Festa gran a l’Auditori aquest cap de setmana; els dos concerts de dissabte i diumenge tenien les entrades exhaurides i això feia molt de temps que no passava…. i cal celebrar-ho com es mereix.
L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, fa temps que hauria d’haver fet aquet pas i a mes a mes de dedicar-se a la mal anomenada “música culta”, de tant en quant deurien dedicar algun concert a la música popular, que a la fi és la que demanda la majoria de la població. En aquest cas, el concert estava dedicat als MUSICALS mes coneguts de Broadway, coneguts per qualsevol persona amb un mínim de gust musical. Hem de dir per començar que nosaltres varem gaudir moltíssim d’aquest concert extraordinari.
La perfecció absoluta en cap cas es va aconseguir, però el mati del diumenge segurament els que estàvem asseguts al Auditori, era el que menys ens importava, sincerament.
Segurament, els responsables de l’OBC van adquirir un “paquet” en el que s’incloïa el director d’orquestra i els 5 solistes, ja que es va notar que estan acostumats a repetir aquest espectacle a diferents llocs del mon…. potser al director li venia gran una orquestra de mes de 80 musics i aquest va dirigir l’orquestra a remolc de les veus que estaven situades d’esquena a ell i de cara el públic. D’aquesta manera era totalment impossible fer encaixar les veus i la musica durant tot el concert…. a vegades els cantants anàvem accelerats i la musica dues passes enrere.
Però una bona part del públic ni es va adonar i varen gaudir d’allò mes; segurament per molts haurà estat el primer concert de l’OBC al que han assistit i amb una mica de sort repetiran.
La influència de Shakespeare no es limita només al món simfònic i operístic. Durant dècades, a partir de mitjans del segle XX, Broadway ha estat l’epicentre del drama shakespearià contemporani. El musical no és un gènere menor, i ens ha regalat obres mestres de la tradició musical que s’allunyen del pur entreteniment. És el cas, per exemple, de West Side Story, obra incomparable del compositor, director i pianista Leonard Bernstein, que pren com a bíblia narrativa un Romeu i Julieta adaptat a les lluites veïnals de la Nova York dels anys seixanta.
Podem dir el mateix de la fantàstica Kiss me, Kate del geni de Cole Porter, que fa una versió lliure de The Taming of the Shrew, o de The Boys from Syracuse, que és una adaptació de The Comedy of Errors. Aquestes formes tradicionals es transmuten en obres posteriors quan el musical de Broadway importa girs i tendències estètiques pròpies del pop-rock nord-americà dels vuitanta i noranta. En aquest punt, sorgeix la figura senyera d’Andrew Lloyd Webber, autor de clàssics que han monopolitzat la cartellera del carrer 42 durant dècades, com ara The Phantom of the Opera o Evita.
Tot i d’emprar veus amplificades, l’estructura narrativa dels musicals i la textura orquestral és germana de l’òpera. I no és estrany que aquests musicals hagin fet populars cançons com ara All I Ask of You, There’s No Bussiness Like Show Bussiness o la celebèrrima Maria, que després han estat interpretades per nombrosos cantants lírics.
El programa va estar el següent…..
COLE PORTER: Kiss me kate. Overture
COLE PORTER: Kiss me kate. Another Openin’ Another Show
COLE PORTER: Kiss me kate. So In Love
COLE PORTER: Kiss me kate. Where is the Life that late I led
RICHARD RODGERS: The boys from Syracuse. This Can’t be Love/Falling in Love with Love
LEONARD BERNSTEIN: West side story. Tonight
LEONARD BERNSTEIN: West side story. Maria
LEONARD BERNSTEIN: West side story. A Boy Like That
LEONARD BERNSTEIN: West side story. America
————-
ANDREW LLOYD WEBER: The Phantom of the Opera. The Phantom of the Opera.
ANDREW LLOYD WEBER: The Phantom of the Opera. All
ANDREW LLOYD WEBER: Evita. Don’t Cry For Me Argentina
IRVING BERLIN: Annie get your gun. There’s No Business Like Show Business
IRVING BERLIN: Annie get your gun. Anything You Can Do
COLE PORTER: High Society. Well Did You Evah!
CLAUDE-MICHEL SCHONBERG: Les Miserables. Empty Chairs at Empty Tables
CLAUDE-MICHEL SCHONBERG: Les Miserables. I dreamed a Dream
CLAUDE-MICHEL SCHONBERG: Les Miserables. One Day More
… i encara que els cantants no son primeres figures i la seva veu està amplificada, el resultat en general va estar prou bo.
L’èxit entre el públic estava assegurat d’entrada …. i per tant era d’esperar que haguessin “bisos” ….. el primer del compositor JERRY HERMAN: Hello Dolly i el segon un altre cop CLAUDE-MICHEL SCHONBERG: Les Miserables. One Day More.
A nosaltres ens encanten els Musicals i per tant ens agradaria molt que aquesta iniciativa es repetís i potser s’obrís a altres generes de musica popular.
ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA I NACIONAL DE CATALUNYA (OBC)
Director : Robert Purvis
Cantants del West-End de Londres: Deborah Myers (soprano) – Louisa Lydell (mezzosoprano) – Ian Virgo (tenor) – John Addison (tenor) – Adrian der Gregorian (baríton).
_____________________________________________________________________________
– L’Auditori– Preus de 51 € a 10 € – ( preu pagat 24 € – abonament )
_____________________________________________________________________________
Si quan programen compositors clàssic intenten contractar artistes de nivell, no ´se perquè quan han decidit per una vegada i esperem que repeteixin, programar musicals, han triat gent tan mediocre.
M’indigna, perquè estimo molt el gènere i perquè envoltar l’OBC de mediocritat no li fa cap favor, sembla com si els mateixos responsables de l’orquestra no valorin al musical com a Berlioz, Mahler o Beethoven i tampoc valorin o respectin tant al públic dels musicals com el de la programació tradicional.
Jo crec que la poca cura, també amb el só, encara que ho milloressin el diumenge, va ser lamentable, i tot plegat va fer que sortís de l’Auditori molt desencisat i sobretot emprenyat, i això que al entrar, amb el cartell d’exhaurides les localitats, vaig entrar ben eixerit, però noi, aquelles dones, el director i l’amplificació nefasta, sobretot, eren un antídot contra qualsevol trempera.
Per el que comentes en el teu blog i quasi tots els comentaris que he pogut llegir, crec sincerament que el so del concert del dissabte i el del diumenge no varen tenir res a veure i no es poden comparar. Estem d’acord que els solistes no eren primeres figures… però jo em pregunto…. han de ser-ho ?… normalment els cantants que actuen en els Musicals, sempre actuen amplificats i no tots actuen com a protagonistes… anià de tot.
Estem d’acord tu i jo en què la direcció segurament va ser el pitjor de tot, ja que a vegades la musica de l’orquestra i la de les veus no coincidíen… i això és imperdonable; però l’OBC va fer el que va poder i a mi em va agradar força la seva actuació. Els cantants no eren els millors, però crec que tampoc és massa just parlar d’ells com a “gent mediocre”.
A Barcelona he vist Musicals en directe, i també uns pocs a Madrid, Londres i NY.. i sincerament moltes de les veus d’aquets musicals son força similars o inclús algunes vegades pitjors de les que varem poder escoltar el diumenge a l’Auditori.
També estem d’acord en que caldria repetir mes sovint concerts on la musica dels Musicals o de qualsevol musica popular amb qualitat, pugui arrossegar i apasionar molt public a l’Auditori.
De totes maneres t’entenc perfectament, perquè estic segur que m’hauria passat el mateix si hagues asistit al concert del dissabte on les veus o no arribaven o arribaven “brutes”. Encara recordo l’emprenyada que l’Imma i jo varem agafar fa uns anys en un concert de gospel a l’Auditori per la mateixa raó (una sonoritat infame)…. l’emprenyada va ser tant i tant gran, que quant ara veiem que anuncien un concert de gospel a l’Auditori… fugim com si fos el dimoni.
Gràcies Joaquim per deixar la teva opinió a Can Voltaire.
Es que el concert de diumenge per ràdio, no el vaig poder resistir…. 🙁
Els cantants són essencials Miquel, i aquelles dones eren mediocres i dolentes, i ells mirisibuenoquehivolferhi
Jo a Londres i a Nova York he vist gent boníssima, però sobretot, quan les orquestres simfòniques, les bones, inviten a cantants de musical, porten els millors i aquests vistos a Barcelona, a Londres ho son els covers dels cantants del primer cast, o són secundaris que aquí ens venen com a primeres figures.
Tal i com vam comentar a la sortida, certament hi va haver desajustos i manca de compenetració en alguns moments. Que els cantants no eren de primera, també va quedar prou clar, però amb tot, jo crec que la cosa va funcionar i l’èxit a nivell de públic va ser notable. Hi hauria molt a parlar del perquè això succeeix i no podem caure en el simplisme de que la gent s’ho empassa tot o que el nivell d’exigència del públic es baix. Per descomptat que s’ha de respectar als que ho creguin així, però penso que la cosa es molt més complexa, i hauriem d’obrir més l’objectiu en lloc de tancar-lo per tal d’entendre els “perquès”.
Una abraçada
Estem bàsicament d’acord en el que comentes, i es que nosaltres si que parlem del mateix concert i sincerament jo m’ho vaig passar la mar de be i vaig gaudir moltíssim del concert. Potser es que en tenia masses ganes i les meves exigències son molt mes bàsiques a nivell musical.
Ara toca esperar el proper diumenge, i aquest si que si (Si + Si), amb la setena de Mahler, promet ser un dels millors concerts de la temporada. Esperem que el públic també ompli l’Auditori.
Una abraçada