No havíem pensat d’anar a veure l’actuació d’aquest violinista que ha fet de la seva professió un espectacle multimèdia per masses; amb el recolzament d’una bona inversió ha aconseguit vendre un producte que d’un altre manera segurament no l’hauria fer sortir de l’anonimat, per molt bon violinista que fos. Estem parlant del violinista ARA MALIKIAN i del seu actual espectacle “From Bach to Radiohead”.

Però, van guanyar les ganes de conèixer personalment un altre blogaire, Josep M. Ribaudi (mes conegut corn Kabrota), blogaire molt actiu, que quasi solament es dedica a narrar les seves sensacions dels espectacles d’arts escèniques que pot veure, quasi a diari. Sabíem per ell mateix, a traves d’un correu personal, que acudiria a veure aquest espectacle i pocs dies abans ens varem animar a treure el “morro” pel Teatre Lliure en l’única representació d’aquest espectacle.

No podem dir que va ser una decepció, perquè esperàvem mes o menys el que desprès varem viure.

Ara Malikian (Beirut, Líban, 1968) és un violinista libanès d’ascendència armènia, amb residència a Madrid. Al nostre país ha actuat sovint amb l’Orquestra Simfònica del Vallès.

Es va iniciar en el violí de molt jove de la mà del seu pare. El seu talent va ser reconegut aviat, tot i les difícils circumstàncies que la guerra civil libanesa, que el forçaren fins i tot a estudiar durant llargs períodes en refugis antiaeris. Va fer el primer concert important amb 12 anys i als 14 el director d’orquestra Hans Herbert-Joris el va escoltar i va aconseguir per a ell una beca del govern alemany per cursar estudis a la Hochschule für Musik und Theater Hannover. Al llarg de la seva carrera ha obtingut varios premis internacionals.

A Espanya es conegut principalment per dues raons:

El 2008 estrena l’obra Pagagnini, coproduïda per Ara Malikian i la companyia Yllana, obra que va fer una gira i va ser presentada a Espanya i a més de 100 països. Aquest mateix any es va fer càrrec de la direcció d’una orquestra per a l’enregistrament de l’àlbum del grup de rock espanyol Extremoduro, La ley innata.

A partir de l’any 2010 va formar part del grup de presentadors del programa infantil-juvenil de La 2, de Televisió Espanyola, El club del Pizzicato (dedicat a donar a conèixer la música clàssica i de diferents compositors al públic més jove).

D’entrada la seva aparició, tot interpretant al violi una sonata de Bach, va ser per el fons de la Sala…. es va passejar per entre els espectadors, baixant les escales del Lliure sense deixar de tocar el seu violí, amplificat a uns nivells de discoteca i evidentment “amplificant” també algunes de les imperfeccions d’interpretació que van esgarrar  en mes d’un cop aquesta peça inicial, i que em va fer témer el pitjor.

Un altre cosa es ja al escenari quant millora força, ja que s’acompanya de dos musics mes, a la guitarra Juan Francisco Padilla i a també a la guitarra, viola i viola de gamba Ruben Rubio.  La amplificació continua igual d’exagerada, com si realment fos un concert de qualsevol intèrpret de la cançó i no un petit concert de cambra.

El que aconsegueix aquest home, però es inexplicable, ja que als 5 minuts te literalment ficat a tot el públic a la butxaca, utilitzant la seva presencia estèticament molt estudiada,….  l’impacte dels seus llargs cabells “escarxofats”, la forma de vestir totalment allunyada de qualsevol estereotip de la música “seriosa” com ell mateix diu, la seva simpatia amb llargues parrafades humorístiques abans de cada peça… i evidentment, amb una tècnica envejable en treure sons increïbles del seu violi.

En el seu concert va començar i acabar amb Bach (aquesta ultima, l’única  sense amplificar – el millor de la nit).

Entre mig de les dues, una decena i esquaix,  de melodies mes, tot dient al públic que no entén el perquè es fa la separació de la musica “seriosa” de la “popular”, amb un intent de manipulació, que a mi em va fer sentir vergonya aliena, encara que immediatament, es clar, va ser aplaudit pel seu públic incondicional.

Va interpretar:  Jean-Marie Leclair –  sonata numero 6 /  Björk – Haiper Balad /     Manuel de Falla – Danza de la ópera la Vida Breve / Radiohead – No Surprises i Paranoid Android / Talking Heads – Leaving in wind / Frank Zappa / Tom Waits / ARvo Pärt / Pablo Sarasate – Jota Navarra / Egberto Gismonti  – Agua e Vinho / Paco de Lucia – Siria

He de reconèixer que aquest home apropa la música a un públic que voluntàriament s’exclou d’assistir a qualsevol concert de musica clàssica, o “musiques del mon”, per desconeixement o per por a no entendre-la,…. i que amb el seu tarannà bromista, faci mes fàcil que s’empassin obres que d’un altre manera no escoltarien mai.

També m’agrada d’ell, (encara que en aquest concert no ho va aprofitar massa), la seva iniciativa de donar a conèixer al gran públic,  les anomenades “musiques del món”, començant per la recerca de  melodies de la seva pròpia cultura d’arrels armènies i de la música d’altres cultures de l’Orient Mitjà (música àrab i jueva), de Centre Europa (cultura gitana i klezmer), d’Argentina (tango) i d’Espanya (flamenc).

Però per el que jo vaig poder veure en aquest concert, és un fenomen d’un  bon violinista, amb una tècnica força acurada que ha optat per un camí diferent a la dels seus companys d’instrument musical, convertint els seus concerts en “shows personals” on preval la seva personalitat de “divo”, mes que el grau de qualitat de les seves interpretacions.

El públic enfervorit i dempeus a la Sala, va aplaudir amb entusiasme el seu treball. Passaria la proba del cotó per exemple a la Sala de Cambra de l’Auditori, en petit comitè  i sense amplificar ?   jo sincerament ho dubto molt.