Peter el Roig i les seves habilitats artístiques, mentre aniran apareixent múltiples preguntes en forma d’espiral:

– el patiment ens fa créixer?

– Com és que ens hem allunyat tant de la natura?

– Per què un nen ens sembla més lliure de càrregues que un adult?

– Fins a quin extrem cal canviar per poder pertànyer a un grup determinat, ja sigui religiós o profà?

– Cal mantenir les arrels?

La narrativa de Kafka és desassossegadora i simbòlica, escrita en alemany, va anticipar l’opressió i l’angoixa del segle XX. La seva influència ha fet que el terme ‘kafkià’ s’apliqui a situacions socials angoixants i grotesques. No es tracten de textos fàcils ni aptes per tot tipus de públic i mes aviat força difícils de representar als escenaris.

Curiosament Franz Kafka, va ser contractat  a l’any 1907 per la companyia asseguradora italiana  l’Assicurazioni Generali, on va treballar gairebé un any. La seva correspondència durant aquell període posa de manifest que era infeliç amb la seva jornada laboral. Curiosament  jo (en Miquel), treballo en aquesta mateixa companyia des de fa 47 anys i ja fa uns quants anys que m’he adonat que em trobo en la mateixa situació de Kafka…. l’ùnica diferencia es que en Miquel no va ser tant intel·ligent com ell i continua “engabiat” en la mateixa estructura.

IVAN BENET va llegir aquest text ja fa uns anys i el va impactar força; el va traduir del alemany i el va guardar amb la intenció de portar-lo a escena a la primera ocasió possible.  Ara, amb la col·laboració del seu amic Xavier Ricart l’han co-dirigida a quatre mans. Però també han contribuït  a la seva producció Julio Manrique, Sílvia Pérez Cruz i Temporada Alta.

Han optat per respectar escrupolosament el text de Kafka i el diuen tal i com va ser escrit. Un repte difícil, que segons el meu punt ve vista li treu l’interès que hauria tingut si aquest mateix text s’hagués adaptat al dia de avui. Per posar un exemple clar, m’hauria agradat i molt que la adaptació a la que em refereixo s’ha hagués fet des de al punt de vista de la immigració a Catalunya.

Està clar que deixant el text tal com es, cada espectador  se’l pot fer anar com mes li convingui, però crec que s’ha perdut l’oportunitat de fer arribar un text tan extraordinari  a un públic mes majoritari, acomodant-lo mes clarament al fet de que una persona de ve de “fora” a vegades se li obliga a perdre una mica … o molt  la seva identitat, per passar a acceptar i adoptar la identitat del país on  se li acull.  Crec que la opció que s’ha adoptat, de respectar el text íntegre, el fa mes feixuc i mes avorrit per gent que no acostuma a anar massa al Teatre.

La posada en escena la considero un encert des de tots els punt de vista i l’enriqueix moltíssim; unes plataformes a forma de caixetes, que cada cop que s’obre una de diferent esdevé una nova sorpresa; es una de les maneres que fa mes passable  un text que no està pensat per portar-lo a escena i si en canvi a ser llegit una i varies vegades, perquè estic segur que a cada lectura li saps trobar alguna nova frase amb un nou significat al que no t’havies adonat.     

A mi, els barrots i l’angoixa del simi lliure, quant es veu tancat entre reixes … me’n recorda el fet d’estar tancat mes de vuit hores en una oficina i  que cada dia que passa es converteix mes en una autèntica “presó”, perquè no et permet fer el que t’agradaria… presó a la que et veus obligat a estar, per tal de poder mantenir la teva forma de viure, les poques hores en las que estàs realment lliure.

La música que Sílvia Pérez Cruz ha entreteixit en la seva banda musical, és un encert total, encara que no em vaig adonar massa de la mateixa fins ben be la meitat de la representació…. tenint en compte que jo ja era coneixedor de la seva existència.

El millor de tot plegar és la extraordinària interpretació de IVAN BENET, des de els seus silencis, la seva presència física, la seva manera de dir el text i els crits i gestualitat d’un autèntic simi…. que a vegades, si tanques els ulls, te’n oblides de que es tracta d’un actor interpretant un paper.

Per tant, actuació extraordinària del únic actor, en un monòleg que no ho sembla pas… magnifica direcció de Ivàn i Xavier a quatre mans … encertadíssima escenografia de Jordi Queralt…. música estudiadíssima de Silvia Pérez Cruz. Llàstima que el text, encara que extraordinari, no sigui el millor per ser representat de Kafka, entre altres coses perquè no va estar pensat per veure’s en un escenari. Segurament molt millor llegit.

Després col·loqui, com sempre interesant perquè et descobreix aspectes de  l’obra dels que no havies estat conscient.

 A la sortida, ens trobem de cara a cara amb Xavier Ricart i de sobte ens adonem de que ens està parlant a nosaltres dos. Ens diu que ens admira per tenir tantes ganes de veure tantes i tantes coses i que es fa “creus” pel ritme cultural que portem. Pensàvem sincerament que érem mes transparents en el mon de la faràndula  i la veritat es que ens alegra de que ens coneguin i ens ho facin saber.  Sortim gairebé “vermells” pel seus comentaris però alhora molt i molt contents. 

_____________________________________________________________

INFORME PER A UNA ACADÈMIA

de FRANZ KAFKA direcció XAVIER RICART i IVAN BENET