– Òpera al cinema – MEPHISTOPHELES (****) Òpera de San Francisco

La temporada de l’Òpera de San Francisco s’incia amb una retransmissió en “fals” directe als cinemes de tot el món. La diferencia horària entre Barcelona i San Francisco on son 9 hores menys que aquí; per tant si fos en directe “real”, s’ hauria de veure aquí a les 4: 30 de la matinada del dia 3/10. Per tant és retarda la seva retransmissió a una hora mes raonable de visió per tota Europa.

Es tracta de l’Òpera MEPHISTOPHELES; composta per un pròleg, quatre actes i epíleg d’ARRIGO BOITO, amb llibret del mateix compositor basat en el Faust de Goethe. Va ser estrenada el 1868 al teatre la Scala de Milà, amb un fracàs estrepitos, el que va obligar l’autor a revisar-la. La versió revisada definitiva es va estrenar a Bolonya el 4 d’octubre de 1875. A Barcelona va ser estrenada al 1880.

This slideshow requires JavaScript.

Segons el New York Times, es tracta d’una producció monumental “de gran esplendor coral i riquesa melòdica … una de les produccions més impressionants mai vista al War Memorial Opera House de San Francisco.

En el Mefistofele de Boito es planteja fins a cert punt el problema de la salvació de l’ésser humà, el tema del mal al món, així com els moments crucials de la segona part incloent la recerca de la bellesa i el pacte amb el diable, oferint-li la seva ànima a canvi de què s’aturi el temps i poder perpetuar la seva bellesa. Però quan això passa, Faust ja no està pensant en la bellesa física sinó en l’espiritual, i és per això que quan diu les paraules fatals «Arresti, sei bello» («Aturat, moment, ets bonic!»), Mefistofele ja ha perdut tot el poder sobre ell.

El personatge més aconseguit i interessant és, indubtablement, la figura del protagonista, Mefistofele, primera gran figura demoníaca de l’òpera italiana de finals del segle: la primera que s’oposa a la divinitat i la primera que expressa manifestament el seu menyspreu davant l’amor, fins aleshores mite intocable de l’òpera romàntica.

Era el primer cop que veiem i escoltàvem aquesta òpera i per tant estàvem oberts a descobrir-la amb el risc que sempre comporta una primera audició on no te és familiar ni una sola nota. La sorpresa és que tota l’opera ens va semblar familiar i molt fàcil d’assimilar. L’espectacularitat de les grans masses corals, que estan presents en bona part de la representació, la fan mes fàcil de digerir, així com també per l’espectacularitat de la seva posada en escena.

No es tracta d’una posada en escena moderna, mes aviat al contrari, però feta amb refinament i gust de detalls que sorprenen, com la massa coral disfressada d’angelets emmascarats o inclús disfressats de nus (la falsa i ridícula moral estètica d’EUA no permet en cap cas que un nu “real” aparegui en escena)… També em va agradar molt la idea del jardí giratori, amb arbres inclosos, manipulat a traves d’una maneta simulada.

També pel meu gust acaben d’arrodonir l’espectacle, l’esclatant color del seu vestuari i perruqueria, amb colors contrastats, que semblen fruit d’Agata Ruiz de la Prada.

This slideshow requires JavaScript.

A banda de què la musica que em va semblar preciosa i la posada en escena magnifica, el mes important de tot és la qualitat de les veus dels seus 4 principals protagonistes:

1er protagonista – el COR que en aquesta òpera té una presencia molt important durant bona part de la representació, molt ben dirigits per IAN ROBERTSON.

2on protagonista – el personatge que omple amb la seva presencia tota la representació… “Mefistofeles”, protagonitzat per un increïble ILDAR ABDRAZAKOV, que posseeix una extraordinària veu de baix-baríton, però que a sobre d’això, interpreta el seu paper, teatralment parlant, com poques vegades he vist en un teatre d’òpera. Tota una lliçó de bona interpretació teatral. Aconsegueix fer el personatge totalment humà i molt simpàtic.

3er protagonista – en els personatges de “Margherita” i també aquesta nit, en el de “Elena”, la preciosa veu a de la soprano PATRICIA RECETTE, que va deixar moments inesborrables en la meva memòria. L’escena de la mort de “Margherita” és per sucar-hi pa i veure-la repetida, una darrera de l’altre, mes d’un cop. Extraordinària de debò.

4art protagonista – en el personatge de “Faust” el tenor RAMÓN VARGAS, amb la seva captivadora veu, va completar aquest quartet de protagonistes, sota el meu punt de vista quasi bé perfectes.

Malauradament la presencia física de “Margherita” i “Faust” no és el mes adient,…. voreja fins i tot el ridícul, tenint present que es tracta d’una òpera retransmesa als cinemes on es veuen molts primers plans. Ni l’edat ni els seus cossos fan creïble l’enamorament dels dos adolescents que intenten representar; vist des de la llunyania a les butaques d’un teatre potser no fereixen tant, com vistes a traves del cinema, o en el video que possiblement s’editarà.

El que no acabo d’entendre, és el perquè ens fan empassar-nos un parell d’intermedis, cada un d’ells de 25 minuts, quant l’òpera en realitat fa hores que s’ha celebrat i en realitat no és en pur directe la seva retransmissió. No seria mes lògic en aquests casos, no enganyar al personal fent-li creure que és en directe pur… i estalviar-nos 50 minuts del nostre temps???