– Teatre – A CASA (KABUL) (***) – Espai Lliure

Tornem a la “nostra escola” de TEATRE, que des de fa molts anys és el Teatre Lliure; aquesta vegada a la petita sala anomenada “Espai Lliure” que ens agrada tant… i és que la proximitat dels espectadors, quasi trenca la mítica quarta paret.

… i aprofitant l’ocasió, tornem a reivindicar que la sala de Gràcia, se l’anomeni “Teatre Lliure de Gràcia – Sala ANNA LIZARAN“. …. i com veieu, no ens cansarem de demanar-ho les vegades que calgui.

Asseguda a la seva confortable casa de Londres, llegint una guia turística de Kabul, una dona ens convida a emprendre un viatge que ella mateixa ha començat ja fa un temps. A reflexionar sobre els corrents i les derives que ens han transportat i que encara ens porten. A tots nosaltres. A cada u de nosaltres al llarg de la Història. O fa quinze anys. O ahir al vespre. A ser testimonis d’un naufragi personal i col·lectiu. Amb humor. Amb rigor.

Homebody /Kabul va ser escrita abans del 11-S. I va ser estrenada poc després als Estats Units, amb gran polèmica. Està formada per dues parts: un monòleg a la primera i un seguit d’escenes que tenen lloc a l’Afganistan a la segona part, excepte la darrera escena, que l’autor anomena Periple: el retorn d’un viatge al mateix punt d’on s´ha sortit.
La persona que torna a casa pot ser que ja no sigui la mateixa.

El 2007, Mario Gas va estrenar el muntatge de la peça completa al Teatro Español de Madrid. Per aquell espectacle, Vicky Peña, Creu de Sant Jordi 2014, va rebre el Premi Max 2008 a la Millor Actriu i el Premio Mayte 2009.

No entenc pas el perquè aquí a casa nostre, ara no es fa sencera i es representa únicament allò que passa “A Casa”. Diuen que es va estrenar al Romea fa uns anys, però mutilar-la, no crec que sigui una bona idea…. i més aviat, una llàstima. El que podem veure a l’Espai Lliure, és un bon monòleg, en el que vas entrant a mesura que passa una mica de temps.

A nosaltres, especialment a mi, la primera mitja hora no va interessar gaire i fins i tot em va decebre, segurament perquè tenia les expectatives massa altes. La història de la part d’aquell món ... Àsia central, ens la coneixem prou bé. El que semblava la lectura d’un text d’una guia turística d’Afganistan i el seu entorn, no m’interessava massa.

Però per sort l’obra fa un gir dramàtic i de sobte barreja la història de Tamerlà (descendent de Genguis Khan), amb la seva rutinària vida de parella a Londres….. la festa que organitza amb amics i treu a escena els barrets uzbeks i afgans comprats a una botiga d’andròmines a Londres…… la història de Pèrsia, ara Iran, Afganistan, Uzbekistan i d’una bona part d’Àsia central, amb les depressions de petita burgesa de la societat occidental…. llavors quan la història agafa dramatisme i la personalitza en personatges de carn i ossos, em va començar a atrapar….. però potser una mica massa tard.

El pes de la producció recau al 100% en la extraordinària actriu Vicky Peña; al principi la vaig trobar dubitativa i no massa segura de com havia d’explicar la història, i no tinc clar si és el paper que estava representant, el d’un personatge que dubte i no s’estima massa a si mateixa, o que l’actriu, realment al començament no va estar al cent per cent de les seves possibilitats. Després, si… després ens va donar un altra classe de bon Teatre i a nosaltres ens va atrapar.

https://www.youtube.com/watch?v=TMOcqNsYY68

Malauradament a la Sala havien vàries persones adormides…. i és que si un monòleg no atrapa des de bon començament, una part dels pùblic pot desconnectar.

No coneixem Kabul (ara impensable d’anar-hi), però hem visitat el mausoleu de Tamerlà a Samarcanda…. i hem recorregut extensament bona part d’Àsia Central, Iran i la Índia en alguns viatges a travès de l’anomenada Ruta de la Seda….. i tenim també una bona col·leció de barrets de les ètnies d’aquelles contrades. Per això, segurament, esperàvem més d’aquest text de Tony Kushner.

El més emotiu però, vindria al finalitzar l’obra, quan Vicky Peña, va demanar 5 minuts més del nostre temps i va anunciar la mort aquell mateix mati, de l’actor argenti Alfredo Alcón gran amic d’ella… i va llegir un poema que ella li va escriure a Las Palmas, fa uns anys en una gira que varen fer plegats.