Sorprenent el bon resultat que Lluís Pasqual ha obtingut d’una obra que d’entrada no ens atreia gens i que segurament no hauríem pensat anar-hi (perquè t’enganyes a tu mateix, Miquel ???).
Un clàssic del Teatre del segle d’Or espanyol de cavallers espadatxins, i donzelles verges que esperen el seu “príncep blau” per sortir de la vida avorrida que porten….. i si això li falla, se’n van a un convent de clausura a “estimar” el ser suprem de la creació. Buff…. crec que no estic venent bé el producte !!!
El caballero de Olmedo és una obra de Lope de Vega escrita segurament a l’any 1620 i basada, com altres del mateix autor, en una cançó popular:
- Que de noche le mataron
- al Caballero,
- la gala de Medina,
- la flor de Olmedo.
L’obra normalment es classifica com una tragèdia (o tragicomèdia), ja que introdueix elements propis d’aquest gènere en la seva tradició clàssica, com la presència d’un cor, el desenllaç fatal del seu protagonista o la temàtica de la destinació com a força inexorable que s’imposa a els personatges.
Un text sense gaire argument, però escrit en vers i que realment escoltar-lo en directe en una platea, és realment un plaer pels sentits. Els personatges principals d’aquesta tragicomèdia son:
- Don Alonso, «el caballero de Olmedo», personatge principal de l’obra, ve a Medina, on s’enamora de doña Inés. És caracteritzat com a atractiu, valent i cortès.
- Doña Inés, la dama de l’obra, de la qual s’enamoren tant don Alonso com don Rodrigo.
- Doña Leonor, la germana de doña Inés.
- Don Rodrigo, promès de doña Inés, és l’antagonista de don Alonso. Se li presenta com un personatge covard i traïdor.
- Fabia: alcavota que serveix d’intermediari entre doña Inés i don Alonso. És una figura similar a la Celestina.
- Tello: criat de don Alonso i còmplice de la seva relació amb doña Inés. Representa la figura del graciós.
La posada en escena és “brutal” i no precisament pels grans mitjans que s’utilitzen, ja que al Teatre Lliure la veiem despullada de qualsevol escenografia i recurs afegit; aquí és un escenari net i a sobre d’ell un munt de cadires …. i punt; es juga això si, amb una molt bona il·luminació i com a fons en algunes escenes se li afegeixen recursos videogràfics.
Els actors durant tota la representació estan TOTS a l’escenari, i quant no els hi pertoca actuar s’asseuen a les cadires, a la vista dels espectadors, esperant el seu torn de paraula… i llavors s’aixequen i actuen. Però és que tots ells canten, actuen, interpreten algun instrument i fins i tot “dansen” amb alguna escena d’espadatxins.
L’actuació coral deixa des de primer moment a l’espectador bocabadat, que no sap ben ve on mirar, però evidentment els papers principals que porten el pes de l’obra, estan en tots els casos superbs….. començant per l’entranyable i molt estimada actriu Rosa Maria Sardà, que està com sempre par sucar-hi pa. Diuen que a Madrid va ser substituïda per “La Machi”, però ara per sort sembla que ja és trova be.
La parella protagonista interpretats per Javier Beltrán i Mima Riera, s’ho han currat be i les seves actuacions estan molt, però que molt aconseguides. A la mateixa alçada o potser encara millor, “el dolent de la pel.licula”, Francisco Ortiz, interpreta al rival Don Rodrigo.
Menció a banda el nostre Pol López, que toca tots les pals dalt de l’escenari, i aquí li toca el paper de bufó (paper força difícil) i es posa al públic ràpidament a la butxaca amb el seu accent andalús que força la rialla força sovint…. i poc desprès amb accent de Villaviciosa de A Corunya, que ja fa espatarrar a tothom.
La resta d’actors, onze en total, a molt bona alçada, encara que els seus papers no son tan potents com els mencionats anteriorment; tots formen part de la “Kompanyia del Teatre Lliure” i crec que 3 pertanyen a la “Joven Compañia Nacional de Teatro Clásico” amb residència a Madrid. És te que afegir a mes a mes, a 2 músics que donen un puntet a l’espectacle molt agradable, amb les guitarres, els caixons i el cante jondo.
Els actors han rebut un entrenament força important, per dominar la tècnica per tal de poder utilitzar el vers com si estiguessin parlant sempre així, amb tota naturalitat…. però assaborint les paraules i les pauses entre elles, mesurades a l’extrem; moltes classes de vers i també moltes d’esgrima. Un treball intens que han hagut de realitzar en uns assajos de mes de 3 mesos a base de 7 hores diàries.
No acabo de posar-li les 5 estrelles, pel fet de què almenys el dia de l’assaig, a alguns dels interprets no se li escoltaven bé ( i estàvem a la fila 1)…. suposem que té la seva dificultat representar sense amplificació en un espai tan gran com el del Lliure. Espero que aquest petit problema es vagi solucionant a mida que es representi l’espectacle.
El resultat de tot això és un espectacle excepcional que ningú es deuria de perdre. Felicitats a en Lluís Pasqual i a tota la gent que intervé en aquesta maravella d’espectacle.
de FÉLIX LOPE DE VEGA direcció LLUÍS PASQUAL
cies. LA KOMPANYIA LLIURE i JOVEN COMPAÑÍA NACIONAL DE TEATRO CLÁSICO
intèrprets
Laura Aubert Ana / Javier Beltrán Don Alonso / Paula Blanco Doña Leonor / Jordi Collet Don Pedro, músic / Carlos Cuevas Don Fernando / Pol López Tello / Pepe Motos músic / Francisco Ortiz Don Rodrigo / Mima Riera Doña Inés / Antonio Sánchez músic / Rosa Maria Sardà – Francesca Piñón Fabia / David Verdaguer Condestable / Samuel Viyuela González Rey Juan
adaptació Lluís Pasqual a partir de la versió de Francisco Rico / escenografia Paco Azorín / vestuari Alejandro Andújar / il·luminació Lluís Pasqual i Fernando Ayuste / treball de vers Vicente Fuentes / mestre d’armes i coreografies Isaac Morera / direcció musical Dani Espasa / música i arranjaments flamencs Pepe Motos / espai sonor Roc Mateu / realització de vídeo Franc Aleu
ajudant de direcció Juan Carlos Martel Bayod / ajudant de vestuari Adriana Parra / professors de cant Pablo Puche i Xavier Mestres / professora de ball Montse Colomé / alumnes en pràctiques de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona: de direcció Dani Monterroso i Héctor Mora, de vestuari Paula Maestro
coproducció Teatre Lliure i Compañía Nacional de Teatro Clásico
_____________________________________________________________
– Teatre Lliure de Montjuïc – Sala Fabiá Puigserver – (invitació – abonat)
_____________________________________________________________________________
Els GAT’s tenim les entrades, des de fa un mes, pel 2 d’abril. Ens fa molta il.lusió veure aquesta obra. Ja us direm
Carme
Segur que us agradarà molt, a nosaltres ens va sorprende molt agradablement. Salutacions.
Acabo de veure ‘El caballero de Olmedo’ i jo li posaria 3 asteriscs i mig o potser 4, però no més… Però estic bastant d’acord amb tota la crònica que feu.
El muntatge és realment molt acurat en el conjunt, amb un excel·lent treball de llums, la inserció de la guitarra i la percusió en els moments intensos -molt cinematogràfic-, unes escenes d’esgrima ben coreografiades, tota la força de tenir tots els actors al voltant sempre -a mode Tadeusz Kantor- i l’esplèndida Sardà que dóna un gir còmic al seu personatge d’alcavota -que s’agraeix, amb un text tan llunyà en el temps i en la cultura…- i que també fa de ‘presentadora’ a l’inici. Per mi, el Pasqual és el millor director de la península, amb escreix, i això es nota sempre… Però el text té ben poc interès avui, com dieu.
Entre els actors, destaca un elenc tan llarg per a papers tan curts. M’ha agradat més l’Ortiz que el Beltrán i més els nois que les noies. El Pol López fa un esforç molt important i al darrer monòleg arriba molt bé, amb llàgrimes i poc text, però l’accent andalús ratlla l’histrionisme i a mi no m’ha agradat particularment; quan fa de capellà gallec tampoc se’n surt gaire bé… Mols dels acudits que suposadament feien riure o no els he entès o no m’han fet gràcia… Trobo que són recursos un xic gratuïts i que desmereixen més que no aporten. Tampoc m’han agradat el sol, la lluna o la terra gegants projectats al fons a les escenes finals. Què devien voler dir? No calien… Tenia més força tot el grup sense recursos iconogràfics.
Gràcies, voltaries, de nou, per l’espai. Confio que us agradi que -quan puc- us expressi la meva opinó.
Daniel
Ens encanta que escriviu aquí per dir la vostra. De fet és l’ùnic al.licient que rebem, ja que moltes cròniques ni tan sols sabem que han estat llegides…. i quant veiem que algú escriu quelcom al respecte, veiem que si paga la pena escriure l’opinió del que hem vist.
Respecte al “Caballero de Olmedo”, crec que et va passar com a vegades ens ha passat a nosaltres… que quant veus que tothom riu i a tu no et fa gracia, encara es pitjor i fins i tot et poses de malal llet. L’actor Pol López el coneixem de fa molt de temps i l’apreciem molt… es per això que potser no hem estat massa critics amb ell; de fet, encara que no ha vaig dir clarament a la crònica, els diàlegs que no varem entendre massa, precisament van ser per part d’ell ,quan parlava “andalús”….. però a nosaltres aquesta vegada SI que ens feia gràcia.
Tampoc sé dir-te el significat de la lluna projectada al fons de l’escenari, però no em va molestar en absolut.
L’espectacle a mi em va semblar gairebé perfecte.
Esperem que ens expliquis les teves opinions del que vagis a veure.
Una abraçada
Doncs nosaltres l’hi posaríem les cinc estrelles! Ens hem quedat bocabadats i recomenaríem a totes les escoles que hi anessin obligatòriament. Si ens haguessin presentat així els textos del Siglo de Oro, no els hi hauríem agafat tanta mania…. Encara tinc un trauma amb la Celestina…
Un 10 per als dos músics que hi ha a l’escenari i per al Lluís Pasqual per fer ballar i cantar els actors. El resultat és boníssim i fa que passi molt bé un text dur i antic.
Recomanem l’espectacle 100%!
M’alegro de veure el vostre entusiasme.
No estic d’acord però, amb la “obligatorietat” a la que feu referencia. És recomanable, evidentment, però encara recordo quant d’adolescent m’obligaven a veure coses que no m’interessaven gens. Precisament crec que provoca el contrari del que es pretén.
Estic d’acord amb vosaltres de que la producció d’aquest “El Caballero de Olmedo” es TEATRE pur.
Per cert…. una obra que és molt, però molt recomanable per tothom i especialment pels adolescents, és L’ONADA, que tornaran a representar al Teatre Lliure de Gràcia. Nosaltres la varem veure fa un any…. i és “imperdible”.
Aqui teniu la nostra crònica de llavors…. tot un 5 estrelles !!!
http://wp.me/p19AHZ-6EV
Hola!
Per si serveix algú, crec que la projecció del sol primer i de la lluna després que deieu són part de l’escenografia i marquen, a més a més del moment del dia en què transcòrre l’acció un to general en els personatges i en el moment de l’acció. Llum-coratge vs. foscor-temor.
Sobre el Pol López, què us haig de dir si ens té a casa enamorades? Que tot el que fa ens agrada i sempre sap fer-nos riure i plorar a l’hora? Que poder té un registre un pèl alt i és histriònic? Mira, sí; poder sí. Però penso també que si quedés més baix no faria el contrapunt a la lírica preciosista i preciosa dels versos de Lope. I que tot plegat no tindria prou cromatisme per ser una tragicomèdia…
Ara que el que sí vam trobar a faltar va ser que quedés prou palés que Inés sabia que Alonso era mort un cop el pare ja havia donat consentiment als amors que es tenien. Aquí, ens faltava el puntet que hagués tancat la part més trista, no sé si dir-ne tragèdia, de l’obra.
Una abraçada!
Benvinguda “llibre de soltera” (maidenbuchen) a Voltar i Voltar
Moltes gràcies per resoldre els dubtes sobre el significat de les projeccions de la posada en escena…. vaig pensar que podria ser quelcom similar, però no estaba segur.
En quant a Pol López, a l’Imma i a mi ens passa el mateix; perdonem el registre segurament massa forçat, perque ens cau be i ens agrada tot el que toca….. especialment des de que varem veure IVAN I ELS GOSSOS que ens va deixar literalment als seus peus.
No coneixia l’obra, i per tant no vaig entendre el que ara tu indiques…. que Inés ja sabia que el seu amor ja era mort quant el pare li dona el consentiment. Crec que te importancia i evidenment a la producció del Lliure no queda reflectit així.
Gràcies pel teu comentari. Esperem que ens visites i comentis sovint.
(Dama de llibres… més que no soltera… )
Sobre el desenllaç, poder no m’he explicat bé. Inés sabrà que Alonso és mort després. En el muntatge només s’apunta la línea de Fabia i la resta queda molt difús, oi?
En qualsevol cas… un espectacle extraordinari.
Be, sembla que no encertat ni una, “Dama de llibres”
LLavors segons el que dius ara, SI que vaig entendre el final correctament. Ha estat un mal entes al llegir el teu comentari.
Gràcies pel teu aclariment.
Ens va encantar !!!!!!
Posada en escena, il.luminació, música i interpretació de luxe i tot gràcies a una direcció magnífica,innovadora e ingéniosa de Lluís Pasqual.
En Lluís va gaudir com mai.
Brutal!!!!!
La nostra valoració va ser la máxima 10.
Com veus a nosaltres ens va agradar moltíssim, però potser és que era l’assaig general, varem trobar que algun diàleg sense amplificar, no arribava prou bé.
Parleu sempre de la vostra valoració del que veieu…. en una escala de 1 al 10. On publiqueu i podem veure aquestes valoracions?
Una abraçada
Al meu Facebook hi tinc un àlbum que es diu “Passió pel teatre i cultura en general” on penjo les fotos de les obres, pel.lícules, que anem a veure,allà valorem de l’1 al 10 segons la nostra sensació.
A alguns dels nostres amics els interessa saber quina opinió en tenim del que anem a veure,i si podem ajudar d’alguna manera….
Ara també he obert un grup que es diu “El racó de l’art”,del que us tinc agregats com amic,que es tracta de fer recomanacions,comentaris, etc…que amb el teu permís hi penjaré algunes de les teves cròniques.
Ja ho veus som addictes a aquest “mundillo”.
En realitat és la meva teràpia.(Em surt més barat que anar al psicòleg)
Una abraçada.
M’acabo de connectar expressament al Faceboque per tal de veure el que comentes de les vostres valoracions i no he sabur trobar-ho. El racó de l’Art si que ho coneixia però tampoc comentes ni valores res… únicament penges anuncis de Teatre.
No seria mes útil per tots i mes aclaridor que en aquest racò poséssiu el que aneu a veure i la vostra valoració?
De totes maneres jo, no em connecto a Facebook mai, i solament entro quant rebo un missatge en el meu correu que m’avisa que s’ha publicat quelcom del grup. Les cròniques de Voltar i Voltar estan automatitzades i es publiquen al Face automàticament. Nosaltres respecte a les xarxes socials som mes de twiter i evidentment som seguidors de forces Blogs.
Una abraçada
Com ja us vaig comentar, ahir els GAT’s varem anar a veure-la. Vam sortir encantats, ens va agradar TOT. En Pasqual a fet un treball enorme, ha alleugerat una peça amb uns versos molt bonics però difícils, fent-los més entenedors, la posada en escena, la música, ha deixat una obra completament atractiva.
Imma, la Montse Fdez-Costa i jo varem pensar amb tu, ja que estàvem assegudes a la fila del darrera del Pere Arquillué, que per cert va aplaudir moltíssim.
Una abraçada
Carme
A nosaltres ens va entusiasmar, ja en el moment menys u quan els actors comencen a sortir a escena sense dir res i quan la Rosa Maria Sardà parla amb el públic, la música, la posada en escena, les actuacions, TOT com bé dius.
I per al·lusions …. a què el Pere Arquillué fa també molt bé d’espectador???? Qui us ha dit que m’encanta???? (ja ja ja)
Una abraçada.
Dàcord amb la “gata” Carme. Ahir vam gaudir. Pasqual genial, i els actors tabé. Chapeau per la Sardà! Els músics i la música molt adient. I el tango també. Potser perquè M´ENCANTA EL TANGO?!!!
La figura del rei té poca relevancia, de fet en l´obra de Lope torna a sortir cap el final (vers 2730) i és el que reparteix justicia. Però, francament, és perfectament imprescindible.
jo també vaig tenir problemas per entendre el Pol . No entenia el seu andalús. Potser és un problema meu, sempre m`ha costat`entendre´l, malgrat tenir una àvia sevillana.
Ès meravellós com es pot crear un ambient amb quatre cadires i els actors. Bravo per la il.luminació i els músics.
Em sembla que ho he recomenat alguna cop, però llegir l´obra abans d´anar a veure-la ajuda molt. Sobretot si és un clàssic.
Personalment, quan es tracta d´un clàssic, m´interessa més veure com es planteja que l´obra en si.
Ara me les tindré amb la de Cervantes (El coloquio de los perros), però, paral.lelament, llegeixo “Joglars 77, del escenario al trullo” de Rosa Díaz i Mont Carvajal. A veure si puc arribar a entendre què dimonis li va passar al Boadella perquè se li anés tant l´olla!!
Veig que coincidim gairebé en tot en el que respecta a la producció. Nosaltres no som massa seguidors del teatre clàssic perquè ens agrada molt mes el teatre contemporani, però seriem incapaços de perdre’ns una producció com aquesta, feta a casa nostre i amb llenguatge teatral català (i, ja saps….no parlo de la llengua).
L’imma ho dubto, però jo estic segur que seria incapaç de llegir-me el text de l’obra abans (ni desprès) de veure-la; no soc lector de llibres i si devorador de diaris de premsa; m’agrada tafanejar en la actualitat i llegir opinions d’altres persones… però m’avorreix normalment llegir literatura…. em dormo.
Us admiro !!! Admiro a la gent com vosaltres que us apassiona la lectura i us submergiu en històries alienes a vosaltres, pagina rere pagina, devorant-les.
Potser, en un altre vida…. això si, ja esperaria a que Catalunya fos independent per viure l’experiència.
Una abraçada