Desprès d’un magnífic dinar al restaurant XEMEI (***) – (cuina Veneciana) per tal de celebrar l’aniversari de l’IMMA de forma anticipada, amb els nostre fills, No és el millor moment per intentar veure per primera vagada una òpera desconeguda per nosaltres i menys si aquesta òpera te una durada total de 4 hores i mitja.
Però tot i així i gràcies als cops de colza de l’Imma vaig poder aconseguir amb molts esforços no caure del tot en els braços de Morfeu. Es tractava de l’òpera PRINCE IGOR de Aleksandr Borodín i retransmesa en directe des del Teatre Metropolitan de New York.
Se que no es normal començar per la posada en escena, però a mi es un dels factors que m’atrau d’una representació d’òpera, segurament degut a que ès tracta de la part mes Teatraire del espectacle….. En aquest cas el “culpable” de la posada en escena i també de l’escenografia ha estat en Dmitri Tcherniakov, un director rus que sembla acostuma a revolucionar e incomodar als mes tradicionalistes… els que volen tot exactament igual, fil per randa tal i com es va pensar l’òpera el dia de la seva estrena.
Prince Igor, és una òpera en quatre actes i un pròleg amb música d’Aleksandr Borodín i llibret rus del mateix compositor . A causa de la mort de Borodín en 1887 , l’òpera va quedar inacabada i la partitura va ser corregida i acabada pels compositors Nikolai Rimski – Kórsakov i Aleksandr Glazunov . L’estrena pòstum va tenir lloc a Sant Petersburg , al teatre Mariinski , el 4 de novembre de 1890.
El llibret està basat en una epopeia russa del segle XII i es correspon, vagament , amb la història narrada en el Cantar de les hosts d’Ígor, que relata la campanya del príncep rus Ígor Sviatoslávich en contra les tribus dels polovtsy , invasores a 1185.
La partitura inclou les famoses danses corals conegudes com « Danses polovtsianes » ( o Danses dels polovtsy ) , que van divulgar a Europa occidental els ballets de Diàguilev i que s’interpreten independentment en els concerts.
En aquest cas ha estat força mesurat i únicament en el primer acte ha transgredit i de quina manera la posada en escena un cop el Príncep ha estat derrotat a la batalla pels seus enemics. L’escenografia representa un camp ple de roselles, realment impactant i bellíssim on es representen la tragèdia de la pèrdua del seu exercit i es barregen escenes tràgiques, somnis i es transformen els personatges de les conegudíssimes “danses polovtsianes” en esperits que reneixen de les seves cendres en el mateix camp de batalla. Per mi el millor de la nit.
La resta de l’opera es torna mes tradicionalista, ja que es representada en una mena de Palau de cartró pedra, que en mes d’una ocasió em recordava la Sala Fabiá Puigserver del Teatre Lliure, però amb una il·luminació molt fosca, com la que malauradament ens te acostumats el MET. Res a veure amb l’extraordinari i lluminós camp de roselles.
L’orquestra va sonar com ens te acostumats el MET, de forma esplèndida; aquesta vegada dirigida per Gianandrea Noseda. Els cors en aquesta producció son importants i estan a l’alçada del que s’esperava d’ells.
Les danses polovtsianes, les vaig trobar extraordinàries i crec que no les podré tornar veure a partir d’ara en un altre producció fora d’aquest escenari ple de roselles en el que els ballarins sembla que neixin i desapareguin entre les seves arrels. El coreògraf Itzik Galili transforma meravellosament un ballet clàssic en una extraordinària dansa contemporània, on els ballarins no es veuen obligats a portar una absoluta sincronia impregnada de naftalina. La dansa es pot representar molt be tan sols amb una part del cos i a vegades tan sols amb les mans o amb les expressions i moviments dels rostres…, per tant segons el meu punt de vista que no es vegin els peus, no es cap impediment per gaudir d’un ballet esplèndid.
En quant a les veus solistes, crec que tots van estar a un molt bon nivell. El protagonista va estar interpretat amb el baix-baríton Ildar Abdrazakov amb una veu magnifica i també amb molta intensitat interpretativa com actor; la coprotagonista que interpretava el paper de Yaroslavna, La soprano Oksana Dyka, va estar anys llum del Princep Igor, interpretativament força freda i amb una veu amb potencia però d’un sonoritat estranya, que no sabria com definir.
En papers ja mes secundaris, cal destacar el magnífic tenor Sergey Semishkur, la veu impressionat del baix Stefan Kocán, i també la de la mezzosoprano Anita Rachvelishvili.
Com sempre, m’agrada veure l’interior del escenari en els entreactes, ja que es tracta d’una mena de ballet on l’escenografia es va transformant artesanalment. En l’últim entreacte vaig gaudir de valent veient com transformaven en runes el Palau de cartró pedra…. un gran encert que únicament podem veure en aquestes retransmissions en directe des de el Met i que solament poden gaudir els espectadors de les sales de Cinema.
Director: Gian, m’agrada veure andrea Noseda – Producció i escenografia: Dmitri Tcherniakov – Vestuari: Elena Zaitseva – Il · luminació: Gleb Filshtinsky – Coreògraf: Itzik Galili – Projecció: S. Katy Tucker
Yaroslavna: Oksana Dyka – Konchakovna: Anita Rachvelishvili – Vladimir Igorevich: Sergey Semishkur – Prince Igor Svyatoslavich: Ildar Abdrazakov – Prince Galitsky: Mikhail Petrenko – Khan Konchak: Stefan Kocán
_______________________________________________________________________________
– Cinemes Yelmo Icaria – Preu 21 € – ( preu pagat 14 € – Abonament 10 òperes)
_______________________________________________________________________________
