Ja he explicat alguna vegada que la nostre inquietud cultural la devem en gran part al TEATRE LLIURE que ens va iniciar en el mon del Teatre, des de el moment que es va fundar a l’any 1976…. al edifici de la antiga Cooperativa Lleialtat de Gràcia (prop de on vivíem). Abans d’ells, el Teatre a Barcelona era inexistent, un desert… o mes ben dit, el poc que arribava a Barcelona era un teatre importat de Madrid, força xaró i sense contingut ideològic ni compromís social.
L’únic que podíem veure eren “revistes” al Paral·lel i representacions que l’únic que pretenien era fer riure, prèviament censurades pels poders feixistes d’aquella època.
Amb la creació del TEATRE LLIURE va renéixer el TEATRE amb majúscules…. teatre fet a Catalunya i que va ser un revulsiu per tal de que sorgissin moltes companyies que van anant composant un tipus de Teatre de compromís amb la societat catalana, amb un altre manera de fer, sense declamacions exagerades…. teatre que confonies amb la vida real, i que parlava dels problemes i vivències de la nostra societat.
Poc desprès aquest teatre català va tenir un gran reconeixement a la resta del estat i també resó internacional. Eren els anys, al acabar la dictadura, on la paraula LLIURE, tenia molta mes importància que ara i ens empentava a tots a fer moltes coses, amb molta il·lusió, que havien estat prohibides en un llarg, negre i trist període de l’historia, al que mai hauríem de tornar.
Quant ara fa mes de un any, em vaig assabentar que a traves de VERKAMI, s’havia engegat un projecte per filmar un documental sobre l’historia del TEATRE LLIURE, enseguida em vaig apuntar i em vaig fer MECENES del projecte; veritablement creia llavors que s’apuntaria molta mes gent per engegar el projecte i no va ser així, (únicament 85 persones es van animar), però aquets 85 varem aconseguir que amb aquells 3.190 euros simbòlics es tires endavant el projecte. Finalment el documental ha estat produït per Manual en coproducció amb TV3 i amb el patrocini del Grup Mémora.
El mes trist de tot, és que els 85 Mecenes NO hem estat convidats ni tan sols a la pre-estrena; en el nostre cas varem assistir per ser abonats del Teatre Lliure… però sincerament, es indigne i mes quant a la Sala Fabià Puiserver Puiserver hi havien moltes cadires buides. Això si…. al final del documental surten els nostres noms, encara que jo no vaig ser el suficient ràpid per veurem (l’Imma evidentment si va estar al “lloro”).
Abans de la projecció de la pel·lícula d’uns 90 minuts, va haver uns parlaments del director actual del Lliure, Lluís Pascual, Manu Benavente de la productora Manual, aixi com de responsables de TV3 i de la empresa patrocinadora.
Crec que es un molt bon treball, que s’explica força be l’historia d’aquells actors “lliures” però alhora una mica esclaus del projecte, ja que donaven tot el seu temps i mes, per que era la seva vida…. a vegades alguns d’ells ho van pagar amb la seva pròpia vida com es el cas dels nostres Fabià Puigserver i Josep Montañes.
Intervenen a la pel·lícula, nombrosos testimonis …. Muntsa Alcañiz, Frederic Amat, Joan-Anton Benach, Jordi Bosch, Imma Colomer, Antoni Dalmau, Joan Ferrer, Joan Font, Cesc Gelabert, Guillem Jordi Graells, Lluís Homar, Quim Lecina, Anna Lizaran, Julio Manrique, Ferran Mascarell, Josep M. Mestres, Lluís Pasqual, Pere Planella, Josep Pons, Carme Portaceli, Domènec Reixach, Fermí Reixach, Ros Ribas, Àlex Rigola, Carles Santos, Toni Sevilla, Carme Solé, Montserrat Sunyer i Emma Vilarasau, tots ells implicats d’una manera o d’un altre en el projecte Teatre Lliure.
S’explica la endogàmia entre els fundadors i com a poc a poc entren membres nous… i en surten, degut a que en un moment donat van deixar de ser “lliures” per por a perdre les subvencions i témer el final del somni. La censura del espectacle “Consell d’amor” va ser el que va produir el cisma entre els membres fundadors.
Explica tambè tota mena de detalls, el nou projecte del Teatre en el Palau d’agricultura i també la lluita pel poder dels diferents directors que han passat per aquesta casa. Un document molt interessant que de ben segur revisaré mes d’un cop.
El Teatre “Lliure” hauria d’haver estat en realitat el Teatre Nacional de Catalunya, però en un moment de l’historia mes recent, el partit del govern en aquell moment, CIU, va preferir muntar un Teatre Nacional a la seva imatge i des de zero, ja que el Teatre Lliure pecava d’esquerrà i progressista.
L’estrena oficial es farà per televisió AQUESTA NIT, dissabte 26 d’octubre 2013, a traves del CANAL 33, encara que amb una versió una mica mes reduïda. Feu-me cas i no us la perdeu, especialment als que us considereu Teatraires; jo al menys vaig veure reflectida una part de la meva vida i em vaig arribar a emocionar amb les imatges filmades de ANNA LIZARAN poc abans de la seva mort.
ANNA LIZARAN… la gran dama del Teatre Lliure, una de les millors actrius de tots els temps. Vergonya aliena de que encara avui en dia els responsables del Teatre LLIURE no li han fet l’homenatge que es mereix. Torno a reclamar des de aquí que el seu nom aparegui a una de les Sales del Teatre Lliure, si pot ser a la de Gràcia, ja que aquesta va ser sempre casa seva.
M’ha arribat la noticia de que el mon del Teatre (que no del Lliure), afeixirà un premi honorific amb el nom de ANNA LIZARAN, dins dels PREMIS BUTACA. Felicitats per l’iniciativa.
A partir d’avui (29/10/2013) poderu veure la pel.licula a traves de TV3 a la Carta.
http://www.tv3.cat/videos/4730132/La-historia-dun-teatre-lliure
________________________________________________________________
Cargol tan petit com el TEATRE LLIURE quant va néixer
Miquel: com sempre no estàs al corrent del tot. (i sembla mentida)
els Premis Butaca estrenen en la seva XIXena edició un nou nom pel Premi Honorífic que es concedeix cada any, que passarà a dir-se a partir d’ara Premi Honorífic Anna Lizaran en honor a la recentment desapareguda actriu. El nom de la persona que rebrà el reconeixement aquest any es farà públic al llarg del mes de novembre. (tal com apareix al web de premisbutaca.cat)
pel que fa a les invitacions a la Preestrena del documental. que la productora et convidés o no depenia, com vas poder veure, en funció de l’aportació que es feia. si al final, el Teatre Lliure et convida com abonat, tot això que n’has tret. però no era l'”obligació” de la productora…
estic d’acord en tu en una cosa: també enyoro l’Anna. i espero que el Lliure faci l’homenatge que tenen programat.
apa! salut!
Bona nit Pere
Respecte als Premis BUTACA, tens tota la raó Pere (com casi sempre). M’havien informat a mitges i veig que únicament rebrà al nom d’ANNA LIZARAN el premi honorific. Això no treu de què continui creient que el propi Teatre LLIURE té un deute pendent amb ella i no entenc pas a que esperen….. vergonya aliena, de debó.
En cap moment he dit que la productora tingues cap obligació amb els MECENES, però crec que hagues sigut el minim que s’hauria d’haver fet tenint en conte les poques persones (85) que van creure en el projecte. Obligació únicament la tenien amb 10 persones que havien pagat 95 euros o mes.
La sala del Lliure la nit de la pre-estrena tenia moltes mes de 85 cadires buides.
De totes maneres no crec que sigui el mes important de la meva crònica, ja que esta encarada a promoure la visió aquesta nit del documental que crec paga molt la pena.
Una abraçada
Excel.lent documental, molt emotiu pels seguidors del TEATRE LLIURE.
Queda clar que sense la força de voluntat i la constància de tothom (actrius, actors, directors, personal tècnic) avui no seríem espectadors de la fantàstica Sala FABIÀ PUIGSERVER.
Crec que va ser molt important l´inici i tota l´evolució que ha fet l´estimat LLIURE.
Sempre al cor qui ens ha deixat. Llarga vida al LLIURE de Gràcia i de Montjuïc!!!
Gràcies pel reportatge.
Crec que els que valorem el documental de debò som les persones que alguna vegada o molt sovint hem trepitjat les Sales del Teatre Lliure. Torno a repetir…. des de què el Lliure va néixer, el TEATRE a Catalunya va renéixer.
Un documental molt treballat i amb molta qualitat.
Llarga vida al LLIURE !!!
Vam gravar el documental “La Història del Lliure”, ja que tot i que teníem invitacions ens va ser impossible d’anar,i després de veure’l em va fer molta ràbia de no poder haver estat en aquest moment ,tant emotiu, juntament amb tots vosaltres i poder compartir aquest sentiment que tenim tots aquells que ens apassiona el teatre i per tant la seva història i el seus començaments.
No us podeu imaginar com m’hagués agradat poder estar en mig de tota aquesta gent;i haver conegut en Fabià Puigserver un geni en aquell temps.
Un documental imprescindible de veure pels que ens agrada el teatre.
Us varem trobar a faltar, la veritat. Va ser realment emotiu….. els parlaments previs i l’ambient de la Sala, amb aplaudiments en forces escenes de la pel•lícula. Al finalitzar la gent dreta va aplaudir una llaaaarga estona.
Per la TV3 la vaig intentar veure un altre cop però feia 3 dies tan sols que l’havíem vist i vaig pensar que ja la veure amb tranquil•litat mes vegades ja que ens tenen que enviar el DVD que ens deuen als Mecenes. Tant de bo sigui la versió “llarga” i no la que van passar per televisió.
No entenc el perquè es fan dues versions i retallen escenes per la de TV.
Imprescindible per tots els que alguna vegada han trepitjat alguna sala del LLiure.