DIMECRES 21 D’AGOST
Un altre cop matinem per tal de sortir d’hora i poder visitar el Parc nacional de Death Valley i arribar a las Vegas on dormirem les pròximes dos nits.
En realitat estem al començament del nostre ROAD TRIP pels Parcs Nacionals de l’Oest Americà, ja que aquest serà el segon Parc i al final de tot haurem visitat 15. Death Valley serà un dels meus preferits, dels menys visitats i amb uns paisatges que trenquen la respiració.
Entrem al parc abans de les onze del matí, infernal, és inexplicable la natura brutal d’un paisatge erm, volcànic, amb els colors de la terra, sense plantes i enormes temperatures.
L’aire crema i al cap de cinc segons de sortir del cotxe crema tot, càmeres, roba, bolso i en tornar al cotxe aquest s’ha convertit en un autentic forn.
Abans de conèixer el Death Valley National Park, en tota la seva extensió, el travessem per anar a un poble fantasma que esta a l’altre banda…. Rhyolite, un poble miner de l’època de l’extracció de l’or (ara abandonat per una perillosa contaminació radioactiva)…. fem quatre fotos i marxem d’allà amb la tristor de veure el que l’home aconsegueix fer amb la seva cobdícia.
La vida sembla totalment iniviable i malgrat tot hem vist una cabra.
Fa tanta calor que mengem els sandwitches dins del cotxe i amb l’aire condicionat engegat.
El Parc Nacional de la Vall de la Mort (Death Valley National Park) esta situat a l’est de la Sierra Nevada, una zona extremadament àrida dels Estats Units. Va ser considerat Parc Nacional a l’any 1.944. Conté un ambient desèrtic de diverses salines, dunes de sorra, badlands (males terres), valls, canyons i muntanyes. És el parc nacional més gran dels 48 estats continentals i ha estat declarat una Reserva de la Biosfera de la UNESCO. Aproximadament un 95 per cent del parc ha estat designat una àrea salvatge. És el més càlid i sec dels parcs nacionals dels Estats Units. El segon punt més baix de l’hemisferi occidental es troba a la Badwater Basin (Conca d’Aigua Dolenta), que es troba 86 metres sota el nivell del mar.
El parc és la llar de moltes espècies de plantes i animals que s’han adaptat a aquest ambient desèrtic. Es poden trobar 51 espècies autòctones de mamífers, 307 espècies de ocells, 36 espècies de rèptils, tres de amfibis i dues de peixos. Encara que són més freqüents els petits mamífers, al parc hi ha coiots, guineus, linxs, pumes, cérvols, aixi com el mufló de les Muntanyes Rocalloses.
La febre de l’or de Califòrnia va portar les primeres persones d’ascendència europea a la zona. Al desembre de 1849 dos grups de viatgers de pell blanca, amb aproximadament 100 carros, van entrar a la Vall de la Mort per accident en cercar una drecera de l’Old Spanish Trail. Eren coneguts com a Grup Bennett-Arcane, i no van ser capaços de trobar una sortida de la vall durant moltes setmanes. Tanmateix van ser capaços de trobar aigua dolça en diverses fonts a la zona, però es van veure obligats a menjar-se els seus bous per sobreviure i a utitliztar la fusta dels seus carros per cuinar la carn. El lloc on es va fer això avui es coneix com a “Camp de Carros Cremats” i es troba a prop de les dunes de sorra.
Després d’abandonar els seus carros, finalment van caminar fora de la vall. Just després d’abandonar la regió, una de les dones del grup es va tornar i va dir “Adéu, Vall de la Mort”, amb la qual cosa li va donar el seu nom actual a la vall.
L’única cosa rendible en molts anys va ser l’extracció del bòrax, que va ser traslladat fora de la vall amb els anomenats “twenty-mule teams” (equips de vint muls, que de fet eren carros tirats per 18 muls i dos cavalls). La vall, per el seu particular estil de vida dur, es va convertir en el tema de llibres i pel·licules. El turisme es va incrementar en la dècada de 1920.
Després d’anar al mirador de Zabriski Point i com tornem tan acalorats posem l’aire del cotxe al màxim i circulem una bona estona.
Ens desviem a veure l’anomenada Paleta dels pintors, un lloc d’una bellesa extrema per la varietat de colors de la pedra i ens emportem un bon ensurt amb el cotxe que es para dues vegades.
Per prudència estem la resta del trajecte amb l’aire apagat a les pujades i al mínim a les baixades. Hem de girar cua al Batwater, una enorme extensió de sal ja que la carretera que conduiria a la sortida del parc està tallada.
Hem arribat al Badwater Basin (Conca d’Aigua Dolenta) i estem a 86 metres sota el nivell del mar ; la sensació de calor es insoportable…. solament podem caminar unes pases i tornar al cotxe corrent, segurament estarem a 50 graus…… el seu record va ser establert en 56,67 graus centigrads. Diuen que es el lloc mes calent de la terra, però nosaltres hem estat fa uns anys a un lloc encara pitjor…. a la República de Djibouti, petit pais situat entre Eritrea, Etiòpia i Somàlia.
Hem accedit a l’únic punt de visitants obert en tot el Parc i hem de aprofitar per comprar una samarreta i sortim del parc en direcció a la ciutat de las Vegas.
Las Vegas, és enorme i tot i que anem directes i no es perdem triguem una bona estona per arribar al nostre hotel, el M.G.M., enorme, molt enorme. Ja només accedir deixem el cotxe a uns aparca cotxes que et donen un numeret i s’encarreguen de dur-lo al parking, quan el necessitem només caldrà presentar el número que ens han donat.
Amb les maletes accedim a l’enorme vestíbul on hem de fer cua per tal de fer el check-in. Finalment, i com vindrem en tres ocasions a aquest hotel ens ho arreglen de forma que no ens caldra fer el check-out, check-in cada vegada i a mes tindrem la mateixa habitació. Tambe podrem deixar la maleta gran per anar més lleugers a Yellowstone, ja que agafarem vols interiors per accedir.
Ens donen una habitació a la west tower i ens donen un planell per arribar sense problemes. Ens tindríem que haver vist, amb pintes d’un dia de ruta a través d’un desert a 50 graus de temperatura, carregant amb dues maletes petites, una de grossa, las càmeres de fotos, els bolsos i crec que alguna bossa mes ….. Davant nostre el casino que hem de travessar de banda a banda per accedir a la nostra torre …. Les nostres cares de sorpresa crec que haurien de ser impagables, imagina passar enmig de centenars de màquines escurabutxaques amb gent jugant, per un terra emmoquetat i desprès las taules de joc de ruleta, i vés a saber quins jocs, cada taula amb el seu crupier uniformat i els jugadors al voltant. Cambreres amb minifaldilles circulen amb bandejes de beguda i tothom jugant, aïllats de la resta del món …
… i nosaltres amb les maletes buscant la west tower ……I la gent fuma però curiosament no se sent olor de tabac ni de fum ni de res. Persones en cadira de rodes que la deixa de costat per seure tranquil·lament davant de la màquina, dones amb bebès a coll i cigarreta a la boca jugant a la màquina, persones amb una mena d’acreditació penjant del coll que resulta que és una tarja de crèdit en la que van posant saldo, ….. al·lucinant. Tot el que hem vist en reportatges queda en no res davant de la realitat….
I nosaltres encara arrosegant maletes.
Finalment arribem a l’habitació i després d’una “esbandida” rapida i deixar les maletes endreçades anem a sopar a un dels restaurants d’aquesta “ciutat” que és l’hotel i sortim immediatament a fer un tomb.
Ens arribem fins a l’hotel Bellagio a veure l’espectacle de música i llum a les fonts que estan al davant de l’hotel.
Molta gent pel carrer i molta calor també. La sensació de diners que volen per aquí, la disbauxa que es viu i es palpa i la sensació de què a la gent que esta per aquí únicament l’importa el joc. La quantitat de llums de neon i pantalles de plasma enormes es brutal. Estem molt cansats però som incapaços de deixar de mirar i/o admirar aquest carrer de las Vegas Boulevard.
Avui ens anem a dormir molt tard per nosaltres, passades la una de la matinada!!!.
_______________________________________________________________________________________
Cliqueu aquí per anar al capítol anterior – Cliqueu aquí per anar al capítol següent,
Cliqueu aquí per anar al 1er capitol
_______________________________________________________________________________________
Cargol Casino a Las Vegas
El parc de Death Valley pel que sembla es un paisatge llunàtic i aclaparador. Tot i que no se si tant com Las Vegas, que pel que es veu en les imatges es una autèntica selva, això si, amb sobre-població! ;-D
Una abraçada
És un contrast bestial….. de l’infern solitari, amb paisatges bellíssims. …. a la megalòpoli del vici i el dispendi dels mes rics del mon. Et sents empetitit en els dos llocs en el primer per la natura on et dones compte que no ets mes que un esquitx… en el segon perquè de cop t’adones que ets pobre de collons… et sents atret per tanta riquesa… però alhora et fa fàstic i rebutj tot el que veus….
Una abraçada
Amb aquest capitùl l’ùnica cosa que m’agradat a part de les vostres inigualables explicacions han sigut les montanyes de sorrat petrificades wue semblen pentinades… com ja sabeu, soc poc amant dels desserts ja que en donen tristesa… però m’agradat molt com sempre lleixir i coneixer coses noves. Petonets i gracies per a compartir!!!
Rosa… el dia que visitis un desert de debò, veuràs que pots veure uns del paisatges mes bonics del planeta Terra. Aquest parc nacional, es te que veure, ja que les fotos no son justes amb la realitat…. els immensos espais son impossibles de captar com a la realitat i una foto únicament et pot ensenyar una petita finestra d’un petit espai. En els deserts l’espai es infinit i crec que es impossible descriure les sensacions que tens en aquell moment. Potser algun dia ho podrem comprovar junts i canviaràs d’opinió… de tristesa res de res.
Nosaltres fa uns anys visitant el nord d’Argentina varem poder veure “El Cerro de los Siete Colores”, prop de Punamarca, a Jujuy. Creiem llavors que era el paisatge mes espectacular de la terra. Els colors del Death Valley el superen amb escreix ja que totes les muntanyes que et rodegen tenen centenars de colors i tonalitats diferents. Una autèntica meravella.
Gràcies pel teu comentari.