El càstig econòmic contra Catalunya va ser implacable. Les tropes invasores, que feia mesos que no cobraven, anaven voltant pels pobles per menjar o per requisar el que els semblava. A tothom que va participar en la defensa de Barcelona i que tenia béns, aquests els van ser embargats, i alguns no els van recuperar fins al 1725. Molts altres ni tan sols van tenir aquesta sort. A més, els vencedors van imposar un tribut suplementari, el reial cadastre, copiat del que regia a França, i que aquí era més conegut com el catàstrofe.

Però el pitjor va arribar amb el decret del 16 de gener del 1716, anomenat de Nova Planta, que imposava una reorganització de l’administració i l’ordenació del país. En la pràctica va suposar la supressió definitiva de la sobirania i de les institucions pròpies de Catalunya.

Va ser en aquesta època d’uniformitat i centralisme que l’administració espanyola va començar a obsessionar-se amb la cultura catalana, a la qual veia com un destorb en els seus objectius. Com que el nucli de qualsevol cultura és la llengua, tots els esforços de les autoritats castellanes van anar adreçats a foragitar-la del terreny oficial i públic. Així, el castellà es va convertir en l’única llengua de relació amb totes les administracions. El 1717 es va dictar una instrucció secreta als corregidors, als quals es va manar que introduïssin el castellà a tot arreu “para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.

També es va imposar el castellà a l’escola, tot i que amb un èxit limitat, perquè el sistema educatiu era molt limitat i precari.

La pervivència del català serveix ara als revisionistes per negar la persecució de la llengua catalana, quan en realitat haurien d’entendre que això s’explica, en gran part, per la ineptitud de les administracions castellanes.

Com que els règims centralistes estaven obsessionats amb el català, de tant en tant repetien les prohibicions i les amenaces.

Els alumnes havien de parlar en castellà; els sermons s’havien de pronunciar en castellà; els llibres s’havien d’editar en castellà, igual que les escriptures, les partides de baptisme i els certificats de matrimoni i de defunció. El teatre només es podia representar en castellà, prohibició que data del 1801 i que es va haver de repetir el 1867.

Al principi del segle XX, la repressió del català continuava ben viva. Però també apareix un fenomen nou que ha arribat fins als nostres dies: el negacionisme, afirmar que Espanya mai no ha perseguit Catalunya ni el català ni els seus símbols. Així, el 1902, dos anys després que el governador civil de Lleida reiterés la prohibició d’utilitzar el català a l’escola, Ramón Menéndez y Pidal, escrivia a El Imparcial: “No veig per què s’han d’alarmar els catalanistes. L’Estat no és enemic de la parla catalana.”

La dictadura del general Miguel Primo de Rivera va intensificar la persecució del català fins a límits grotescos, com ara prohibint que es pogués utilitzar quan es parlava per telèfon o quan s’enviava un telegrama, i prohibint també la Santa espina

La dictadura de Primo de Rivera només seria un aperitiu del que arribaria després del 1939, quan l’obsessió de les autoritats contra el català va esdevenir malaltissa, gairebé psiquiàtrica. Al capdavall, el règim autonòmic de Catalunya assolit durant la República va ser un dels motius principals de la rebel·lió militar.

El català no es podia utilitzar a les botigues ni a les escriptures públiques. Els funcionaris van ser depurats. El 1952, el governador civil, Felipe Acedo Colunga, encara diria: “Vostès creuen que hem fet la guerra perquè el català torni a ser d’ús públic?”