Avui ha estat un dia històric per Catalunya, en el que hem demostrat que el poble català no s’arronsa; ha aconseguit amb escreix una cadena humana de mes de 400 kilòmetres, de punta a punta del pais per tal de reivindicar que ens deixin expressar la nostra voluntat de votar democràticament per aconseguir la nostra INDEPÈNDENCIA d’un estat que ens menysprea i que ens obliga a pertànyer a un estat del que no ens sentim particeps.
Nosaltres ens vam inscriure els primers dies a un tram de la ciutat de Barcelona, concretament al tram 738 que passa del barri del BORN. La nostra filla Ruth ha respost a la crida de la Assemblea de Catalunya i s’ha desplaçat a terres de l’Ebre amb quasi tots els companys de feina….. ens ha explicat que ha estat increïble la resposta de la gent.
Ha estat una experiència que ens ha enriquit com a persones que pertanyem a una NACIÒ que no es deixa trepitjar. No hem pogut veure mes que el nostre tram, però hem viscut un ambient que ens fa sentir orgullosos de pertànyer al poble de CATALUNYA.
Al arribar a casa per televisió hem vist unes imatges que ens han impactat moltíssim…. diuen que hem estat mes de 1.600.000 persones.
Aquí us deixem la nostra petita aportació.
Estem segurs que ben aviat podrem tenir un estat propi…. qualsevol nació té dret.
__________________________________________________________________
Diari EL PUNT AVUI – 12/09/2013
Hi ha dies en la vida que no s’obliden. En la vida de les persones, i en la dels pobles. Dies que primer s’esperen amb il·lusió, després es viuen amb alegria i emoció, i al final es recorden per sempre més amb un nus a la gola. El dia d’ahir ja es pot dir que n’és un, i que formarà part de l’imaginari col·lectiu d’aquest país. Com la manifestació de l’any passat, però encara més massiva i brutalment espectacular, la Via Catalana del 2013 tindrà capítol propi als llibres d’història. Catalunya, desencadenada.
Almenys 1,6 milions de persones, segons les xifres oficials d’Interior, mig milió de les quals a Barcelona, van sortir al carrer, a la carretera, per donar-se les mans al llarg de 400 inacabables quilòmetres i més enllà, cap al País Valencià i la Catalunya del Nord. 400.000 metres tenyits de groc, mudats amb estelades, decorats amb festa, amanits amb civisme, amarats de reivindicació. Molts llocs amb doble i triple cadena. Estretors fins i tot als trams interurbans. Marea a les ciutats, on va esdevenir una manifestació en molts punts. Va ser una demostració mastodòntica, gairebé sobrehumana, per refermar que Catalunya és un poble i vol ser tan independent com tots els altres pobles del món. Vol ser un estat.
Si algú en tenia cap dubte, ahir va tornar a demostrar la seva convicció i capacitat d’organització per aconseguir-ho. Ja ho va dir el conseller Homs: segurament ningú més al món té ara la capacitat de mobilització que té el poble català en la seva aspiració de llibertat. Fins i tot la Comissió Europea va declarar el seu “gran respecte” per la demostració. També el govern espanyol, tot i que va insistir que qualsevol negociació s’ha de cenyir a la legalitat. Caldrà veure ara la resposta de Rajoy a Mas.
La cadena va aconseguir l’altra gran fita que es proposava: “obrir els ulls al món”, en paraules del president. Ell mateix va rebre al matí una delegació de corresponsals de tots els grans mitjans al Palau, que després van poder viure de prop la bestialitat que van muntar els catalans. Tots els grans mitjans internacionals ja situaven a la tarda la Via Catalana entre les principals notícies de la jornada al món. Caldrà seguir la ressaca informativa a partir d’avui…
Ara la pilota torna a ser a la teulada dels polítics. Sobrepassada al principi per l’emoció, la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Carme Forcadell, ja va parlar d’“èxit sense precedents” i va deixar clar en el discurs central a Barcelona que no pot passar del 2014 que no es pugui votar en una consulta. I si no, que s’espavilin a buscar els “processos legals” que calguin per poder proclamar la independència. Però res d’esperar el 2016. Mas, que la setmana passada es va marcar aquesta data per a unes eleccions plebiscitàries i després va matisar que parlava del “termini màxim”, n’haurà de prendre nota. Ell i tots els partits, que han de consensuar el procés al Parlament i abans de final d’any han d’acordar la data i la pregunta de la consulta. Encara un altre avís a tots: “La pregunta ha de ser clara, per a una resposta clara: independència sí o no.” Res d’altres subterfugis. Una delegació de l’ANC ho va transmetre en persona a Mas abans de la cadena, i després als diputats de la mesa del Parlament.
El dia es va llevar plujós a part del recorregut de la Via, fins al punt que va fer endarrerir l’acte institucional del parc de la Ciutadella. També va afectar els actes alternatius convocats pels partits contraris al procés, el PP i C’s, que van reunir unes poques desenes de persones. El que no va aturar la pluja va ser la mobilització ciutadana. Centenars de milers de catalans es van moure amunt i sobretot avall del país des de primera hora, en uns 1.500 autocars, trens i milers de cotxes particulars, per fer possible la continuïtat de la cadena. L’ANC havia demanat que hi anessin amb temps, i al migdia, una hora abans que aixequés les barreres, l’AP-7 cap al sud ja presentava tràfic dens i aturades als peatges. La marea groga es desplegava. Era una manifestació sense precedents, i això causava certa incertesa entre l’organització i els responsables de la seguretat. Més enllà, però, de retencions que es van reproduir a la tornada, amb cues de fins a 50 quilòmetres, no es va saber de cap altre incident remarcable.
Amb tothom dinat i el sol ja regnant al cel, des de molta estona abans tothom ja era lloc. Ni un sol buit, ni tan sols a les Terres de l’Ebre, on més es patia. Ans al contrari, molta més gent de la que feia falta a tot arreu. Una performance davant del Museu Dalí de Figueres va marcar el compte enrere. A les 17.14 h en punt, el campanar de la Seu Vella de Lleida, el primer que va caure davant les tropes borbòniques el 1707, va donar el tret de sortida, i llavors tot Catalunya es va donar les mans. Cap de les imatges que tothom es podia imaginar en dies precedents va apaivagar l’enorme impressió que causaven les de veritat. Esborronaven. Esborronen. Gent movent la cadena en onades. Castells a l’arc de Berà. Gegants a Avinyonet del Penedès. Canoes sota el pont penjant d’Amposta. Imatges de postal sota la Sagrada Família. A la Rambla. Al Camp Nou. Una senyera gegant a la Selva. Compromisos gegantins al Maresme. Una imatge de Pau Casals al Vendrell. L’emotiu discurs del vell músic a l’ONU el 1971, en què es proclamava català i recordava que Catalunya havia estat “la nació més gran del món”, amb el primer parlament, va obrir de fet els actes paral·lels. A la plaça de Catalunya van sonar El cant dels ocells i El cant de la senyera. També la Novena simfonia de Beethoven, l’himne a l’alegria, l’himne d’Europa, mentre diversos personatges proclamaven el missatge en diversos idiomes. També hi va haver discursos a Amposta i al Pertús. A tres quarts i mig de sis, Els segadors van ressonar de punta a punta de país i van posar el punt final a l’acció.
No es van produir les temudes topades a la Sagrada Família, on moviments unionistes havien convocat un minoritari acte alternatiu. Ni tan sols la provocació d’una avioneta contractada per una televisió privada estatal passejant un lema per la unitat d’Espanya va esverar els ànims. Més enllà del riu Sénia, i malgrat que el TSJ valencià havia permès al migdia l’allargament de la Via cap al País Valencià, la Guàrdia Civil va retenir l’exdiputat Alfons López Tena. L’incident més greu, però, va ser el de la delegació del govern a Madrid, on en una imatge lamentable va irrompre un grup d’ultradreta a rebentar l’acte institucional de la Diada.
Ahir no era el seu dia, però torna a ser reveladora la presència i absència de polítics. A més de nou consellers i l’expresident Jordi Pujol, al final també van comparèixer Pasqual Maragall i excompanys socialistes com ara Joaquim Nadal i Marina Geli. Fins i tot hi van ser la dona i els fills de Mas. En canvi, Duran va marxar a primera hora del matí rumb a Panamà.
Els governants, els partits, tornaran avui al primer pla. És el seu torn. Tots faran les seves interpretacions, però el poble sobirà ha parlat clar, i els ecos trigaran a apaivagar-se. Això és imparable.
Ultradretans assalten la delegació del govern a Madrid
Més enllà de les retencions de trànsit, no hi va haver incidents
_________________________________________________________________
Editorial diari ARA – 12/09/2013
El món ho ha vist. Una impressionant Via Catalana, de tarannà absolutament pacífic, festiu, integrador i democràtic, va unir ahir de nord a sud tot el territori català en un clam popular per l’estat propi. Malgrat la pluja, centenars de milers de catalans –més d’1.600.000 persones– van sumar-se a la cadena humana organitzada amb gran professionalitat i entusiasme pels 30.000 voluntaris mobilitzats per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), en una jornada de nou històrica, com ja ho va ser la Diada de l’any passat que va catapultar el procés de la transició nacional.
La impactant cadena humana demostra que al país la mobilització no només es manté, sinó que creix en força, maduresa i intel·ligència, consolidant un esperit escrupolosament positiu, no en contra d’Espanya, sinó a favor d’una Catalunya plenament convençuda del seu dret a tenir veu pròpia al món.
I si la mobilització mostra la seva força, també ho fa el suport demoscòpic a la independència. La Cadena SER donava ahir un 52,3% de vots a favor del sí i rebaixava el no al 24,1%, cosa que confirma que els indecisos, que viuen amb reserves el procés i també la falta d’alternativa, es van decantant pel sí. El missatge que la Via ha llançat al món i a la classe política és que des del carrer, tocant de peus a terra, enllaçats, il·lusionats, una gran majoria de catalans, de procedències ideològiques i socials ben diverses, ja han pres una decisió: la de construir un país nou, un estat propi. Fer possible la cadena humana ha sigut molt difícil. I ha sigut un èxit. Amb aquest impuls magnífic, ara cal tirar endavant, eixamplant la base social.
La Via ha recorregut el país de dalt a baix, però encara hi ha territoris mentals a conquerir, pors a desterrar i sensibilitats a sumar a un projecte que ha de ser com més ampli millor. I això s’ha de fer tant des de la força i l’empatia del moviment cívic i la seva capacitat de penetració, com amb l’acció política i institucional, que de manera prioritària ha de treballar per la celebració d’una consulta que tingui l’aval internacional. El camí està traçat. La construcció del nou país ja té una imatge per a la història: The Catalan Way.
Tres milions de mans enllaçades. El món ho ha vist.
Me siento orgulloso de pertenecer a este pueblo.
Lo que viví ayer no lo olvidaré nunca.
Que tinguem sort……
Visca la Terra Catalana Sobirana i Lliure.
Petons al dos i a tothom del Florestán
Ningú té una visió global del que va passar ahir, ja que cada un de nosaltres estàvem a punts diferents de l’itinerari, però el que jo vaig viure, tampoc ho oblidaré en tota la meva vida.
Espero i desitjo que aviat puguem tenir un estat propi, com qualsevol poble lliure del mon. Molts indecisos o persones massa còmodes, que no assisteixen a aquest tipus d’actes no saben realment el moment històric que s’estan perdent.
Nosaltres també ens sentim orgullosos del poble català. En cap lloc del mon s’ha aconseguit tanta unitat i tanta il·lusió compartida per centenars de milers de persones que es mobilitzen.
Visca Catalunya independent !!!
Petons per tu també.
Quantes sensacions !!!!!!!!!!!!!
Quantes emocions !!!!!!!!!
Han estat dos dies per nosaltres plens de sentiments.
Molta història……..
El dimarts,vam fer una visita guiada al Refugi 307,les històries que vam escoltar,els llocs per on vam passar,posar-se en la pell d’aquelles persones,ens van fer tenir sensacions de tristor i d’orgull per ser qui som.Històries de gent innocent que preferia morir a renegar de ser català.
Després ens van oferir un concert “Música en temps de guerra”.Va ser un concert on s’evocava músiques,ambients,personatges històries del temps de la guerra.Poemes i escrits de Joan Sales,George Owell,Pau Casals o Josep Maria Ballarí,entre d’altres.Música amb só de clarinet i teclat.Un concert íntim i ple de sentiment.El concert va acabar amb l’Àrea de la Suite Nº 3 per orquestra en Re major BWV 1068 (referència a les vivències d’un oficial de l’exèrcit republicà),preciós i molt emotiu.
El dimecres nosaltres érem en el tram 452,quina gentada!!!!!!!!!!,triplicàvem la cadena,amb un ambient de festa,una cobla tocant sardanes,la gent ballant-les,unes avionetes fent acrobàcies,gegants i cap-grossos,nens jugant,els avis amb les seves cadires fent costat i incrèduls pel que estaven vivint i que poc s’ho pensaven;els gossos vestits amb la samarreta,………..,gent anònima,que ens agafàvem de les mans i fèiem pinya per uns sentiments compartits,que els de fora no els poden,ni podran entendre mai.
A la nit vam anar al Auditori al Concert Onze de Setembre “Nova Catalònia” de Joan Manén.FANTÀSTIC !!!!!!!!!!!!.
El concert va constar de dues parts;la primera s’estrenaven dues obres:”Concert màgic per a piano i orquestra” de Ricard Lamote de Grignon,que va ser interpretat al piano per Albert Guinovart,aquesta obra em va ENCANTAR !!!!!!!!!!! i “Rapsòdia per a piano i orquestra” de Manuel Oltra,també interpretada per Albert Guinovart.
La segona part va ser la més emotiva,posant una estelada al mig de la tarima on hi havia el director Xavier Puig,i tocant els ” Segadors” i el “Cant de la Senyera” interpretada per l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya i l’Orfeó Català.Tot el públic de peu cantant i onejant la senyera.EMOCIONANT !!!!!!!!
SENTIMENTS:
ORGULLOSA DE SER I VIURE EN AQUESTA TERRA.I ho dic amb un nus a l’estómac com els enamorats quan es coneixen, i amb llàgrimes als ulls per l’orgullosa que em sento per ser d’aquest país,petit,si,però ple de gent lluitadora i pacífica.
DECEPCIONADA .Quan una senyora em va dir que aquest cop quan va anar Madrid,no va dir que era catalana,per evitar problemes,……..i em va decebre.Perquè ????,li vaig dir perquè???;fa 75 anys la gent moria per no renunciar a ser català,van lluitar per uns drets i una dignitat merescuda,van morir i lluitar per que nosaltres estem on som i tu renegues ??,no t’entenc…….jo,quan vaig pel món sempre dic amb orgull que SÓC CATALANA.
Tinc la sort de poder dir “Jo hi vaig ser ”
Puc dir que he viscut una dictadura,una democràcia i de segur que veuré la INDEPENDÈNCIA.
VISCA CATALUNYA!!!!I i no oblidem mai a aquells que vam lluitar i morir per Catalunya,que gràcies a ells hem arribat on som.
NEUS !!!
Molt emotiu el que has escrit i que segur que comparteixes al 100% amb en Lluís.
L’imma i jo estem d’acord amb cada una de les teves paraules i crec que afexir qualsevol cosa al teu comentari trencaria la màgia del que has deixat escrita en aquesta entrada de “Voltar i Voltar”.
Els sentir-se agermanat amb vosaltres i molta altre gent que pensa con vosaltres, amb els mateixos sentiments que has expressat aquí, és una de les experiències mes satisfactòries que ens dona la vida.
Voler la INDEPENDÈNCIA de CATALUNYA no és anar contra ningú… és simplement voler SER un poble madur que vol prendre les seves pròpies decisions. Els que volen vendre altra cosa, son mes nacionalista que ningú i volen acabar amb la nostra llibertat com a Nació i com a poble.
VISCA CATALUNYA !!!!
Pell de gallina!!!
Aquesta és la sensació que hem va deixar el dia d’ahir. Quantes emocions juntes!!!
L’any passat la vam celebrar però fora de casa (Alaska), i aquest any ens tocava treballar. Però no ens penedim. Vam poder copsar una celebració històrica com mai havíem vist a Amposta, però també vam poder tenir una imatge global de tot el que passava a Catalunya (la nostra feina ens ho permetia). I realment tot el que passava al nostre voltant, més el que ensenyaven per televisió a tota Catalunya, ens omplia d’orgull i ens feia sentir que la Independència està més a prop que mai.
La vostra estupenda crònica del dia d’ahir, ens fa pensar en moltes altres famílies que devien gaudir el mateix que vosaltres.
Una abraçada!!
Els que treballeu als mitjans de comunicació si que gaudiriau de debò, al tenir al vostre abast molta mes informació en directe que la resta que la gent d’apeu.
Felicitats per la feina ben feta i el seguiment que vareu fer d’un dels esdeveniments mes importants de tota la història de Catalunya.
Molta gent que no té la sort de tenir un mitjà de comunicació per expressar-se, com el que nosaltres tenim des de “Voltar i Voltar”, estic segur que tenen els mateixos sentiments que nosaltres…. us asseguro que el que varem viure ahir, era absolutament il·lusionant i dona molta força per lluitar per la nostra llibertat com a poble.
Visca Catalunya !!!
Com ho heu gaudit, eh canalles!!! Jo també vaig voler desplaçar-me cap a terres tarragonines. Però en el meu cas va ser un sacrifici molt-molt gran: trobada d´amics a Torredembarra (tram 261), passeig per la platja, dinar al restaurant mentre fèiem temps per l´hora de convocatòria… un gran patiment…, però pel país el que calgui 😉
Bentornats i fins aviat!
Ja veig que vas patir molt i vas fer un gran esforç per fer un bon dinaret com cal. Quin morro !!! Et felicito per participar en aquest esdeveniment que els que ho varem viure en directe, mai l’oblidarem.
Una forta abraçada
Una diada emotiva, inoblidable, històrica i espectacular.
Ara cal veure que passa el dia després i l’altra, i l’altra. I quan hi haurà eleccions plebiscitàries, perquè el que es consulta… cada dia tinc més clar que no n’hi haurà.
El que està clar es que una bona part de catalans estem impacients i il·lusionats!
Una abraçada
Per moltes paraules que utilitzem no es pot descriure el que varem sentir ahir els que varem participar de la VIA CATALANA.
Jo crec que si haurà consulta, però es farà quant el govern espanyol hagi treballat el suficient per assegurar que sorti NO a la independència de Catalunya. Tenen les eines suficients per saber el moment adequat per fer-ho.
De totes maneres, crec que abans intentaran fer un amago de modificació de la Constitució per tal de fer veure que les aspiracions d’autogovern català te encaix dins de l’estat espanyol.
Jo vull ser, però optimista en aquest tema i crec que la voluntat del poble de Catalunya és imparable i que molt aviat o mes tard serà un fet tenir un estat propi.
Una abraçada