Enceto aquesta crònica una mica amb retard, ja que la setmana passada, vàrem poder assistir a l’última de les 5 representacions d’aquesta extraordinària òpera, LA LLEGENDA DE LA CIUTAT INVISIBLE DE KITEJ, que segurament ha estat la millor de la temporada en tots els aspectes. Encara que ja no la representen i els que em llegiu no podreu tornar-la a veure… si no és fora del nostre país, no he volgut deixar de fer la crònica, encara que serveixi únicament com a record en el futur, de què al Liceu s’havien fet produccions absolutament espectaculars i de gran qualitat com aquesta.
Fevrònia, una innocent camperola, aconsegueix salvar la seva ciutat de l’atac dels tàrtars. Va demanar un desig i es va complir: Kitej es va fer invisible als ulls del món. Però hi ha una porta secreta per accedir-hi. Rimski-Kórsakov va compondre un autèntic monument a l’ànima eslava –com el que reivindicava Tolstoi– fet música. En el debat etern entre Occident i Orient, el compositor va optar clarament pel segon univers, amb els seus misteris i llegendes ancestrals. Una partitura que recull amb ambició wagneriana el patrimoni de la tradició musical russa, tant la popular com la religiosa, amb el poble (el cor) com a veritable protagonista central. Resulta sorprenent l’estreta relació que existeix entre aquesta òpera i el Liceu. Aquí se’n va representar la primera posada en escena fora de les fronteres russes i durant una dècada (1926-1936) va ser el títol preferit indiscutible del públic barceloní.
Òpera en quatre actes. Llibret de Vladimir Nikolàievitx Belski basat en la Crònica de Kitej d’I. S. Meledin, la novel·la Vlesankh de Pavel Ivànovitx Melnikov, cançons i èpiques recollides per Kirxa Danilov i alguns relats populars. Música de Nikolai Rimski-Kórsakov. Estrenada el 20 de febrer de 1907 al Teatre Mariinski de Sant Petersburg. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 2 de gener de 1926.
Com a bon teatraire que sóc, a banda de la música, el que segurament m’ha agradat més de tot, ha estat la extraordinària posada en escena, responsabilitat de Dmitri Tcherniakov. Malauradament, crec sincerament, que trigarem molt a tornar a veure un muntatge d’aquest nivell… si és que el tornem a veure, donades les circumstàncies actuals de crisi.
El jurat dels International Opera Awards 2013 ha considerat que la coproducció del Gran Teatre del Liceu, la Nederlandse Opera i la Scala de Milà de l’òpera La llegenda de la ciutat invisible de Kitege és la millor posada en escena d’òpera de l’any.
Però no tan sols això, sinó que la direcció musical de Josep Pons és potser la millor que ha dirigit al capdavant de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, que semblava realment un altre… aquesta vegada esplèndida durant les més de quatre hores de representació.
Fotografies premsa del Liceu – A. Bofill
El Cor del Liceu amb el reforç del Cor Intermezzo, ha estat un dels protagonistes de la nit…i és que en aquesta òpera gairebé el cor està sempre a escena i ens han donat un increïble espectacle de magnífiques veus i també de moviment de masses, molt ben estudiat i que quasi semblava més un ballet que un cor per la sincronització de moviments absolutament meravellós.
En quant a veus, voldria mencionar primer de tot la protagonista de la nit, La soprano russa Svetlana Ignatovich, realment extraordinària per la seva meravellosa i potent veu i també per una molt bona interpretació dramàtica. El tenor Dmitry Golovnin també molt bé, en el seu paper de malvat de la nit. El tenor Maxim Aksenov, bé, però sense acabar d’agradar-me del tot; en canvi, el baix nord-americà Eric Halfvarson em va arribar a emocionar més.
Cal destacar també Maria Gortsevskaya i al baríton grec Dmitris Tiliakos.… però en general, encara que no els anomeni d’un a un, la qualitat de totes les veus van estar a un nivell força alt.
Una gran….gran...gran nit liceista !!!
Vaig ser a l’estrena. Un espectacle magnífic en tots els apartats. M’alegro que la conclusió de la breu temporada s’acompanyi encara d’elogis.
Encara que aquesta vegada no varem coincidir, estàvem segurs que no te la hauries deixat perdre. Tan sols 5 representacions però massa separades entre si, va fer que no coincidíssim gairebé amb ningú. La producció realment per sucar-hi pa !!!
Tornarem a veure’ns a final de mes amb la Walquiria…. 5 horetes de res ….