Aquesta obra de Teatre va ser estrenada aquest estiu dins de l’entorn del GREC2013, per pocs dies; va ser representada al teatre del CCCB. Llavors pensàvem anar-hi, però al final ens va fer enrere per por, al llegir critiques no massa favorables.
Ahir ens varem apropar al Teatre de Lliure de Gràcia (properament…. Sala Anna Lizaràn ???), amb la mateixa por que fa uns mesos, per tal de veure JO MAI. La sorpresa ha estat majúscula perquè ens ha encantat, contra tot pronostic. Ens ha agradat la història que ens expliquen aquets joves, la manera de plantejar-ho d’una manera totalment diferent del que hem vist fina ara… incluïnt musica en directe i especialment les seves interpretacions com actors i també com a musics.
No comprenem com es pot arribar a dir que és un text que no s’entèn gaire… ja que per nosaltres és absolutamnet clar en la seva narració. És veritat que a l’nici de l’obra, deixa a l’espectador descol·locat sense entendre res del que passa…. però a la poca estona t’adones de què han començat pel desenllaç… i amb un flaix back es retrocedeix en el temps un parell de mesos per explicar-nos la història de com ha succeït tot. Ho fan, a mes a mes per separat cada personatge, tot dient: “aquí comença la meva història”, fins que al public lliga caps.
Un text dur, on es tracta els maltractaments de les dones per les persones que diuen que “les estimen” mes què a la seva pròpia vida…. però que alhora també tracta sobre el indestruible lligam d’amistat de tres nois joves, un d’ells deficient mental; aquest tema està tractat amb una tendresa que emociona… la necessitat que arriben a tenir un de l’altre i que supera amb escreix el sentiment d’amistat.
Enveja sana per la vitalitat i frescor que desprenen a la seva actuació els 5 interprets, que ens sorprenen contínuament, inclús interpretant en directe la musica de l’espectacle amb bateria, guitarres i veu… a vegades amb un volum discotequer… i en altres simplement com acompanyament a les seves magnifiques interpretacions.
Ens va agradar la aclucada d’ull que fa Àlex Monner, intentant lligar dins de l’argument el seu èxit dins de la serie televisiva “Pulseres vermelles”, ja que li dóna un bernis de realisme. També ens va agradar que les notícies del dia anterior és lliguessin a l’obra per donar-li un caire d’actualitat.
Totes les interpretacions son magnifiques, però m’agradaria destacar la d’en Oriol Pla que em va deixar noquejat….. tot un descobriment; i com no, la dels ja coneguts Marcel Borràs i Àlex Monner.
Felicitats al autor/director, Iván Morales, per voler representar a escena la realitat de Catalunya, on es parla en castellà i en català sense que ni ens adonem i sense cap problema….. aspecte que no entenen ni volen entendre fora da casa nostra.
Recomano que veieu aquesta producció… i que aneu amb la ment oberta a experimentar una altra manera de fer teatre, molt fresca i divertida, a pesar de tractar un tema realment dramàtic.
creació i direcció IVÁN MORALES
cia. COMPANYIA PRISAMATA
intèrprets
Marcel Borràs / Laura Cabello / Àlex Monner / Oriol Pla / Xavier Sáez
traducció Lali Álvarez Garriga / dramatúrgia i coach Anna Alarcón / direcció musical Helio Reguera (NITCH) / vestuari Patricia Ramo / il·luminació Raimon Rius / moviment Joana Rañé
ajudant de direcció Xavier Pla / producció executiva Bitò produccions / producció delegada Marta Oliveres
coproducció GREC 2013 Festival de Barcelona, CCCB – Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Bitò Produccions,CAET – Centre d’Arts Escèniques de Terrassa i Companyia Prisamata
companyia en residència a l’Antic Teatre
_____________________________________________________________
– Teatre Lliure de Gràcia – Sala Anna Lizaran ? – Preu 22 € – (preu pagat: 7 € – TresC)
_____________________________________________________________________________
Pulsera de CARGOLS – obsequi de la nostra amiga Montserrat Fernandez i Costa
M’heu sorprès,em pensava que no us agradaria.
Nosaltres la vam veure fa temps,en el local on assajava la companyia (un poligon industrial de Sant Adrià del Besòs).Vam pagar 5 euros amb consumició inclosa.
La vam veure en estat pur,mentre preníem una cervesa; sense vestuari,sense il.luminació i amb tots els components de la companyia: els actors entre nosaltres,els músics,el director Ivan Morales,l’escenògraf,el tècnic de llums fent anotacions,l’apuntador,etc,,,,fins hi tot en Toni Puntí.
Una proposta interessant que ens va agradar força.
L’obra ens va agradar moltíssim,tot i que realment va ser dura.Segurament dalt d’un escenari ja té que ser brutal !!!
Estem d’acord amb vosaltres que l’Oriol Plà fa un paper espectacular,molt real.Tot hi que tots van fer un treball increïble.
La combinació del català i el castellà també ens va agradar,ja que realment nosaltres ens trobem un mun de vegades en aquesta situació,i no sóm concients si es que algú no ens ho diu.
En aquest cas, l’espectacle em va atrapar a partir dels 10 minuts primers. Segurament ha guanyat molt desprès d’haver passat per el sedàs de la primera estrena al CCCB al juliol del 2013.
En el Teatre Lliure de Gràcia ( Sala Anna Lizarán d’aquí a poc ???)…t’asseguro que ja es presenta l’espectacle molt rodó. El tema que tracta es molt dur, però ho compensa amb les ganes de viure dels joves que desprenen i contagien als espectadors.
Ens feia una mica de por, perquè havíem escoltat que bona part del espectacle era “soroll, sexe i Rock and Roll”. Res mes lluny de la realitat. Teatre del bo, presentat d’un altra manera, però que ens va interessar i molt. La diferencia generacional no la varem notar per enlloc.
Teníem dubtes d’anar-hi per totes les crítiques que havíem llegit, però ens has convençut! Mirarem de buscar un forat per veure-la. Sona molt interessant.
Cal no desesperar en els primers deu minuts, acabareu entenen que expliquen i gaudiu al màxim de les interpretacions, son d’una entrega absoluta.
A mi em va captivar i aixó que anava molt negativa per les critiques que havia llegit.
Hola!
Ens ha agradat JO MAI: estil proper, text elaborat, però espontani. Aire fresc al LLIURE de Gràcia. Se´ns mostra com una experiència propera i humana, i realment ho és. El bar Amparo és el seu refugi, lloc pels bons moments, o no tant bons.
Bones interpretacions, però destaco l´Oriol Pla, a més s´ha documentat molt per interpretar el seu paper. Va fent bon camí la cia. Prisamata.
Estem molt contents per la bona exposició en homenatge a la gran actriu ANNA LIZARÁN, l´Annita com diuen els seus companys de feina.
Estem d’acord amb tot el que dius en el teu comentari.
Respecta a la exposició a l’Anna Lizarán, nosaltres no hem vist encara la del Lliure de Gràcia, però si en part la del Lliure de Montjuïc; aquesta ultima és una meravella i això que tenim que tornar per acabar de veure-la com es mereix.
El dia 7 de febrer a les 19 hores es farà una visita guiada per el comissari de l’exposició, on podrà assistir qui vulgui sense reserva.
Una abraçada