Entrem al Teatre Romea, quant el públic de la funció de tarda/nit, esta sortint de la Sala… una mica d’embolic tot plegat, ja que ni tan sols ens demanen les entrades; esperem al Hall  del Teatre fins que ens posen una chapeta distintiva i ens diuen que tenim que seguir una persona amb direcció al carrer….. som unes 30 persones i al sortir del Teatre girem la cantonada.

No arriba als 100 metres quant un immigrant “indigent”, potser tan sols un solitari o be un marginat (qui sap)… des de l’altre banda del carrer de la Junta de Comerç, ens crida i comença a parlar en veu alta, en principi de lluny i poc a poc apropant-se ens comença a tractar de “companys” i ens ofereix la seva ma…. ens toca d’una manera que vol inspirar la nostra confiança…. evidentment és l’actor Òscar Muñoz  que esta interpretant un paper.  La gent que passa pel carrer es queda sorpresa i suposo que ni s’imagina que es una representació teatral.

Valoro molt aquesta nova forma de fer Teatre, fora dels espais establerts, en “petit comitè” on et veus de sobte quasi be actuant, ja que tens que intentar respondre d’alguna manera les accions o preguntes que l’actor et fa personalment.  De totes maneres casi tothom es queda en silenci… i es que no estem acostumats a trencar la quarta paret del Teatre convencional. La representació depèn en aquest cas de la reacció dels espectadors… i en el nostre cas no varem saber trencar la nostra posició d’espectadors passius…. una llàstima.

Una nit, en un carrer qualsevol, en la foscor, un home prova de retenir, mitjançant tots els mots que pot trobar, un desconegut que ha abordat en una cantonada. Li parla del seu univers, un suburbi on sempre és fosc, on se sent estranger, on ja no es treballa. Li parla de tot, fins i tot de l’amor, com mai no se’n pot parlar, excepte a un desconegut com aquell, silenciós, immòbil.

El text de Bernard-Marie Koltès, evidentment adaptat al nostre entorn, personalment no em va atrapar aquesta vegada… potser a mida que passava el temps l’anaves assimilant una mica millor i també va ajudar el poder  penetrar dins del Teatre per una de les portes laterals (no a la Sala pròpiament dita, que mai trepitges) … i aprofitar per visitar recons que normalment el públic no trepitja mai….. això fa mes apetitosa l’experiència, molt mes que el propi text de Koltès, ja força conegut i ara escoltat sempre dempeus, que pels “granadets” com nosaltres arriba a ser gairebé un suplici.

La valoració positiva del text (que ja es molt), es que et fa adonar de que tu, aquell i l’altre som persones insolidàries… et posa un mirall davant teu perquè et reconeguis i vegis clarament de que no ets capaç de confiar amb la persona que et para pel carrer….. una persona com tu que esta passant per un mal moment i no ets capaç de reaccionar i ajudar-lo … i ja no parlo pas d’una ajuda econòmica, sinó tan sols d’establir una xerrada amb ell sense pors… almenys d’escoltar-lo sense fugir apressuradament …. d’ajudar-lo moralment per no rebutjar-lo d’entrada com si es tractes d’un infectat o un leprós

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Òscar Muñoz

El treball de Òscar Muñoz es molt difícil, ja que te que fer Teatre sense màscares, de molt aprop amb un petit grup de gent que esta estudiant el que dius a un pam de la teva cara… que parla amb tu directament…. un treball que necessita un grau molt alt d’improvisació depenent de la reacció (o no reacció) del públic…. de la gent que passa pel carrer… de aturar-ho tot en cas de que el soroll del camió de sobte aturi literalment la representació.  La seva interpretació no pot ser millor….entenc que te un gran ajut per part de la direcció de Roberto Romei, per fer-ho mes creïble, però qui s’ho curra de debò es en Òscar Muñoz.

El personatge recerca la proximitat del espectador, perquè el vol fer partícip de les seves angoixes, així com també del seu pla per aconseguir un mon millor i mes just a traves de la creació d’una mena de” sindicat” format de gent honesta….. i recerca la teva afinitat personal, perquè es troba sol i necessita desesperadament la companyia d’algú encara que tan sols sigui per una estona.