Continuem amb la nostra marató musical particular del cap de setmana. Dissabte un altre vegada Òpera, però aquesta vegada als cinemes Yelmo Icaria, que tenen l’exclusiva per transmetre en directe tota la temporada del MET de Nova York en directe.

Com sempre ens trobem amb els amics que també estan abonats a aquestes retransmissions. Avui es nota la il·lusió per tot arreu, però especialment el genere femení està una mica esvalotat…. i és que el tenor principal és ni mes ni menys que el “guaperes” Jonas Kaufmann.  L’Òpera és WERTHER del compositor Jules Massanet.

 WERTHER Està  basada en la novel·la Els sofriments del jove Werther de Johann Wolfgang von Goethe. Va ser estrenada a la Hofoperde Viena el 16 de febrer de 1892. El sentiment purament francès, típicament parisenc de Massenet, el trobem íntegre a tota la seva producció, fins i tot en aquest germànic Werther.

Tot el Werther musical és una confessió íntima de sentiments i justifica que el propi Massenet digués que «en la composició de la partitura havia posat la seva ànima i la seva consciència d’artista». 

I … evidentment, es va complir totes les expectatives ja que Jonas Kaufmann és el tenor mes valorat a tot el planeta terra, hores d’ara; té una veu prodigiosa que deixa als seus companys d’escenari, sense recursos per poder competir amb ell.

Jonas Kaufmann, va néixer a Munic, el10 de juliol de 1969.) Tot i que ha cantat una gran varietat de papers, incloent tant el repertori de Mozart com el de Wagner, és especialment conegut per les seves actuacions en papers de spinto, com Don José a Carmen, Cavaradossi a Tosca, Maurizio a Adriana Lecouvreur, i el paper protagonista de Don Carlos.

Es tracta d’un fenomen que traspassa tot el fins ara conegut. Ell mateix en un descans de l’òpera en l’entrevista que se li va fer, va comentar que solament a Alemanya i Àustria s’havien venut 1.000.ooo d’entrades per veure als cinemes la representació en directe d’aquest esdeveniment.

Kaufmann, a partir de la famosa ària… “Pourquoi em réveiller” s’apodera de l’escenari del metropolitan tan musical com dramàticament, utilitzant els seus meravellosos foscos a la seva veu…. i la seva presencia escènica.

Sophie Koch, ens va agradar molt també, en el seu debut al Met,  la mezzo francesa arriba a un nou nivell en el seu art, tot i fent una recerca de les capes de color en la seva veu que fan les seves àries extraordinàries.

Molt bé també la posada en escena,  ja a l’obertura amb  funeral de la mare de Charlotte. Tota la representació te com a base els rectangles, fins i tot la natura del primer acte es veu transformada en una serie de “marcs de quadres”, un dins dels altres formant les corbes del paisatge.  Em va semblar estèticament molt interessant.

El “millor” de tot però,  és l’escena final del suïcidi que sembla realitzada quasi per una pel·licula de MartinScorsese, per la quantitat de sang esquitxada a la pared, encara que és te que pensar que esta pensada per la llunyania de les butaques d’un teatre i no per les escenes properes retransmeses en directe als cinemes. A banda de la sagnada, el clímax que necessita l’escena esta realment molt ben aconseguida.

A la sortida, veiem alguns ulls humits.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Esperarem amb ganes el recital de Jonas Kaufmann, al Liceu el dia 28 de març, per la qual tenim les entrades comprades fa molts mesos.