Era el mes de març del 2011; no feia encara mig any que havia començat a publicar aquest blog, quant un “Voltaire”, em va recomanar….. jo diria que quasi “obligar”, a anar a veure un espectacle que feia els últims “bolos” per Catalunya desprès de casi 2 anys de representar-se arreu de casa nostre i també per França. Es tractava d’un espectacle amb un sol actor envoltat de marionetes de gran mida, a escala humana.
La veritat es que viatjar un divendres de març fins a Mataró, únicament per veure un espectacle de “marionetes”, no ens venia massa de gust, però tal va ser la insistència del nostre seguidor DANI, que no ens va quedar mes remei que fer “l’esforç”.
Beneït sigui el dia que vàrem decidir fer aquest pas i anar a veure l’espectacle “Don Juan, memória amarga de mi” al espai escènic Can Gassol de Mataró. L’espectacle estava escrit i protagonitzat per Miquel Gallardo. Literalment l’espectacle ens va noquejar i com veureu en aquest enllaç, va ser un dels primers espectacles que vàrem valorar amb la màxima puntuació de 5 estrelles.
– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –
Fa dies que teníem reservades les entrades per aquest nou espectacle que es representa ara a La Vilella Teatre, però l’havíem reservat sense adonar-nos de que es tractava d’un altre espectacle de Miquel Gallardo…. simplement ho varem fer, perquè era una nova proposta de un Teatre al que som fidels. Uns dies abans, de sobte, em vaig adonar, i la sorpresa va ser majúscula; el diumenge teníem una gran il·lusió, perquè estàvem segurs de que aquest nou espectacle “DIAGNÔSTIC: HAMLET”, tornaria a ser memorable.
A mitja tarda varem sortir de casa, i des de Vallcarca, caminant…. xino xano, varem recorre mig Barcelona per arribar per fi a la Vilella, al peu de Montjuïc.
Max Flaubert viu en una institució psiquiàtrica, reclòs en un armari dintre de la seva cel·la, creient-se Hamlet després de la mort de son pare i que la seva mare es casés amb el seu oncle. Un nou psiquiatra arriba per a intentar treure’l de la seva abstracció, arrencar-li la seva por a viure, i obligar-lo a prendre decisions que no vol prendre.
Aquesta vegada Miquel Gallardo s’endinsa en el mon de Shakespeare i tot estudiant alguns dels seus personatges, es basa especialment en el personatge del príncep de Dinamarca, Hamlet; no podia escollir millor, perquè Hamlet es tracta del personatge mes reutilitzat de la literatura universal, del que s’han arribat a escriure trenta-sis òperes i més de cinquanta pel·lícules.
Miquel Gallardo, escriu un text nou, molt atractiu, al voltant de Hamlet, per tal de donar sentit al final de l’obra, al monòleg més famós de la història del teatre: “To be or not to be”.
Hamlet encarna el dubte entre l’amor/odi cap a la seva mare i la lleialtat al pare, entre les seves pors i el deure de venjar la seva mort. Amb aquesta base, construeix un text que arranca en un psiquiàtric, on el protagonista intenta per tots el mitjans treure del armari ( no pas en el seu sentit “gai”)… a Max Flaubert, on esta reclòs voluntàriament i que en la seva bogeria ( o no), està convençut que s’ha reencarnat en Hamlet, i que es comporta com un “kikikomori” (alguns adolescents japonesos que es neguen a sortir de la seva habitació i s’aïllen del mon).
Tres titelles intervenen com si es tractessin de tres personatges reals, OFÈLIA, HAMLET i la seva MARE, que és la que trenca tota la tensió acumulada del text i ens fa riure des de el seu personatge disfressat de dona benestant argentina, que a la seva edat, ja tot li fot. Poc a poc anem entenen perquè Max prefereix la “seguretat” del armari que la vida real, a la que te veritable por….. i fins aquí puc arribar.
El text es magnífic, pensat i mesurat al mil·límetre, però la interpretació de Miquel Gallardo en el paper dels 4 personatges,(tres titelles i la del psiquiatra que intenta ajudar a “Hamlet”), és sublim i esgotadora. Encarna a l’hora amb la seva veu i el seu gest, els quatre personatges i les titelles es fan de carn i ossos… i t’adones de que les titelles son únicament el mitjà per fer arribar el text, però que en realitat els veus son actors reals, persones vives que interpreten el seu personatge i que fan TEATRE PUR.
….. veig que hem torno a repetir, perquè, tal com deia en la crònica de “Don Juan…” ara fa tres anys….. NO es un espectacle de “TITELLES”,…es TEATRE amb Majúscules, teatre de text, que tan sols utilitza les titelles per interactuar, i tan sols com un recurs mes; els tracta com si fossin persones humanes que estiguessin actuant amb ell, a sobre del escenari.
Espectacle absolutament recomanable e imprescindible. Animeu-vos a descobrir aquest nou Teatre al costat mateix del Lliure de Montjuïc i del Teatre Grec. L’espectacle s’ho mereix i seria una llàstima que per una falta d’una campanya promocional com poden fer altres teatres amb mes pressupost, us perdéssiu aquesta petita joia que ara mateix s’està representant a casa nostre.
Text e Interpretació: Miquel Gallardo.
Direcció: María Castillo
Construcció de titelles: Martí Doy – Escenografia: Xavier Erra – Projeccions: Marco Domenichetti – Il.luminació: Miquel Gallardo i Xavier Muñoz – Espai sonor: Miquel Gallardo.
Producció: Companyia Pelmànec.
Al finalitzar l’espectacle, varem tenir la sort de poder fer un col·loqui amb el protagonista, Miquel Gallardo acompanyat pel director del Teatre La Vilella, Jordi Pérez i Soldevila. Us deixo un vídeo en el que vaig gravar moments puntuals d’aquest diàleg.
_______________________________________________________________________________
– La Viella Teatre – Preu 12 € – (pagat 8 € – soci protector)
_______________________________________________________________________________
Brutal !!!!!!
Encara estem intentant assimilar el que vàrem veure.
Una combinació increïble d’interpretació, titelles, llum, imatge i àudio.
Un text magnífic.
Una interpretació brutal, on es nota les hores i hores de feina i assaig que hi ha al darrera de cada personatge.
En cap moment vaig veure titelles, en Miquel va saber donar-los vida pròpia ; fins hi tot el moviment de les mans em tenien fascinada; eren moviments reals!!!!!!
Ens traiem el barret davant de la seva capacitat per manipular les titelles i actuar a l’hora, aconseguint que en tot moment veiéssim personatges reals.
I el text final shakespearià, va ser increïble !!!!!!!
He vist algun vídeo de l’obra “Don Juan, memória amarga de mi” i m’encantaria poder-la veure algun dia.
Repeteixo…………Brutal !!!!!!
Pot ser hi tornarem .
M’alegro de comprovar el vostre entusiasme al descobrir aquest autor / actor / titellaire.
A nosaltres ens va passar el mateix ara fa 3 anys.
A nosaltres també ens agradaria molt poder veure de nou “Don Juan, memória amarga de mi”. No se pas com podríem aconseguir fer ressò dins del mon “teatraire”, per tal de que es tornes a programar.
Efectivament, vaig ser jo Miquel qui us la va recomanar molt efusivament i em vaig alegrar molt que acceptéssiu la recomanació, perquè em va semblar que pagava la pena. Certament crec que el Diagnòstic: Hamlet també és una meravella, potser un a mica més fosca, però una meravella. Una abraçada i a continuar gaudint!
Moltes gràcies DANI CHICANO, per donar-te a conèixer; fa molt de temps que no deixes cap comentari al nostre racó Voltaire i vas ser un dels primers que ens va recolzar a realitzar aquesta aventura de la qual ara estem plenament satisfets.
Veiem que el teu Blog està una mica parat i això ens entristeix….. sabem la feinada que representa, però creume que paga la pena.
Gràcies també per la recomanació que ens vares donar aquell dia, ara ja fa tres anys i que ens ha descobert un gran artista que estima el Teatre amb totes les seves forces.
Ens agradaria Dani, que et donessis alguna volta de nou per aquí.
Una abraçada
Aquí agraeixo als Voltaires la recomanació per descobrir tant La Villela, com el Miquel Gallargo i tota la proposta… Realment sense vosaltres no hi hauria anat… i ha estat una descoberta feliç i per repetir. Però no coincideixo tant…
Fantàstic treball de titelles, de ventríloc i d’escenografia… amb originalitat i sorpresa… El text té algunes llacunes i els salts del dramatisme a la comèdia no sempre funcionen. Reconec que se’m va fer pesat en algun moment i que se’m va fer difícil d’encaixar una mare cantant de tangos amb accent rioplatense, un hospital psiquiàtric i jovenet fanàtic shakesperià… Jo li posaria 3 asteriscs i mig… però no més.
No crec que Miquel Gallardo se li pugui titlar de ventríloc, ja que els seus personatges els interpreta utilitzant la seva boca sense cap tipus de problema. Segurament la meva valoració va estar aquesta vegada un pèl sobrevalorada…. i és que l’anterior espectacle que va presentar, em va semblar un dels espectacles més complerts que mai hem pogut veure.
Quan t’enamores d’una manera de treballar a l’escenari, l’entusiasme segurament fa que no et deixa valorar amb la rigorositat necessària.
Nosaltres repetim aquest diumenge !!!!!
He reclutat una bona colla d’amigues.
A la Vilella os acabaran fent un monument. Cal promocionar teatres com aquest que arrisquen i es llancen al buit sense xarxa i amb tota la seva extraordinària professionalitat. Nosaltres marxem aquets dies al Delta i descansarem una mica d’Arts escèniques.
Malauradament tampoc podem assistir al proper Fractals perquè coincideix amb un concert al Palau….. ens ha sap greu no poguer-hi anar per primer cop a un Fractals i mes sabent que aquest cinquè es tracta de Teatre d’objectes que ens apassiona, des de que el varem descobrir.
Ja ens fareu cinc cèntims
Nosaltres tampoc podem anar a Fractals, tenim la xerrada de Dolors Folch sobre “Descobrir la Xina del Clan dels Zhao” i no saps quin greu ens sap no poder anar.
Vaig escriure a la Vilella per mirar si canviaven el dia per que ni vosaltres ni nosaltres podíem anar però no ha pogut ser.
De totes maneres aquest cop em sembla que hi ha molta gent apuntada.
Una abraçada.
Finalment hem pogut fer les dues coses.
La xerrada ha estat increïble, un privilegi poder escoltar a la Dolors Folch. Ho podreu veure d’aquí uns dies íntegrament.
Fractals 5,vam poder assistir a la representació. Us haig de dir que ha sigut el millor que hem vist de fractals fins ara. Ja us en faré cinc cèntims.
Van estar molt contents de veure’ns, i nosaltres de veure que érem unes 15 persones a la sala de públic. Això comença a rodar !!!!!!
Ens alegrem de que ho hagueu pogut combinar. Nosaltres ahir varem tenir un concert del PALAU100, que comença a dos quarts de nou i arribàvem a casa a les 12 de la nit sense sopar… però contents.
El Teatre d’objectes ho varem descobrir fa pocs anys i especialment som seguidors de Xavi Bobes i hem vist un parell d’espectacles que juga tan sols amb objectes, que ens ha deixat literalment al•lucinats…..
INSOMNI – http://wp.me/p19AHZ-3El
EL REI DE LA SOLEDAT – http://wp.me/p19AHZ-6xK
Ja ens fareu cinc cèntims de qui va actuar i de que va anar l’espectacle.
M’alegro molt de que per fi sigui efectiu el ressò que hem intentat fer amb les vostres i nostres cròniques de FRACTALS… s’ho mereixen.