Amb força retard em poso a escriure el que em va semblar l’obra de Teatre que varem tenir la sort de veure el dissabte passat al Teatre Tantarantana. De fet, NUESTRA SEÑORA DE LAS NUBES, ja no es pot veure a Barcelona, perquè tan sols va ser representada al TANTA 3 dies, del 7 al 9 de març.
Es una veritable llàstima que aquest espectacle, en castellà i que be de Madrid, ens hagi visitat tan sols 3 dies, perquè sincerament ha estat potser el millor espectacle que nosaltres hem vist des de que hem tornat a trepitjar el Tantarantana, desprès de masses anys d’absència.
Una memòria amarga construïda amb afinat sentit de l’humor. On la condició de l’exiliat s’universalitza i es tradueix en condició del desplaçat, del desarrelament o de la marginalitat. Una peça que reflexiona sobre la memòria , però també sobre l’oblit. Sobre els motius que condueixen a l’exili , però també sobre el comportament costumista de arquetípics personatges, possibles habitants de qualsevol poble del planeta.
L’obra ens explica les successives trobades entre Óscar i Bruna , dos exiliats que en el transcurs d’un temps imprecís recorden episodis del seu poble, Nuestra señora de las Nubes. Records pels quals transita una diversa galeria de personatges , habitants d’un món carregat d’imperfeccions , però on les esperances i els somnis ocupen un destacat lloc.
Dos magnífics actors, ni mes ni menys que de la companyia del Teatro de la Abadía, en Julio Cortázar i Imma Nieto; ells dos tot sols davant del públic i un parell de cadires, amb unes interpretacions extraordinàries, porten tot el pes de l’obra interpretant un munt de personatges, molt ben arropats per la il·luminació que transforma l’escenari en un munt d’indrets, faciliten molt el seguiment de l’obra als espectadors.
La direcció de Lino Ferreira, molt mesurada…. es veu clarament que te pensat fins l’últim detall i amb poquíssims recursos, aconsegueix un espectacle molt digne. Els actors variant la posició del seu vestuari i en pocs segons canvien d’escena i ajudats per un treball de mim extraordinari ( especialment Julio Cortàzar), aconsegueixen atrapar al espectador fent que s’oblidi ràpidament que es tracten només de 2 actors interpretant un munt de personatges.
Però sobretot el que realment es per treure’s el barret és el text del autor d’aquesta obra, en Aristides Vargas, que barreja l’humor amarg, amb la quotidianitat dels dos personatges que viuen la tragèdia del seu exili en una nova terra de acollida. El text fa un munt de reflexions sobre la marginalitat, sobre els motius que condueixen a la emigració, sobre uns personatges que com única possessió, porten damunt seu una muntanya immensa de records, que mai tornaran a viure de nou.
Aristides Vargas, va néixer a Còrdova (Argentina), però viu des de molt petit a Mendoza. Al 1975 te que exiliar-se degut al cop militar…. aquest esdeveniment marcarà per sempre la seva obra dramàtica. Ha dirigit companyies llatinoamericanes a Costa Rica, Nicaragua, Mèxic i Equador.
Us deixo el text de unes escenes del començament del espectacle….
1. Bruna: Me parece haber visto su cara en otro lado.
2. Oscar: Imposible mi cara siempre anda conmigo.
3. Bruna: ¿Qué hace?
4. Oscar:(Pausa) Miro los pájaros.
5. Bruna: Empajaritado.
6. Oscar:¿Cómo?
7. Bruna: Nada, que en mi país los pájaros enloquecen a las seis de la mañana, como si un maestro de canto neurótico por el silencio, les tirara de las colas
.8.Oscar: En el mío, sin embargo los maridos golpean a sus esposas.
9. Bruna: En el mío también y cada cuarenta puñetazos tienen una gentileza: llevan a sus esposas al cine a ver películas mudas en blanco y negro.
(Pausa larga)
10. Oscar: Perdón ¿De qué país es usted?
11. Bruna: De Nuestra Señora de las Nubes.
12. Oscar:¡Ah! Yo también soy de ahí.
13.Bruna: ¿De nuestra Señora de las Nubes?
14. Oscar: Sí.
15. Bruna:¿Y cómo nunca le vi?
16.Oscar: Es que yo nunca salgo de noche.
17. Bruna: (Pausa) Pero no tiene acento.
18. Oscar: El acento es algo que se pierde con facilidad.
19. Bruna: Como la virginidad.
20. Oscar: Perdón ¿Usted perdió la virginidad?
21. Bruna: No, yo la extravié.
22. Oscar:¿Y no puso un anuncio en el periódico?
23. Bruna: No fue necesario, la encontró un profesor de Literatura.
50. Oscar: (Pausa) A propósito, ¿tiene usted casa?
51. Bruna: No.
52. Oscar: Yo tampoco.
53. Bruna:¿Y dónde duerme?
54. Oscar: En el aire.
55. Bruna: Como la flor.
56. Oscar:¿Qué flor?
57. Bruna: La flor del aire.
58. Oscar: ¿La flor de aire…?
59. Bruna: La flor del aire vive en el aire y no del aire, que de eso todos vivimos. La flor del aire vive en las ramas de los árboles secos. En los cables de la luz, de los postes… siempre arrimada a otros, como diciéndoles, déjenme estar aquí un rato, un ratito…. Una flor lisiada.
60. Oscar: (Pausa) Una vez un tipo… ¿cómo se llamaba? Vivía… bueno, el asunto fue que se hizo una herida en el brazo derecho, se le gangrenó, no había médico, no había hospital; decidió auto intervenirse quirúrgicamente. Tomó un hacha y comenzó el dilema ¿cómo cercenarse el brazo derecho con el brazo derecho? Conclusión: necesitamos de otro para mutilarnos, necesitamos de otro para sostenernos, siempre necesitamos de otro.
61. Bruna: Para herirnos…
62. Oscar: Para mutilarnos…
63. Bruna: Para sostenernos…
73. Bruna: Sí, también dije que en mi pueblo los corruptos denuncian a los corruptos y está bien porque ellos si saben de lo que están hablando.
…
77. Bruna: Confundieron el país con un avión.
78. Oscar: ¿No me diga?
79. Bruna: Primero dijeron que había que ajustarse los cinturones, nosotros lo hicimos; después dijeron que eran épocas turbulentas, nosotros les creímos; luego dijeron que en caso de asfixia económica, una mascarilla caería automáticamente. Ninguna de estas cosas sirvió para nada, el país se vino a pique y nunca encontramos la caja negra.
89. Bruna:¿A usted por qué lo expulsaron de su país?
90. Oscar: A mí no me expulsaron.
91. Bruna:¿Ah, no?
92. Oscar: No, a mi me mataron.
93. Bruna:¿La policía?
94. Oscar: No, los vecinos.
95. Bruna:¿Con un cuchillo?
96. Oscar: No, con el silencio. Verá mis vecinos… gente comedida: me hacía falta aceite, ellos me lo prestaban. Ellos no sabían que eran asesinos, por eso se comportaban como vecinos, lo supieron el día que me llevaron preso porque no dijeron nada; trataron de olvidar lo que habían visto y yo caí fulminado por el olvido, la desidia y el miedo, en el mismo instante en que ellos cerraban sus ventanas.
Un text que de ben segur em llegiré de nou, perquè es diuen coses importants entre broma i broma, i que quant surts de la sala de Teatre et sap greu no recordar-les prou. Deurien repartir el text a la sortida !!!
El boca /orella aquest cop no ha funcionat prou be, ja que molt pocs espectadors hem tingut la sort d’apreciar la qualitat d’aquest espectacle.
Si la podeu repescar a qualsevol lloc, tireu-vos de cap !!!
Text: Arístides Vargas
Direcció: Lino Ferreira
Repartiment: Inma Nieto i Julio Cortázar
Espai escènic: Lino Ferreira – Disseny d’il·luminació: Pedro Yagüe – Espai sonor: Javier Almela – Vestuari: Núria Martínez – Fotografia: Eduardo García – Disseny gràfic: Carlos Ibarra
Una producció de Producciones El óbolo
_____________________________________________________________