Divendres passat, abans de tot el seguit de festes nadalenques, varem assistir a l’estrena de l’òpera CENDRILLON de Jules Massenet al Gran Teatre del Liceu.

No es tracta d’una òpera massa coneguda a casa nostre i tampoc està catalogada com una de les òperes amb la musica mes equilibrada, ja que encara que té moments bellíssims, te d’alta baixos que li treuen força musical. Però,  aquesta producció l’he trobat molt encertada fins el punt de valorar-la amb la màxima puntuació de “Voltar i Voltar”…..  5 estrelles i ben merescudes. Potser la millor posada en escena que hem vist al Liceu en molts anys. L’espectacle perfecte !!!

La partitura de Jules Massenet ho deixa ben clar: Cendrillon és un conte de fades. Laurent Pelly va optar per no resistir-s’hi i va crear un espectacle en el qual deixar-se dur per la fantasia. Un elegant pastitx de fin-de-siècle –que combina la melangia i l’humor, l’element naïf i el poètic, l’estil galant del XVIII i la lleugeresa de Rossini– serveix d’evocador abric sonor per a un muntatge que recorda, per la seva sumptuositat, l’opereta francesa, i pel seu sentit de la màgia i la sorpresa, un títol clàssic de Disney, alhora que evita l’ensucrat embafament amb una pinzellada d’ironia. Encertats trets de còmic. Pelly ret homenatge a Perrault i al seu imperible conte de La Ventafocs. La posada en escena és un llibre de contes de fades que pren vida. La literatura, la música i la posada en escena s’uneixen per crear un univers amable i encantador.

El conte de Perrault “La Ventafosc” va estar present amb la màgica posada en escena que va jugar amb tots els elements de la narració, el mon fantàstic i el real, l’humor gens cursi, la maldat i la puresa, però sobretot l’espectacular vestuari ple de color i fantasia, que deixava al public bocabadat a cada escena….. especialment en les escenes del ball a Palau i la de la desfilada de pretendents del príncep “blau” i la sabata de vidre.

L’escenografia sota el meu punt de vista, excel·lent.  Basada en uns simples parets movibles de tons suaus, com si es tractessin de mampares, que convertien l’escenari en un munt d’escenes que posseïen una gran perspectiva… i on apareixien i desapareixien a traves de portes laterals, els personatges en un esclat de colors i formes inimaginables.

Insuperable la interpretació de Cendrillon per la gran, gran i gran  Joyce DiDonato; també va triomfar en el paper de la madrastra, Ewa Podles, encara avui en dia en possessió d’una gran veu i que ajudada per una interpretació força còmica, transformava la “maldat” del seu personatge en pura diversió i tendresa. Increible també la veu de Annick Massis en el paper de la fada, que també va ser molt ovacionada. El paper de príncep blau, interpretat per una dona, per expresa voluntat del compositor, el va defensar Alice Coote, que encara que va estar prou be, no em va acabar de convéncer. Molt aplaudit també, en Laurent Naouri, (en el paper de pare), però vocalment molt lluny dels principals protagonistes.  Molt encertades les germanastres Cristina Obregon i Marisa Martins.

En general el nivell vocal de tots els cantants va superar totes les expectatives d’aquesta producció, que no m’importaria gens tornar a repetir.

Al finalitzar l’espectacle, les aclamacions al mestre Andrew Davis , a l’orquestra, el cor, al director d’escena Laurent Pelly i a l’insuperable repartiment van estar plenament justificades.  Va ser l’apoteosi !!!

DIRECCIÓ MUSICAL: Andrew Davis – DIRECCIÓ D’ESCENA: Laurent Pelly – ESCENOGRAFIA: Barbara de Limburg – VESTUARI: Laurent Pelly / Jean-Jacques Delmotte – IL·LUMINACIÓ: Duane Schuler – COREOGRAFIA: Laura Scozzi

Cendrillon: Joyce DiDonato – Mme. de la Haltière: Ewa Podles – Príncep blau: Alice Coote – La fada: Annick Massis – Noèmie: Cristina Obregón – Dorothée: Marisa Martins – Pandolfe: Laurent Naouri  – El rei: Isaac Galán  –  Degà de la facultat:  Jordi Casanova –  Mestre de cerimònies: Toni Marsol  – El primer ministre: Manel Esteve  – Criat: Beñat Egiarte  – Esperits: Ana Puche  – Núria Vilà – Maria Miró – Mariko Yokoyama – Marta Valero –  Laura Vila.