Sota el nostre punt de vista, cada cop està mes clar que el millor TEATRE públic per excel·lència a Barcelona és el Teatre Lliure, que en teoria se’l considera com el segon teatre públic del nostre país en importància; malauradament el que hauria de ser el primer i gran teatre públic de la nostra nació, l’anomenat Teatre Nacional de Catalunya,  no s’arrisca e intenta anar sempre sobre segur… i per tant programa poques obres… el mes comercials possibles i sense propostes internacionals.

Molts teatres petits d’arreu del país, sense subvencions, amb mitjans precaris, quasi artesanalment, superen la minsa oferta del TNC, sota la direcció artística actual de Xavier Albertí.

Encara que aquesta proposta de SEULS, no ens ha acabat de fer el pes del tot, entenem que paga la pena i molt, arriscar-se i proposar espectacles internacionals com aquest, que ens faci conèixer altres maneres de fer teatre, i ampliar així la nostra CULTURA teatraire.

SEULS, no es una obra de teatre convencional, ni molt menys una obra per tot tipus de públic, ja que el seu argument bascula entre la vida i la mort, entre el malson i la realitat…. i a sobre s’interpreta en llegua francesa, sobretitolada en català.

El seu autor i únic protagonista és el molt renombrat Wajdi Mouawad, l’autor que s’ha fet famós pel seu cicle Le Sang des Promesses, format per Litoral (1997), Incendis (2003), Boscos (2006) i Cels (2009).

En aquesta obra de SEULS agafa el bou per les banyes i ens dona la sorpresa d’interpretar ell mateix (i força be) l’únic protagonista que podem veure a escena.  Ell, es el que ens va conduint, ajudat per uns personatges que escoltem tan sols en veu en off (la seva germana Nayla, el seu director de tesi, el seu pare, Robert Lapage, …) …. ens va conduint, com deia, per la seva pròpia realitat. La representació està estructurada en dues parts com en el llibre. A la primera part segons el seu autor descriu el “camí de la creació” i la segona part es “l’espectacle de la creació”.

Harwan, el protagonista,  te trenta anys i ha fugit de la guerra del Líban, el país on va néixer,  i viu a Quebec on treballa en una tesi doctoral sobre Robert Lepage, director teatral de reconegut prestigi al Canadà,  persona a la que ha de localitzar i entrevistar. Però Robert Lepage està a Rússia i Harwan decideix viatjar cap allà per trobar-lo, però no te sort ja que quan arriba a Leningrad, Lepage ha tornat al Quebec.

Es llavors quant un accident el deixa en coma i no arribarà mai a acabar la seva tesi.

A partir d’aquest moment, i sense seguir un ordre cronològic clar,  ens condueix per la seva memòria …

… quina part de la seva vivència al Líban estima i quina detesta ???

… que es el que queda dels seus orígens ???

… que ha passat amb la seva llengua natal que te poques ocasions de parlar ??

…  perquè se sent un exiliat en la comunitat Canadenca que l’ha acollit ???

…  perquè ha deixat la llum de la mediterrània per anar a viure en el fred i a on falta la llum bona part de l’any ???

… qui és ???   …. qui és es pensa que és ???

…. què fem tots plegats en aquest món ???  …. quin sentit té la vida ???

A escena un llit, una cadira, uns vitralls,  uns quants llibres … i un telèfon.
Les converses telefòniques amb el seu pare tenen molta força i mes tard les seves converses per ajudar-lo a sortir del coma. El que no li ha dit mai, els records, els retrets, les preguntes. La tragèdia, la sang i la violència ens recorden, segons l’autor, que estem permanentment en guerra, entre nosaltres i amb nosaltres mateixos.

Durant els últims 30 minuts de la representació, l’autor es dedica a crear en directe una obra que en principi sembla desarticulada e inconnexa però que al final de la obra es concreta en un quadre, en referència a la obra de Rembrandt « El retorn del fill pròdig » en el que l’ actor penetra per formar part d’ell. Aquest quadre simbolitza el camí del escriptor cap al país perdut de la seva infantesa, els seus colors, la seva llum i la seva llengua.

Aquesta és la nostra versió o el que varem entendre de tot plegat.  Un obra difícil i poc entenedora en molts dels seus aspectes, que deixa al públic que es “trenqui les banyes” intentant resoldre l’argument que no ens deixa prou mastegat. 

Sobretot al principi, costa de entrar en el que el personatge ens intenta explicar, amb escenes poder massa llargues i on no s’acaba d’entendre el perquè el personatge es desdobla en dos o tres mitjança’n el recurs d’ombres que viuen per si soles o projeccions que es barregen amb l’acció del protagonista.

El desenllaç es un espectacle visual “total”, on el personatge no descriu l’acció amb paraules, sinó amb una mena de performance espectacular i  ple de color esclatant que deixa al públic realment impactat,…. teatre “espectacle” dins del Teatre seriós i reflexiu,   però que sota el nostre punt de vista, s’abusa un pel massa d’aquesta idea i l’escena es fa interminable. Creiem que d’aquesta manera l’autor, vol escenificar la pressa de consciència de que ell ja ha entrat en coma. 

Sugerència: el públic, n’estic segur, agrairia que sempre que es representes un obra en una llengua no oficial a casa nostre, s’indiqués on es situaran els sobretitols, a fi de comprar les entrades en el lloc mes adequat.

creació i direcció WAJDI MOUAWAD
cies. AU CARRÉ DE L’HYPOTÉNUSE / ABÉ CARRÉ CÉ CARRÉ

intèrpret
Wajdi Mouawad