El passat 9 d’agost de 2.013, varem començar aquest viatge que ha durat exactament 30 dies a traves del Oest Americà i on hem pogut reviure moltes escenes de pel·lícules de quan érem joves….. però sobretot hem gaudit de paisatges immensament grandiosos i acollonidors. No ens imaginàvem pas que EEUU tingues espais tan meravellosos i brutals sense poblar i no em refereixo al interior dels Parcs (cosa en la qual ja contàvem), sinó al propi territori, on pots circular amb el cotxe sense veure ni un ànima en desenes o centenars de kilòmetres.
Hem viatjat tots dos sols, encara que al ser el mes d’agost/setembre teníem tot el viatge planificat des de Barcelona, especialment per les reserves d’hotels a les ciutats i parcs Nacionals, des de ja feia 6 mesos. Així i tot em molts parcs, a pesar de la gran antelació ja llavors no varem trobar allotjament dins dels Parcs Nacionals.
Ha estat un gran viatge on hem fet milers de kilòmetres amb cotxe, decenes i decenes de kilòmetres caminant per ciutats com Los Angeles, San Francisco i Las Vegas i en menor mesura per Los Angeles, ja que les distancies de la ciutat no ho permeten.
Però per on hem realment “patejat” és per la quinzena de Parcs Nacionals que varem visitar; el dia que varem batre el record de caminar va ser al Bryce Canyon, que en tan sols un dia el nostre podòmetre ens va informar que havíem caminat mes de 24 kilòmetres. Els Espais protegits que hem visitat han estat els següents :
1 . YOSEMITE National Park (California) – 2. DEATH VALLEY National Park(California) – 3. GRAND TETON National Park (Wyoming) – 4. YELLOWSTONE National Park (Wyoming) – 5. ZION National Park (Utah) – 6. BRYCE CANYON National Park (Utah) – 7. KODAKCROM BASIN State Park (Utah) – 8. CAPITOL REEF National Park (Utah) – 9. ARCHES National Park (Utah) – 10. CANYONLANDS National Park (Utah) – 11. MESA VERDE National Park (Colorado) – 12. MONUMENT VALLEY Navajo Tribal Park (Utah / Arizona) – 13. HORSESHOE BEND Colorado River (Arizona) – 14. ANTELOPE CANYON Navajo Park (Arizona) – 15 – GRAND CANYON National Park (Arizona).
Parcs Nacional visitats per Voltar i Voltar – Oest EEUU – zona de color verd
Hem agafat 4 vols interns per tal de apropar-nos al Parc Nacional de Yellowstone… el Gran Canyon l’hem sobrevolat amb helicòpter durant 1 hora, a San Francisco ens hem apropat amb vaixell a la presó d’Alcatraz, hem recorregut 300 kilòmetres de la mítica Ruta 66 i per fer la nostra gran ROAD TRIP hem utilitzat 5 cotxes diferents : 1 – Chevrolet – 2 – Nissan – 3 – Hyundai SUV – 4 – Ford Escape SUV – 5 – Dodge Caravan
En total per carretera : 3.946 milles, o sigui 6.351 kilòmetres.
Hem portat un ritme molt fort durant tot el viatge, per tal de conèixer el mes possible i el normal ha estat aixecar-nos a les 6 del mati cada dia e inclús alguns dies a les 5 de la matinada per tal d’aprofitar al màxim les hores de sol. Mes d’un dia acabàvem esgotats i gairebé sense esme, però contents….. es el que ens agrada a la fi.
De EEUU únicament coneixíem fins ara New York, i amb aquest viatge ens hem acabat d’enamorar d’aquest immens país que es tan gran com tot un continent. De ben segur viatjarem mes vegades per conèixer altres parts d’Estats Units d’Amèrica.
________________________________________________________________
DIVENDRES 9 D’AGOST 2013
Avui comencem les vacances i sortim cap a Los Angeles fent escala a Madrid. Arribem molt d’hora a l’aeroport i embarquem quasi de seguida la maleta que facturem. Portem las dues maletes petites a la mà amb las càmeres de fotos i l’ordinador. Tenim més d’una hora abans d’embarcar.
Ens asseiem a una de las cutre-cafeteries a prendre un cafè amb llet. Embarquem i arribem a Madrid puntualment a prop de les 10 del matí. Fins a les 12,45h no surt l’altre vol i ens desplacem en tren fins a la terminal 1. Tornem a seure a un altre cutre-cafeteria i aquest cop prenem un iogurt.
Hem de tornar a passar un altre control de tarja d’embarcament versus passaport i encara ens faran esperar una molt bona estona abans d’embarcar. El viatge ha de durar 12 hores i tenim una diferència horària de 9 hores. Quan sortim d’aquí a les 12,45h a los Àngeles encara dormen perquè són les 3,45 am.
És un avió de la companyia Ibèria i per tant molt vell i molt estret, sense pantalles de tele al davant. A l’estona de sortir ens donen el dinar, el Miquel menja mandonguilles i jo demano la pasta. Passem les hores com podem, llegint, jugant, dormint, …. A les 8 de la tarda un sandvitx i un suc. I continuem el vol mig dormint, ara tapats, ara destapats i evidentment quadrats després de tantes hores asseguts. Ens tornen a donar un entrepà, horrorós per cert, que a nosaltres ens ha de servir de sopar.
Tot plegat arribem amb uns trenta minuts d’avantatge respecte a l’hora prevista però com tenen problemes “d’aparcament” de l’avió pugem i baixem l’equipatge de mà unes quantes vegades. Un cop ja podem baixar de l’avió ens dirigim al control de passaports o ens prenen las emprentes dactilars de les dos mans (primer 4 dits i després el polze) i ens fan la foto de l’iris dels ulls.
Encara dins l’avió ens han fet emplenar els papers d’immigració i davant d’una pregunta concreta i després de contestar si som assassins, o terroristes o som drogoaddictes o portem armes a la maleta o tenim intencions de fer mal durant la nostra estada als EEUU, ens pregunten explícitament si portem embotits envasats o no dins la maleta ….. el nostre pernilet de jabugo i el nostre fuet !!! ….. Preguntem a l’hostessa de torn (en aquest cas es un hostesso) i ens aconsella dir la veritat, o sigui consignem un si i donem per regirada la maleta i perdut l’embotit …..
Bé, continuem, … després de registrats els nostres dits i els nostres iris, verificats els nostres passaports i visats, i interrogats sobre quin tipus d’embotit portem, anem a recollir la maleta que fa estona dona voltes a la cinta i ens col·loquem a un altra cua per passar el control d’equipatges. En veure el paper de l’embotit, ens tornen a treure de la cua i ens fan tornar enrere per un control de la maleta ( ja ho veiem tot regirat i l’embotit requisat) , però no, únicament ens tornen a preguntar si l’embotit esta envasat al buit, i ens tornen a passar tot l’equipatge per un escàner … i ens deixen marxar. Amb tots aquests tràmits han passat dues hores des de l’aterratge.
I ara la operació de trobar la companyia del cotxe de lloguer, Alamo. Després de preguntar ens veiem dalt d’un autobús que ens porta a una distància considerable de l’aeroport on estan les oficines i els cotxes de lloguer. Aquí ja detectem que tindrem problemes amb la tarja de crèdit del Miquel que no funciona, la resta del viatge haurem de pagar tot amb la meva tarja …. i si arriba a anar sol??
Un cop fet els tràmits podem escollir el cotxe que volem dels disponibles en la gama llogada i optem per un Chevrolet que després ens resultarà molt i molt còmode. Com hem agafat GPS ens resulta relativament fàcil arribar a la casa on hem llogat l’habitació a través de AIRBNB que tant bé ens va funcionar a Porto.
La sorpresa és quan al moment d’arribar a la casa no hi ha ningú, tan sols un gos que borda. A mes tenim problemes amb els mòbils, ja que sembla que las targes que hem adquirit encara a Espanya no estan activades i acabo trucant amb el meu des de la línea telefònica d’Espanya. Ens fem entendre com podem i avisen a la propietària que es presenta en quinze minuts demanant tota mena de disculpes, ja que s’ha despistat de dia i no ens esperava encara. Ens instal·lem i comença la batalla dels mòbils de la que en principi no ens en sortim. Per acabar-ho de completar l’endoll adaptador que a Espanya ens van dir que era el que necessitàvem, NO ho és i per tant de moment no podem endollar res. Jo ja pateixo per avançat. Ens anem posant molt nerviosos (el primer dia, no se perque, quasi sempre es molt dur)….. i decidim no sortir a sopar fora com era la nostra intenció, la senyora molt amablement ens fa unes truites i marxa i ens deixa batallant amb els mòbils.
Arriba el marit que també intenta ajudar i al moment una parelleta d’alemanys que tenen llogada un altre habitació a la casa. Decidim deixar les coses com estan i anar a dormir confiant en què a l’endemà tot serà solucionable. A través de l’ordinador i un endoll dels amos de la casa que casualment trobem a la tauleta, endollem els mòbils. Al principi de la nit molt de fred i nervis pel cúmul d’entrebancs que sembla s’han ajuntat. Envio un mail a la família comunicant que ja estem a los Angeles.
________________________________________________________________
Cliqueu aqui per anar al capítol següent
________________________________________________________________
Ja tenim ganes d’anar llegint les vostres cròniques! Per cert, pot ser que hi hagi una conjura mundial masculina perquè no hagueu de pagar res del viatge? La targeta del Marc tampoc va funcionar en totes les vacances a Islàndia i vaig haver d’anar pagant jo… 😉
Una abraçada
Ibana
Ibana,
El tema de les targes de crèdit es fotut, si viatges a l’estranger, ja que confies que amb ella sempre tens calers quant ho necessitis….. si per casualitat la banda magnètica s’esborra tens un greu problema. Menys mal que tant el Marc com jo viatgem amb unes bones secretaries financeres !!!
A veure si en les pròximes setmanes anem publicant les nostres aventures americanes… ho intentarem.
Una abraçada
Be, ja tenim els cinturons de seguretat posats i preparats per a iniciar un altre tongada de quilòmetres als que ja ens teniu acostumats.
Una abraçada
Potser us cansareu!!!! trenta dies i més de 6.000 kilòmetres!!!! i no et dic el munt de fotos i vídeos que tenim entre els dos, la dificultat com sempre es seleccionar-les.
Gràcies per ser tan fidels!!!! Petons.
Ahhhhh! Ja teníem ganes de llegir les vostres cròniques americanes, un lloc del que nosaltres estem enamorats i que ens encanta visitar.
Com dieu, el primer dia d’arribar a una destinació sempre és per estar més nerviós, però és curiós com després tot s’arregla i el viatge surt a la perfecció. A tot arreu són important els diners, però si un país és el rei de les targetes de crèdit, aquest és Estats Units. Sense la tarja de plàstic no ets ningú!! Sort, com ens passa a nosaltres, que ens tenim mútuament per arreglar els problemes de l’altre.
Increïble la quantitat de Parcs Nacionals que vau visitar. Estarem atents a les vostres opinions!!!
Una abraçada.
Manel i Cristina
Crec que mai ens havien passat tants petits contratemps el primer dia, és cert que arribes cansat i tot sembla molt més important de què realment és però sincerament vaig pensar …. quin començament!!!
desprès una meravella de viatge, ens ha agradat molt, per mi era un dels destins que havia somiat sempre i ha complert totes les expectatives, i a mes per sort ni un sol contratemps de salut, ni de res.
El que costa més és tornar a la rutina i més ara que tornem a treballar en jornada partida …. toca somiar amb la pròxima escapada.
Una abraçada.
Menys mal!!! Ja tenia por de que s’ajuntés aquest viatje amb el proper….ja era hora que comencés la saga dels viatjes!!!! Petonets i ara a corre i a escriure els demés capituls!!
Si tan sols fa una setmana que hem tornat!!!!! El que si s’ajunta és amb el començament de la temporada teatral, musical i el tornar a treballar mati i tarda, o sigui que el temps disponible és petit, petit …. un petó.
Rés… castigats!!! A casa fins que no acabeu els deures!!!!