– Teatre – PULMONS (*****) – Sala Beckett – 01/02/2014

Feia setmanes que escoltàvem comentaris molt favorables d’aquesta producció, que en principi no havíem previst veure. Menys mal que al final els amics ens varen convèncer de reservar localitats, perquè un cop vista la representació, creiem que serà un dels triomfs de la temporada.  El boca orella funciona correctament, però a vegades triga en arribar… i ara mateix les entrades estan exhaurides per aquesta ultima setmana de representacions.

Pulmons 8

Haig de dir-vos però que vist el èxit de públic, tornaran pel mes de maig a la mateixa Sala Beckett…. per tant, esteu a la aguait i no us deixeu perdre aquesta meravella de representació teatral.

Pulmons és la història d’una conversa. Un dia, tot comprant mobles, una parella es troba inesperadament discutint si haurien de començar a intentar tenir fills o no.
Sóc una bona persona? Seré un bon pare? Quina mena de món heretaran els nostres fills? És intel·ligent o necessari dur al món encara una altra persona? Com més intel·ligents som, més difícils són de contestar aquestes preguntes i més ridículs semblem per intentar lidiar-hi.

Pulmons 3

Haig de dir, però que el mèrit mes important d’aquest èxit, es del autor del text, Duncan Macmillan, que va escriure aquesta obra l’any 2011.  M’agradaria llegir-lo una i un altre vegada, perquè defineix molt be el tarannà dels essers humans, diferenciant molt clarament la forma de veure les coses de cada un dels dos sexes, ja que encara que els pensaments i les angoixes d’ambdós, son els mateixos, son expressats d’una manera totalment diferent.  Ella, d’una forma molt mes complexa…. mes intel·ligent o insegura ???.   Es pot acusar a l’autor de fe un retrat massa topic i fins i tot masclista, però sincerament crec que ha donat una visió molt realista, on molts de nosaltres ens veiem reflectits.

A la sortida de la Sala, tot fent un mos al bar de la Beckett, escoltem una conversa entre tres parelles joves d’una edat similar a la dels protagonistes de l’obra, afirmant que es veien reflectits com en un mirall.

L’autor va deixar les directrius de representar l’obra sense cap escenografia, a pel, per tal de que l’espectador es fixes única i exclusivament en la conversa.  No ha estat del tot respectat per la directora Marilia Samper, ja que aquesta incorpora al ben mig del espai escènic un llit de matrimoni.  No em sembla pas desencertat, perquè als actors els hi facilita molt la feina, al poder-se expressar una mica també amb el seu cos… i no únicament amb la paraula.

La direcció d’una representació teatral d’un o dos actors, com en aquest cas, crec que no es massa valorada pels espectadors; sovint som injustos amb la direcció, ja que presencialment únicament veiem el treball dels actors i la feina a priori de la direcció queda força amagada.   La direcció teatral es pot comparar molt be a la de un director d’orquestra, encara que aquest últim si el veiem bellugant les mans … en realitat la seva feina,, és la que prèviament ha fet per avançat.  En aquest cas, la direcció de Marilia Samper la he sabut veure des del inici, com poques vegades ho he fet…. i la he valorat molt;  crec que ha fet un treball extraordinari amb els dos actors.

Ell desitja un fill, de vegades amb una claredat cega. Ella està aterrida.  El públic esdevé ostatge d’aquesta situació, es fa partícip de la intimitat dels personatges, comparteix amb ells els seus dubtes i les seves angoixes, espectador proper de cada exhalació, de cada llàgrima, de cada gota de suor, de cada gest, de cada pensament d’aquests personatges, immersos en la seva petita lluita.

Però, si, es veritat, …. els aplaudiments del públic, com acostuma a passar, se’ls porten els dos actorassos Pau RocaCarlota Olcina …  i aquesta vegada amb tota la raó del mon.  Per ells aquets dos papers han estat un regal extraordinari i l’han sabut aprofitar molt be; les seves interpretacions seran recordades pels teatraires durant molt de temps…. i estic convençut que al mes de maig i també al juny tornaran a omplir la Sala Beckett, dia darrera dia al 100% de la seva capacitat.

La complexitat del personatge que interpreta Carlota Olcina, es molt mes ric de matisos i força mes difícil d’interpretar que la del seu company, ja que en certs moments, de la seva gola surten amb velocitat extraordinària un munt de paraules que es trepitgen les unes amb les altres. Aquí, certament, ha superat la ja boníssima interpretació del Julieta & Romeo de l’any 2011, dirigida per Marc Martinez.

 … a Pulmons el que importa és la conversa –aquesta conversa difícil que al final arriba a abraçar tota una vida. Representar-ho de manera realista amb escenografia, canvis de vestuari o utilleria posaria èmfasi en l’aspecte equivocat. Són les paraules, les decisions, els fluxos de consciència, els silencis –això és el que importa.

Per tal de buscar-li tres peus al gat, els últims minuts de la representació els vaig trobar massa accelerats. Pel meu gust hauria finalitzat la representació, sense recórrer al pas dels anys; però això, en tot cas, pertany al text que ha escrit el seu autor.

Com veieu la nostra qualificació, aquesta vegada es la màxima de “Voltar i Voltar”.  Tot un 5 estrelles

Si us agrada de debò el Teatre, no us podeu permetre perdre de veure aquest espectacle.

Pulmons 1

Autor: Duncan Macmillan – Traducció: Carme Camacho
Direcció: Marilia Samper
Intèrprets: Pau RocaCarlota Olcina
Il·luminació: Sergi Vilanova – Assessora d’escenografia: Paula Bosch
Música: Pablo Miranda – Moviment: Nuria Legarda – Disseny gràfic: Edu Buch – Foto cartell: Sergi Vilanova – Premsa: Arnau Maymó i Clara Molins – Ajudant de direcció: Jan Vilanova Claudín – Producció executiva: David Costa i Adriana Nadal
Un espectacle de Sixto Paz Produccions amb la col·laboració de la Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia

Pulmons - Sala Beckett - salutacions 1-imp

_____________________________________________________________

– Sala Beckett–  “taquilla inversa”: l’espectador decideix el preu després de veure la funció.

_____________________________________________________________

Cargols pares i fill

Cargols pares i fill

4 pensaments sobre “– Teatre – PULMONS (*****) – Sala Beckett – 01/02/2014

  1. Daniel

    Hola, aquí us he de donar les gràcies per la recomanació, perquè sense el vostre blog no hi hauria anat… Coincideixo del tot amb els 5 asteriscos, pel text, el muntatge, els actors, fins i tot per aquesta modalitat de veure i pagar…
    El text em va semblar fascinant i original. Sembla mentida que una cosa tan essencial com tenir un fill no hagi estat disseccionat abans -o que no ho haguem vist nosaltres- d’una manera tan cronològica i amb totes les arestes i perspectives… Potser al final s’embolica una mica, amb la separació, la retrobada… M’hauria agradat més un monogràfic sobre la maternitat/paternitat…
    Molt bé el treball dels dos actors i la possibiltiat de tenir-los a pocs metres veient com viuen totes les diveres emocions del procés.
    Gràcies, voltaires.

    M'agrada

    Respon
    1. Miquel Gascon Autor de l'entrada

      Les gràcies te les tinc que donar a tu, per seguir les nostres cròniques. M’alegro de veure que a vegades d’alguna cosa serveix,

      Una idea força senzilla, es pot convertir en un text esplèndid, interpretat d’una manera molt planera i propera, per dos actorassos.

      La proximitat amb els espectadors de la interpretació al Teatre, també fa molt, evidentment si el que expliquen paga la pena.

      M'agrada

      Respon
  2. Imma C.

    PULMONS, per fi l´hem vista. La protagonista és la paraula, la conversa en veu de la Carlota Olcina i en Pau Roca, aquest a més és un dels productors de Sixto Paz Produccions, que produeix l´obra, els quals fan tot tot un bon plantejament del que ha de ser el Teatre.
    L´Espai Lliure també dóna proximitat com la Sala BECKETT.

    Com dieu a qui li agradi el TEATRE que no badi i cap a l´Espai LLIURE, Vull destacar l´amabilitat del personal del TEATRE LLIURE (Gràcia i Montjuïc).

    La foto del cartell em sembla una representació clara de la manera de ser dels protagonistes i com avança l´obra.
    D´acord que no caldria un pas tan accelerat dels anys per acabar l´obra.

    M'agrada

    Respon
    1. Miquel Gascon Autor de l'entrada

      Ja fa cai un any que la vàrem veure i me’n recordo com si fos ara….. i és que es tracta d’un 5 estrelles de Voltar i Voltar. Ens va agradar moltíssim.

      Estic segur que a l’Espai Lliure l’hauràs viscut tan intensament com a la BECKETT. Encara em faig creus de què els responsables del Teatre Lliure ha tingut la Sala tancada durant molt mesos…. és potser un dels espais teatrals que em trobo més a gust.

      Totalment d’acord amb el que comentes dels treballadors del LLIURE; són amables amb els espectadors i a vegades aquest aspecte et fa trobar com a casa. Res a veure amb el seu cosí germà, l’altre Teatre públic de Barcelona, on el tracte és com a mínim “distant” per no afegir d’altres qualificatius.

      M’alegro moltíssim de què hagis gaudit d’aquesta proposta teatral, una de les millors de la temporada passada. Una abraçada

      M'agrada

      Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.