Al gener de l’any 2.000 en una sortida amb l’autocaravana que llavors teníem, varem fer una sortida de cap de setmana al Pirineu, per veure la final de la cursa de la PIRENA. Era una època que els nostres fills ens acompanyaven sempre anéssim on anéssim. Aquell cap de setmana va ser molt especial per nosaltres quatre, perquè poc ens imaginàvem que aquella nit de dissabte acabaríem adoptant un cadell femella de la raça Husquy Siberià.
En plena festa d’acomiadament de la cursa PIRENA, va sortir un participant amb una capsa de sabates on oferia gratuïtament 5 o 6 cadellets d’husquy, acabats pràcticament de parir; no es podia fer carreg d’ells en el viatge de tornada al seu paìs. M’en recordo que vaig agafar l’ultim cadell de la capsa i al vaig posar dins del palmell de la meva ma i el vaig aixecar perquè l’imma el veies de lluny. L’Imma va fer un gest, que jo vaig interpretar com d’aprovació i ràpidament el vaig adoptar. Sembla que el gest de l’Imma era mes aviat com dient…. que vols ???, però ja era tard.
Saül – Ruth – Neu
Llavors, teníem un altre gos que l’anomenaven DRAC (un gos d’atura)…i aquella nit la nostra autocaravana va aixoplugar dos nens, dos adults i dos gossos. La varem alimentar com varem poder a base de llet, fins que a l’endemà varem poder comprar un biberó.
Com ens l’havien regalat a la PIRENA en la cursa sobre la neu, varem pensar que un nom molt apropiat per ella, podria ser NEU, encara que segons i com també li dèiem NEUS o MARRANA, i ella suposo que creia que tenia tres noms.
La NEU, no cal dir-ho ha estat al llarg d’aquets 14 anys que ha viscut amb nosaltres, com un mes de la família i ha estat la mes fidel gossa que hem tingut mai. Abans que ella havíem viscut amb la BRUIXA i amb el DRAC, però com ella cap.
Per les persones que no han conviscut mai amb un gos, entenc que és difícil d’entendre i que arribin a fer-se creus de com tractem els animals de companyia tot dient que els tractem com si fossin fills nostres. És un error literalment parlant, però si és veritat que conviure amb ells, et canvia la vida….. son molts sacrificis per ells, alguns disgustos, però sobretot son uns companys fidels durant tota la seva vida que t’omplen de felicitat i a vegades mes que les pròpies persones que t’envolten. No et pots comunicar amb ells amb paraules, però si amb gestos, mirades i fins i tot estan al costat d’ells en silenci, llegint un llibre o escrivint al blog,….. sembla que ells es troben mes tranquils quant et veuen a tu relaxat i feliç.
La NEU quant arribàvem a casa, sempre ens venia a rebre amb ganes de jugar i es feia un quants passadissos corrent a munt i a vall tot intentant demostrar el feliç que l’havìem fet al arribar a casa seva….. perquè evidentment era mes casa seva que nostre. Però ella quant realment es trobava feliç del tot és quant pujàvem al Parc del Putxet, al costat de casa, i la deixàvem còrrer deslligada.
Aquets ultims anys, quant els nostres fills ja no hi eren a casa, la NEU ha estat mes que una amiga per l’IMMA i jo crec que gairebé es podria dir que era la seva psicòloga de capçalera. De ben segur l’IMMA, serà la que patirà mes la seva forçada absència.
Avui l’hem hagut de portar a sacrificar a la nostra NEU, ja que les proves que li va fer ahir el seu veterinari va deixar al descobert que tenia forces tumors grans al fetge i al pàncreas i la NEU estava patint molt i en silenci. Mai es va queixar de res, pobre.
Et recordarem molt NEU !!! … i no saps el que et trobarem a faltar, l’IMMA, en SAÜL, la RUTH i en MIQUEL.
Sara i Neu
Neu – foto de la Ruth – “És que la Neu era única”
Ruth i Neu
Una abraçada molt gran per tots quatre i un petó en especial per l’Imma.
Lluís i Neus
Ho lamento molt, de debò. Nosaltres no tenim gossos, però la Irene, la meva dona, n’havia tingut a casa dels seus pares i sempre parla meravelles de l’experiència. S’ho va passar molt malament quan va posar per moments com aquests. Ànims!
És que la Neu era única 🙂
Sento molt que la Neu ens haguí deixat. No he tingut mai gos, però m’agraden amb deliri. Quan passo al costat d’un de maco no puc deixar de dir-li cal com.
Rebeu una forta abraçada
Em sap molt greu, us ho dic de tot cor, sé el que significa perdre un animal de companyia i per tant ser que en aquests moments teniu una gran pena i un nus d’angoixa molt gran, un buit immens, el buit que deixen els éssers estimats.
Us acompanyo en el sentiment, era una preciositat i es feia estimar.
Petons i abraçades
Como os entiendo…… Yo todavía me acuerdo de mi TROI, un precioso pero alocado Cocker, que tras una enfermedad, tuve que tomar la decisión mas desagradable y que me marcó en muchos años…… Tuvieron que pasar casi diez años para decidirme a dejar que esa bendición del cielo que se llama Mitte , nuestro Westy, compartiera nuestras vidas.
Lo quiero y lo queremos con locura, y solo pensar que algún día nos dejará, creedme , que las lagrimas corren y corren.
Imma , Miquel recibid un fuerte abrazo y beso de Florestán.
Y pensad que esta noche……. habrá una estrella más en el cielo.
Jo no he tingut mai cap gos, però puc fer-me càrrec perfectament del que sentiu. L’afecte i la companyia que pot aportar una gossa com la Neu durant 14 anys ha de ser indescriptible. Malgrat el dolor que produeixi la seva desaparició, cal pensar en el patiment que li heu estalviat i també en els bons moments viscuts i compartits durant tot aquest temps.
Una forta abraçada per a tots vosaltres
Neu, sempre seràs als nostre cor. Amb tot i aixó que ens veiem un o dos cops l’any sempre estabes contenta de veure’ns i ens donabes unes maquissimes llepades plenes d’afecte i gran carinyo. Crec que com tú hi han pocs amb un carecter tan afectuós i ara que ja no hi ets aqui amb tots nosaltres, sobretot amb els teus papis, es notarà un buit molt gran. Petonets, estiguis on estiguis, espero que ara tornis a jugar. ADEU NEU!!
Cuida del Drac, Neu. Alla on estigueu.
Gràcies a tots els que heu escrit deixant pales el vostre recolzament. Molts de vosaltres la coneixíeu molt be i sabeu que era molt especial, una gossa molt bona, segurament massa i tot, una mica peruca a vegades i també una mica “marrana”, però totalment entranyable. Tot li estava be i mai es queixava de res…. obedient fins al límit i companya de tots els que li demostraven una mica d’afecte…
Gràcies a tots els que us heu acomiadat d’ella directament a casa nostre, o a traves del telefon, Facebook, Twiter o directament a traves de “Voltar i Voltar”. Gràcies pel vostre suport …. Ruth, Jordi gran, Narcisa i Jordi petit, Jordi Farreronst, Blanca, Gaby, Pili, Neus, Antonio, Ruth, Maria Lluisa, Joaquim, Florestan, Sara, Charo, Mari Carmen, Merçe, Merche, Rosa Mary López, Conxi, Carme Lula, Montse Fernandez, Josep, Rosa Mary Gascón, Lourdes, Pablo, Cati i especialment a en Saül, que em va acompanyar fins al darrer moment.
UN DIA, UN GOS de Gabrielle Vincent
àlbum il.lustrat que sense paraules ens parla de la fidelitat, els sentiments d´un gos.
Bon dia Imma C.
De ben segur que quant passin unes setmanes o un mesos. ens atrevirem a comprar i llegir aquest llibre; la convivència d’uns 20 anys amb gossos, la BRUIXA, el DRAC i la entranyable NEU crec que ens ha donat una experiència molt enriquidora que sobrepassa i molt la funció de “companyia” que es el que en principi es recerca al adoptar-los.
El afecte i fins i tot l’amor que pots arribar a sentir (ambdós sentits) d’un gos que conviu amb tu i a la mateixa llar… es moltes vegades inexplicable i únicament ho poden entendre al 100% les persones que han conviscut alguna vegada amb un d’ells.
Per això mateix, la separació es molt dolorosa, perquè es queda un buit enorme a la teva vida i quant estàs a casa, cada una de les accions que fas el trobes a faltar… el busques entre les teves cames quant reculls la taula, trobes a faltar la seva mirada que estudiava cada gest quant estaves assegut al sofà, o quant et posaves les sabates i anava directament a la porta del carrer, perquè en el seu llenguatge…. “sabates=tomb al carrer”….. “televisió apagada=anem a dormir”…. i quant et veia trist o pensatiu … amb el cap buscava la teva ma per sentir-te ben aprop… o et llepava la cara pel mati en el llit per fer-te aixecar com dient “au vinga… tens que anar a la feina”…. o quant escoltava la paraula màgica “Putxet”… i anava a la porta del carrer remenant la cua….. o quant fèiem paella cada cap de setmana i esperava tranquil•lament a que acabéssim per “exigir” la seva ració setmanal.
Els sentiments d’un gos a vegades sobrepassen els de les persones, perquè depenen totalment de les teves decisions i del teu afecte. Efectivament els gossos tenen sentiments i estimen…. sense cap mena de dubte.
Gràcies per la teva recomanació.