El títol del llibre ja ens indica l’escenari del viatge que aquest cop va portar a l’escriptor Javier Reverte a creuar l’anomena’t Paso del Noroeste, navegar entre illes, penínsules i costes continentals de l’oceà Àrtic i travessar un dels Canals marítims que uneixen Atlàntic i Pacífic en les regions més septentrionals del planeta.

“Siempre que recorro los caminos de la leyendas, el corazón me palpita con fuerza y mis neuronas se aceleran. Comenzar la navegación del paso del Noroeste no era mal menu para la vida de un madrileño nacido en la posguerra española y criado entre los sueños de la epica del pasado” 

L’estiu de l’any 2007 els gels del “Paso del Noroeste” es van obrir per primera vegada i van permetre el pas. Un any més tard Javier Reverte va trobar passatge en un vaixell oceanogràfic rus, l’Akademik Ioffe, un dels primers que travessaven el pas amb turistes a bord.

La seva tripulació exclusivament russa estava formada per 41 persones, 19 persones formaven part de l’equip de l’agència de viatges (monitors, dos cuiners i el maître) i 93 eren els passatgers, la majoria d’origen britànic, neozelandès o australià i amb una edat mitjana de 60 anys. Si el temps ho permetia feien dues baixades a terra on s’apropaven amb las zodíac, una a primera hora del matí i l’altre a primera hora de la tarda. La resta del temps era ocupada amb activitats culturals i d’oci.

Totes les baixades a terra implicaven el mateix procés : als camarots calia vestir se amb samarreta i pantis tèrmics, pantalons impermeables, jersei, forro polar, mitjons gruixuts, guants, gorra i parca. Un cop equipats es dirigien a la càmera d’embarcament oberta al mar i havien de canviar el calçat per botes de goma i colocarse el xaleco salvavides. I d’aquí per rigorós ordre baixar per l’escala de corda que des d’una plataforma penjada els permetia accedir a las zodíac que ja esperaven amb un dels monitors a bord. La primera de las zodíac portava a bord set o vuit monitors armats en previsió del que poguessin trobar al arribar a la platja.

Tot estava escrupolosament organitzat en el creuer.

 La importància d’aquest pas, buscat amb tenacitat per nombroses expedicions en el segle XVI i que va concloure quan Roald Amundsen el va recórrer l’any 1906 no és tant una fita exploradora sinó una fita de caràcter comercial i per tant econòmic i que permet viatjar entre Europa i Àsia amb un estalvi de 4.200 kilòmetres respecte a la ruta que travessa el Canal de Panamà.

Això no obstant, fins a l’estiu del 2007 i degut al canvi climàtic, no ha estat navegable en la seva totalitat durant un període de dos mesos a l’any. I segons ens indica l’autor els avantatges comercials van acompanyats de grans inconvenients :

“Los grandes petroleros seguirán esa ruta, con el riesgo de vertidos y contaminación que ello acarrea. Al existir enormes reservas de hidrocarburos y minerales valiosos en la región, los países limítrofes –Canadá, EE UU, Rusia y Noruega, principalmente– entrarán en una implacable carrera por lograr el mayor pedazo posible de territorio y de aguas para su soberanía. Y ello supondrá, como es lógico, el establecimiento de bases militares. Los osos polares, las focas y las ballenas –por allí arriba no hay pingüinos– sufrirán el acoso de turistas y cazadores ocasionales. Y en las islas desiertas batidas por los vientos polares encontraremos pronto tiendas libres de impuestos.

De modo que, amigos, el Ártico camina también rumbo a la desolación”.

La navegació va durar tretze dies i li va permetre ser testimoni de la violència del oceà en aquelles latituds encerclades pels gels i de les condicions tan dures en què viuen els pocs habitants que ho fan. Va començar el viatge a Ottawa, un mes abans de la navegació i el va acabar un mes desprès a Edmonton, ambdues al Canadà.

“El mayor problema de Alaska no es el frío, sino el aburrimiento”.

Com ens té acostumats, mentre ens relata el viatge el llibre és ple de notes històriques que ens permet situant-se en el context adequat i entendre l’importància donada al llarg de la historia per tal de fer accessible aquesta ruta al món comercial.

Vídeo de presentació del llibre

Javier Martínez Reverte (Madrid, 1944) es un escriptor, viatger i periodista espanyol. Es germà del també escriptor i periodista Jorge Martínez Reverte i fill del periodista Jesús Martínez Tessier

Aquí deixo la seva bibliografia “viatgera”

• Trilogía de CentroaméricaTrilogía de Centroamérica (novel.la):

I.- Los dioses bajo la lluvia (1986, Nicaragua)

II.- El aroma del Copal (1989, Guatemala)

III.- El hombre de la guerra (1992, Honduras)

• Trilogía de África:

I.- El sueño de África: En busca de los mitos blancos del continente negro (1996)

II.- Vagabundo en África (1998)

III.- Los caminos perdidos de África (2002)

• El ojo sentimental (2003)
• El río de la desolación. Un viaje por el Amazonas (2004)
• La última frontera (2004)
• Corazón de Ulises (1999, Grecia, Turquía y Egipto)
• La aventura de viajar. Historias de viajes extraordinarios (2006)
• ” La canción de Mbama ” (2011)
• El río de la luz. Un viaje por Alaska y Canadá (2009)
• En mares salvajes. Un viaje al Ártico (2011)
• Colinas que arden, lagos de fuego (2012)