Segueixo amb gran interès els textos escrits per Cristina Clemente des de la seva estrena al TNC de l’obra “Vimbodí vs. Praga”. Tinc que reconèixer que llavors la seva forma d’escriure, popular (que no populista) em va impactar… però també la seva manera de dirigir.
Últimament segons el meu punt de vista no ha estat tan encertada especialment en la seva participació en espectacles promoguts per Jordi Casanovas en el que va fer participar un munt d’autors catalans en un producte comercial, molt allunyat del que esperem d’un espectacle teatral.
L’altre dia vaig llegir que la Cristina esta pensant en allunyar-se del mon teatral, per fer altres coses que li venen mes de gust. Es una llàstima per nosaltres , els teatraires, perdre una de les autores de teatre contemporani de casa nostre, que admirem mes. Esperem que s’ho repensi, però això si, allunyant-se d’influències que sota el meu punt de vista han estat negatives….. tornant a les seves arrels i sent només ella, tal com es.
Es per aquesta admiració vers a la Cristina que tornem al Teatre per veure la darrera obra, estrenada fa pocs dies a Temporada Alta de Girona.
Els pares han volgut que la seva unitat familiar sigui una autèntica democràcia. En aquesta família s’hi escull un president, se segueixen unes estrictes normes electorals i es disposa d’un regulat sistema econòmic amb hisenda pròpia i autèntiques estructures d’estat. Quan l’Aina s’adona que aquest sistema ja no els és prou útil i decideix reclamar-ne un de nou, es produirà un daltabaix de conseqüències imprevisibles. I és que els pares d’aquest estat familiar faran tot el que estigui a la seves mans per apaivagar la dissidència.
Totografia David Ruano
Aquesta producció fa retornar les esperances de que Cristina Clemente torna als seus orígens per tal de escriure un text amb argument, i a mes a mes…. intel·ligent i no buit de contingut, amb temes molts propers i presentats expressament dins del mon del absurd.
Un text amb picades d’ull cap el teatre comercial on la gent s’ho passa molt be rient, però alhora amb un transfons que obliga al espectador a veure mes enllà dels gags que es presenten a primera vista. Molts dels arguments politics dels partits de casa nostre son presentats davant dels nostres ulls, però també la corrupció de compra de vots, el canvi d’actitud política davant d’interessos personals. Les actituds d’alguns personatges de que “tan se li en fot” i que son manipulats per la resta …
Felicito des de aquí a Cristina Clemente i li demano que segueixi aquest camí… que no deixi el Teatre i que torni a dirigir els seus textos, si es possible.
Fotografia David Ruano
La direcció, en aquest cas de Jordi Casanovas la trobo correcte sense mes. Per posar-li un però, crec que els canvis d’escena no son encertats, per culpa del excés de volum de la musica, a una sala molt pètita. Potser va be per despertar als espectadors en altres produccions, però en aquesta crec que no fa falta…. i a sobre destorba i es desagradable.
Les actuacions dels 5 actors em van agradar força, però jo subratllaria especialment a Pep Ambròs en el paper de Roc, el fill “pasota” que va fracassant en cada un dels projectes que va portant a terme i que es manipulat per la resta de membres de la família (o societat). El paper es un bombó, però PEP l’aprofita molt be.
La posada en escena, amb el públic a dos bandes, apropa molt els espectadors a l’escenari, i això com ja sabeu m’agrada especialment. La escenografia de Enric Planas, molt aconseguida i del petit espai li sap treure un bon resultat visual i escènic, especialment del gran finestral per on entra la llum a cabassos.
La meva valoració no arriba a les 4 estrelles, però haig de dir que el text sense cap altre afegit, sota el meu punt de vista si que s’ho mereix. M’ha agradat força, i a mes a mes m’ho he passat be….. que mes puc demanar ?
Un espectacle recomanable i esperançador.
Fotografia David Ruano
Autora: Cristina Clemente
Direcció: Jordi Casanovas – Adjunt a la direcció: Israel Solà
Intèrprets: Aina: Georgina Latre – Roc: Pep Ambròs – Ramon: Pere Ventura –
Mariona: Lluïsa Castell – Mark: Marc Rius
Escenografia: Enric Planas – Vestuari: Albert Pascual – Il·luminació: David Bofarull – So: Jordi Casanovas – Maquillatge i perruqueria: Cristina Cortés -Ajudanta d’escenografia: Marta Soto – Assistent de so: Jordi Agut – Alumna en pràctiques de l’Institut del Teatre: Sílvia Navarro
Una producció de la Sala Beckett / Obrador Internacional de Dramatúrgia en col·laboració amb Temporada Alta – Festival de Tardor de Catalunya, Girona / Salt.
Aquesta obra és fruit de la participació de Cristina Clemente en el projecte “En Residència”, que organitzen cada any l’Institut de Cultura de Barcelona i el Consorci d’Educació de Barcelona i que des de l’any passat compta amb la Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia com un dels equips de mediació cultural i educativa.
_____________________________________________________________
– Sala Beckett – Preu 18 € – ( preu pagat 12 € – TresC)
_____________________________________________________________________________
Familia de Cargols
Jo també t’estimo Miquel. Un petonet de bonanit.
Benvingut Jordi Casanovas a “Voltar i Voltar”
És curiòs que et disposis a “estimar-me” quant sóc critic amb la teva direcció i les ultimes produccions que has portat a terme últimament, com és el cas de I LOVE TV que has intentat “vendre” com un producte FlyHard i que per cert ha estat un immens fracàs de public. Jo crec que subproductes com aquest pot ajudar a enfonsar el Teatre encara mes del que esta ara mateix. La gent que no va gaire al Teatre, si veu un producte com aquest molt possiblement no hi torna.
No recordo haver rebut de part teva ni un agraïment (ni ho pretenc) als innumerables elogis que he fet de tu en els 3 anys de porto aquest blog PERSONAL, principalment per haver fundat i portat a bon terme la Sala Flyhard del que sóc un fidel seguidor, …ni tampoc cap comentari per les cròniques que he fet de les magnifiques produccions que has portat a terme, per exemple al TNC.
Ho lamento, Jordi, però em vaig prometre quan vaig començar a escriure aquest Blog que diria el que penso i continuaré fent-ho així. Evidentment el que faig no te res de professional i tan sols és la meva opinió que intento compartir amb la gent que em segueix. Vosaltres que viviu de les entrades que comprem els espectadors, crec que hauríeu d’estar agraïts a persones que utilitzen el seu temps lliure a intentar promocionar el Teatre, independentment de què la seva opinio sigui o no favorable als vostres interessos.
Per ultim, lamento moltíssim la teva decisió d’abandonar la direcció de la Sala FlyHard; suposo que algun dia sabrem el perquè.
Encara que no t’ho creguis t’aprecio molt….. mes del que t’imagines. Això si, estimar-te … sense haver parlat amb tu ni un sol mot crec que es didicil.
Una abraçada Jordi
Miquel,
És fantàstic que sigueu tan bons seguidors de tot el teatre que es fa i que us en feu ressó des de la vostra faceta d’espectadors, opininant si us agrada o no us agrada, si us ha fascinat o us ha decebut, si us ha atrapat o us avorrit… És fantàstic, sa, necessari…
Ara, si em permets discutir-te una cosa… no em sembla tan interessant especular sobre trets personals que es desconeixen i afirmar que hi ha persones que han actuat de mala fe. Tot espectacle té possibilitats, quan es pensa i neix, d’acabar sent un èxit o un fracàs. I hi ha molts factors que hi intervenen, a vegades els mitjans emprats, a vegades la conjunció de les persones que hi han participat, a vegades els espais on s’hi representa i les condicions tècniques que s’imposen sobre les demandes artístiques, a vegades decisions traumàtiques i a vegades cops de volant oportuns… En tot cas, aquests són motius que l’espectador desconeix i dels que difícilment pot opinar.
Comentaris com els de “intentat vendre” o el de “deixar-se aconsellar”, són especulacions de safareig que un espectador pot dir, perquè dir-se es pot dir tot, però que no té manera d’afirmar, a la fi, si són certes o no.
Només hi ha una certesa que pots tenir com a espectador, Miquel, i és la que et comentava abans, la certesa de si t’ha agradat una obra, si l’has trobat avorrida, si t’ha divertit, si aquesta actor t’ha fascinat, si aquest text t’ha deixat fred, etc…
Si em permets, doncs, et convido a seguir opinant sobre allò que reps i sents des de la butaca amb tota la passió del món, però, si et plau, allunya’t de valorar aquells factors que desconeixes ja que no estan a la representació i allunya’t de fer safareig i acusacions a les persones sense coneixement… perquè això sí que posa en perill el teatre i no un simple espectacle fallit.
Sé que t’estimes el teatre, com ho faig jo, i sé que farás bon us de les teves paraules, com ho intentaré fer jo.
Salut i fins aviat,
jordi.
PS: Si en alguna ocasió em trobes pel carrer o en un teatre, no dubtis a preguntar-me sobre els espectacles i jo t’explicaré perquè alguns han acabat fallits i d’altres exitosos… intueixo que et sorprendrà conèixer algunes històries dels muntatges per dins.
Benvolgut Jordi
Tens raó en molts dels arguments que has plantejat en el darrer comentari. És veritat que quan una persona dona la seva opinió i aquesta pot ser accessible a molta gent, te que anar amb cura amb tot el que diu.
La meva intenció no ha estat mai, fer safareig i menys del mon teatral… que estimo moltíssim, e intento promocionar al màxim… però reconec que pot doldre expressions com les que indiques, encara que aquestes no estiguin dites de mala fe. Per exemple la frase “deixar-se aconsellar” en referencia a Cristina Clemente, és una percepció que he tingut des de fa algun temps, però reconec que es injust dir-ho públicament, perquè no tinc cap certesa de què sigui així. Intentaré ser mes prudent però sé que és dificil….. quant un parla o escriu té moltes probabilitats de pifiar-la…. si no ho fas, segur que no tens cap errada. Sobre aquest tema demano disculpes tant a la Cristina com a tu.
En quant als que jo considero subproductes teatrals, com I LOVE TV, em reafirmo en el que he dit…. això per mi no és teatre seriós (i no vull dir amb això que no es puguin fer comèdies). En aquest sentit nosaltres ens varen sentir enganyats, ja que a tota la propaganda s’oferia com un producte “FlyHard”; entre els espectadors que conec…. i és que encara que no ho sembli… sempre acostumem a ser els mateixos i ens coneixem molts de nosaltres… la sensació va ser exactament aquesta…. una venda d’un producte, aprofitant el bon nom de la Sala que tu mateix vas aixecar. A mi em va semblar una copia dels productes espanyols tipus ”club de la comedia”, dels que intentem fugir com si fos el diable.
Quelcom similar em va passar amb un altre producció teva a Atrum Viladecans …. ASSASINAT, en la que vas involucrar també un munt de bons autors de Teatre, per fer simplement “esquetxos”, amb un petit lligam, però sense cap valor literari. Això no és safareig, és una realitat que molts de nosaltres hem patit perdent el nostre temps i els nostres diners (valoro mes el temps)
En el que si tens raó és que els espectadors desconeixem tot l’entrellat interior i estic segur que ningú fa res de mala fe… però sabeu prèviament que son productes exclusivament comercials per intentar fer calaix, en aquests moments de crisi que tots patim.
Entenc que els que treballeu en el mon teatral no us agradi que critiquin la vostra feina, perquè quant la feu estic segur que intenteu fer-la el millor possible; d’això estic segur Jordi…. però a vegades no surt bé com a mi em passa també en la meva feina d’informàtic.
Gracies per acceptar la meva “amistat” al Facebook i pel teu oferiment de xarrar amb mi quant ens trobem. T’asseguro que molts de nosaltres (no per safareig) ens agradaria conèixer i entendre el Teatre per dins, assistir a assajos i participar mes activament en l’activitat Teatral. De fet alguns teatres com el Lliure, la Biblioteca o el Liceu fa temps que ho intenten fer.
Perdona si alguna de les expressions de la crònica no son del tot encertades. Intentaré a partir d’ara evitar-les el mes possible
Una abraçada