No teníem previst veure aquesta producció, però ens va sobtar la unanimitat de bones critiques de diferents mitjans, començant per Blogs amics i per la pròpia premsa comercial.

La majoria d’ells gairebé estaven entusiasmats amb aquesta representació teatral. A mes a mes, sembla que ha estat un gran èxit tant a Madrid com a la gira que han fet per algunes ciutats de l’estat espanyol.

Nosaltres fins ahir érem desconeixedors de qui era el protagonista de tot plegat, en JUAN DIEGO BOTTO, la qual cosa demostra l’enorme distancia que existeix entre las diferents cultures teatrals de l’estat i lo compartimentades que estan.

Un cop acabada la representació m’informo per la wikipedia i molt resumida aquesta és la seva biografia….

Nascut a Buenos Aires a l’agost de 1975, fill d’actors; el seu pare, Diego Fernando Botto desapareix en 1977 durant la campanya de terror de la dictadura argentina de Videla i passa a engrossir la llista dels 30.000 desapareguts. La seva mare, Cristina Rota, abandona Argentina al 1978 per protegir al seus fills. Juan Diego Botto als 3 anys ja és un exiliat, que adopta la nacionalitat espanyola, sense renunciar a l’argentina.

La seva carrera artística s’ha decantat mes pel cinema i evidentment l’ha fet casi tota a l’estat espanyol. Als 5 anys va fer la primera aparició al cinema però és conegut per films com: “Martín Hache”, “Silencio Roto”,”Plenilunio”, “Asfalto”, “Vete de mí”, “Todo lo que tú quieras”, “The Dancer Upstairs” (Pasos de baile), “Bordertown” (Ciudad del Silencio), “La mujer del anarquista”, o “El Greco”, per la que va obtindrà al 2008 el premi al millor actor al Festival del Cairo. Ha estat nominat en 3 ocasions als Premis Goya.

Ha compaginat el cinema últimament amb el Teatre i l’any 2005 va escriure i dirigir “El privilegio de ser perro”. També és l’ autor de “Despertares y celebraciones” i “La última  de la peste”. L’any passat escriu “Un trozo invisible de este mundo” un text sobre l’exili i la immigració, que ell mateix protagonitza, i aquesta vegada es posa en mans del director Sergio Peris Mencheta.

foto web. Teatre Lliure – Javier Naval

Segons el mateix Botto, les cinc histories d’aquesta “Un trozo invisible de este mundo” que ens explica en aquesta producció, son experiències pròpies i una d’aliena, basades en fets reals. Un text dur de pair per la seva cruesa, que ens remou les nostres entranyes i ens fa reflexionar. En algun moment massa evident el que diu, però que cal explicar-ho fins a l’extenuació, perquè moltes persones s’adonin del que representar deixar casa seva i la seva cultura i arriscar-se a implantar-se en un altre lloc desconegut i en principi agressiu al ser totalment diferent a l’acostumat.

Haig de dir que la primera història no em va agradar gens perquè la vaig trobar massa agressiva amb el public… no entenia el perquè aquella persona anava de xulo per la vida i provocava…. desprès em vaig adonar de què jo estava confonen l’actor amb el personatge (un policia d’una societat benestant, fatxa i racista). Potser per això  mateix, em vaig tancar dins de la meva closca i la segona història tampoc la vaig gaudir com es mereix… introduïa l’humor/tragedia en una conversa per telefon des d’un locutori, d’un emigrant amb la seva dona a l’altre banda de l’oceà. Al finalitzar l’espectacle i recordar el que havia vist, vaig reconèixer la vàlua d’aquestes dues primeres històries, a les quals no li havia donat l’oportunitat que es mereixien.

foto web. Teatre Lliure – Javier Naval

La meva actitud va canviar a la tercera i única escena molt ben interpretada per ASTRID JONES, en la que explica la història d’una dona de color que és contractada per fer feines a una casa benestant, l’exploten i fins i tot no li paguen res i a mes a mes la denuncies per no tenir els “papers” i acaba en el centre de reclusió d’immigrants.

La quarta i cinquena història, interpretades un altre cop per Botto, em van impactar molt i em va meravellar les interpretacions d’aquest monstre de l’escena, fins que al final vaig caure literalment rendit als seus peus. Aquestes dues ultimes escenes tractaven de la tortura i mort d’un desaparegut argenti i l’ultima del nebot del desaparegut que per por a què el delatin fuig amb tota la seva família i quant al cap dels anys torna, s’adona que el seu pais no és el que recorda i retorna de nou al. pais on va migrar, una mica decebut. No vol perdre els bons records d’aquella època amb la realitat que es troba.

foto web. Teatre Lliure – Javier Naval

L’escenografia impactant, on una cinta d’aeroport vomita maletes i essers humans exiliats de l’altre part del mon. L’espai del Lliure massa gran; això provoca a vegades que les paraules de l’actor no arribin amb claredat a segons quines butaques. La direcció de Sergio-Peri-Mencheta, correcta…. però per mi difícil de valorar al ser quasi un monòleg altern, d’un parell d’actors.

Ens ha agradat força; la recomanem evidentment, però la meva valoració no pot arribar a les 4 estrelles per les errades de so i també per la forma d’iniciar la representació que trobo no és la millor manera d’iniciar aquesta crua reflexió sobre l’exili i la immigració.

Això si, un 5 estrelles per l’autor i actor JUAN  BOTTO. A partir d’ara intentarem seguir la seva carrera artística.

______________________________________________________________

de Juan Diego Botto – direcció SERGIO PERIS-MENCHETA