Haig de donar gràcies als “Deus”, de que ahir no varen ser tot “enrabiades” i al final del dia varem gaudir i molt al concert que ens esperava al Palau100. Teniem la Filarmónica de Munich ni mes ni menys que sota la direcció del ja mitic Lorin Maazel. Aquest concert es un del millors de la temporada, almenys fins ara… i va compensar amb escreix el mal trangol que havia passat amb l’afer de l’associació liceista.
Lorin Varencove Maazel (Neuilly-sur-Seine (França), 6 de març de 1930) és director d’orquestra, però també violinista i compositor, nacionalitzat a Estats units. Director polifacètic i brillant que ha passat a convertir-se en una llegenda viva de la música; sempre ha mantingut un estret lligam amb la capital francesa.
El programa va estar el següent:
– 1 – JEAN SIBELIUS (1865-1957) – Valse triste (***1/2)
El Vals trist forma part d’una sèrie de números per a l’obra de teatre Kuolema (La mort). Es tracta d’un drama simbolista escrit pel cunyat de Sibelius, Arrid Järnefelt. Té un programa tan curt i delicat, com alhora oníric i desesperat. Una vídua trista i sola es queda adormida i, en somnis, se li apareix el marit difunt, que la convida a ballar un vals. L’alegria del retrobament es transforma en tristesa quan el girar dolç del vals s’accelera perillosament i descobreix que amb qui està ballant no és el seu marit sinó amb la Mort.
Va ser el primer contacte amb l’orquestra… una peça de poc mes de 6 minuts, però que a mi em va semblar que estava interpretada d’una manera excesivament lenta. De totes maneres, el vaig gaudir força.
– 2 – ROBERT SCHUMANN (1810-1856) – Simfonía núm. 4 em Re menor, op. 120 (****)
Els diversos passatges i canvis de to i ritme es produeixen sense que l’oient percebi cap tall ni pausa en el desenvolupament musical. El caràcter de fantasia recorda el món shakespearià del Somni d’una nit d’estiu o de La tempesta, que tantes vegades va ser evocat pels primers compositors romàntics. El fet de no interrompre la música en tota l’obra atribueix un interès especial a les transicions entre moviments.
Amb aquesta peça musical em vaig adonar del que podria ser una nit màgica. L’interpretació de l’enorme orquestra va ser d’autèntica filigrana i va funcionar com un rellotge perfecte. Els musics encabits en el petit escenari del Palau, semblaven ficats dins la cabina dels germans Marx… y dos huevos duros !!!
Però el millor de la nit vindria a la segona part…. l’autentic deliri !!!
– 3 – JEAN SIBELIUS – Simfonía núm. 2, 2n Re ,ajor, op. 43 (*****)
Sibelius és un compositor molt més conegut i apreciat al nord d’Europa i al món anglosaxó que no pas als països riberencs de la Mediterrània. Sovint ha estat identificat com el “compositor nacional finlandès” i no com un gran de la música de tots els temps.
La Segona Simfonia és una obra que acaba lluminosa i brillant. D’un caràcter indubtablement optimista, sobretot en el darrer moviment; va ser un èxit en la seva estrena a Hèlsinki el 8 de març de 1902, dirigida pel mateix compositor. Es van exhaurir les entrades els tres dies que es va interpretar.
En la Finlàndia d’aquells anys, que formava part de Rússia i que vivia un moviment de reivindicació nacional i independentista, alguns van voler batejar la simfonia com a “Simfonia Independència”, perquè interpretaven que després de totes les reflexions, presa de consciència i esforços (en els tres primers moviments), el caràcter triomfal del quart assenyalava el final feliç de la reivindicació nacional.
… els 45 minuts que dura la simfonía es van fer massa curts. No recordo haber-la escoltat mai abans i amb aquella orquestra semblava que fos un somni. Al final, els aplaudiments i els bravos va donar fe de que tots pensavem el mateix…. la gent dreta aplaudint, com poques vegades hem vist al Palau. M’hauria agradat escoltar-la de nou al finalitzar el concert. Una nit per recordar.
_______________________________________________________________________________
– Palau de La Musica Catalana – Preus de 175 € a 25 € ( preu pagat 52,50 € – abonament 25% descompte)
_______________________________________________________________________________
Simfonia de Cargols
Me gusta mucho vuestro blog y lo repaso todos los días. Nunca había intervenido en los debates, me limito a a prender y admirar, pero mi curiosidad ha llegado al punto de haceros una pregunta ¿De donde sacáis las ilustraciones que adornan el final de todos los blogs? Los caracoles claro, tan ocurrentes y simpáticos.
Benvinguda Nuria a “Voltar i Voltar”
T’agraïm com no t’imagines les teves paraules, ja que encara que sabem que de mitjana tenim unes 300 visites al dia, poquíssimes persones diuen la seva i per tant no rebem l’opinió dels que ens llegeixen (encara que ho facin en diagonal).
T’animo a què diguis la teva a las cròniques que t’agradin mes, encara que siguin tan sols per fer preguntes, si no has pogut veure el que expliquem.
Això dels cargols és una història llarga, però resumint…. sempre han estat uns animalons que m’han agradat, tant per menjar-los a la llauna amb ali oli….mmmmm, com per arribar a ser un símbol per nosaltres, per tal de prendre la vida amb calma, el slow Food (el contrari del menjar ràpid), viatjar tranquil sense gaires preses intentant gaudir al màxim de les experiències (a mes a mes, hem viatjat molts anys amb la casa a sobre com els cargols, amb caravana i autocaravana)….. per mi el cargol esdevé tot un símbol de vida. A banda d’això fem col·lecció de cargols a casa nostre, de qualsevol material i ja tenim uns quants centenars.
Per aquest motiu varem començar a “signar” les nostres cròniques amb cargols, algunes vegades dels de la nostra col·lecció i moltes mes buscant-los per internet, intentant lligar-los d’alguna manera al tema que tractem a cada crònica.
Sempre que ens escriu una persona que no coneixem encara, ens fa molt de goig, com ha estat en el teu cas. Esperem que t’animis a escriure algun cop mes.
Una abraçada