Per MIQUEL GASCÓN…
Fa alguns mesos que un amic seguidor del nostre Bloc, ens va recomanar amb força insistència aquest espectacle, que ja fa temps s’està representant a força llocs de Catalunya i també a la nostra ciutat comtal, però per motius d’agenda no havíem pogut veure encara.
Va ser una grata sorpresa dons, veure que dins de la programació del GREC2013, l’havien seleccionat; el diumenge passat la varem poder veure per fi …. SUBTERRÀNIES, sobreviure entre bombes i casi que ens la perdem de nou, perquè varem trobar entrades per l’ultima sessió de totes les que han representat al Refugi 307 del carrer Nou de la Rambla…. segurament el refugi de la guerra civil, mes gran de tot Catalunya. (….. i que encara no coneixiem!!!).
En realitat es tracta d’una visita guiada a un refugi utilitzat pels ciutadans per aixoplugar-se de la pluja literal de bombes a la que va estar sotmesa la ciutat de Barcelona per l’aviació feixista de Mussolini i de Hitler. Aquesta visita esta TEATRALITZADA i ofereix visions personals d’experiències viscudes en aquells anys i dins dels refugis…. de dones que les van patir.
L’experiència ha estat esgarrifant i molt colpidora. Hauria de ser vista per la gran majoria de gent que viu a Barcelona, per tal de sensibilitzar-la amb la tragèdia que es va viure a la nostra ciutat….. uns fets que l’anomenen “Guerra Civil espanyola” i que en realitat té un nom inadequat, ja que en realitat va ser exclusivament un banc de proves dels exercits feixistes europeus, per provar les seves armes i bombes, que per primer cop a la història d’Europa es van utilitzar contra la població civil directament, que van ser utilitzats com a conillets d’indies ….. per el que vindria desprès…. l’intent de conquesta de tota Europa pels exercits feixistes.
Pocs muntatges teatrals poden recrear els fets històrics en els mateixos espais on van succeir. El Refugi 307, al Poble-sec, ofereix un escenari per parlar de la part més vital de l’experiència, de les sensacions i situacions que es produïen en un refugi antiaeri durant els bombardejos que va patir Barcelona. Un treball que barreja ficció i realitat a partir de documentació històrica i d’entrevistes a dones supervivents de la guerra civil, que recuperen les seves vivències de manera realista. La visita té, a més, una banda sonora interpretada en directe i formada per la música que s’escoltava a la Barcelona del moment. Un viatge en el temps que ret homenatge a l’optimisme i la lluita d’unes dones que van saber prendre el protagonisme de la rereguarda. El dia a dia d’una ciutat que lluita soterrada, memòria viva d’una generació emblema de resistència contra el feixisme i superació davant la barbàrie… Mares, àvies, filles… dones en definitiva, ordint a cop de pala l’esperança.
Ens rep a l’entrada la Mamen Conte que ens explica amb veritable passió els fets de la guerra sobre la ciutat de Barcelona. Haig de dir que únicament per la seva xerrada ja paga la pena apropar-se a aquesta visita teatralitzada. Poc desprès sona la sirena d’avis d’atac aeri i ens fa entrar al refugi per aixoplugar-nos.
Entrem a les entranyes d’aquests passadissos i al fons sona la musica d’un Txelo en les mans de l’Olga Domínguez, que aquí té una sonoritat magnifica, que fa posar la pell de gallina. Sembla que avui la Laia no ha pogut assistir i ens hem perdut la seva interpretació a la Viola.
Poc a poc ens anem trobant amb 3 actrius; cada una d’elles ens interpreten un personatge com si en aquell moment estiguessin visquen allà dins… a l’espera de què la guerra arribi a la seva fi.
Una mestressa de casa (Montse Alcoverro) està esperant que el seu marit torni de la primera línia de guerra….. una noia jove que ha estat al front i allà ha conegut al seu esser estimat (Carme Poll) i que ara treballa d’infermera voluntària curant ferits de guerra. Una nena de 10 anys (Itziar Castro) que viu la guerra entre la innocència, el terror i la normalitat mal entesa.
Entre mig dels passejos pels passadissos veiem documentals sobre els bombardejos de Barcelona i les seves conseqüències.
Una experiència que hauria de viure tothom, per no oblidar el que va passar per culpa dels que van atacar la democràcia del poble i amb un cop d’estat feixista van imposar la seva llei en contra del poble sobirà.
MAI MÉS !!!
Autoria i direcció: Montse Alcoverro, Itziar Castro, Mamen Conte i Carme Poll
Documentació històrica i guiatge: Mamen Conte
Interpretació: Montse Alcoverro, Itziar Castro i Carme Poll
Interpretació musical en directe: Olga Domínguez (txello) o Laia Martí (viola)
Tècnics d’imatge i so: Natalia Ramos o Albert V.O. – Videocreació: New Division – Assesorament Vestuari: Mariel Soria
Amb el suport de Projecte Vaca (Associació de creadores escèniques) i la col·laboració del MUHBA.
Agraïments a: Associació Dones del 36; Batabat Prod.; CCD F. Bonnemaison; Centre d’Història Contemporània de Catalunya; Institut Català de les Dones; Institut del Teatre; Memorial Democràtic; Televisió de Catalunya i TVE. I molt especialment a: Manel Castro; Neus Català; Rosa Cremón; Salvador Domènech; Daniel Escalé; Claudina Ferrer; Enriqueta Gallinat; Concha Liaño; Cristina Llopart; Ana Martínez; Encarnació Martorell; Concha Pérez; Josefina Portella; Llum Quiñonero; Mariel Soria; Josefina Turigas; Marta Vergonyós; Maria Vinyeta i a totes les persones que varen resistir i lluitar per la vida.
________________________________________________________________
– Refugi 307 Nou de la Rambla – Preu 15 € – (preu pagat 15 € – sense descompte possible)
________________________________________________________________
M’agrada saber que us ha agrat!!! Almenys la recomanació ha valgut la pena.
Si la veritat ens que ens va agradar molt i que realment val la pena recomanar. Sembla que ens parlin de coses molt llunyanes que en realitat tenim a tocar a molts llocs del planeta. Gràcies de nou per la insistència en la recomanació.
AMB DIC MERCÉ. LA MEVA MARA VIVIA AL NUMERO 180 NOU DE LA RAMBLA I ELLA ESTABA AMB BARAÇADA DE MI YA TINC 74 ANYS Y SEMPRE ME ASUSTO PERT CONSAVOL COSA PENSO QUE PUDRIA SER PER CULPA AVERT ESTAT EN EL RAFUGI DINS LA PANCHA YA QUE SEMPRE AMB VA DIR QUE TENIA QUE ANA ALLA.,I . GRAÇIAS
Mercé.
No saps la il.lusió que ens fa rebre el primer comentari d’una persona que acaba de descobrir el nostre Blog.
Aquesta vegada però encara ens alegrem mes, quant veiem que una persona de 74 anys, s’interessa per aquest nou mitjà de comunicaciò que es Internet, molt fàcil d’utilitzar i que tantes alegries i amistats ens ha ofert, des de què varem iniciar a escriure en aquest petit racó nostre de “Voltar i Voltar”, ara fa ja casi 3 anys. A vegades també ens ha ocasionat algun “disgust” al expressar el que creiem i sense voler hem ferit els sentiments de persones que estimem, però preferim expressar el que pensem i no restar muts.
Mercè….. tu ets una de les protagonistes d’aquest refugi, encara que no eres conscient encara del que passava a les hores en aquells moments on la teva mare, intentava per tots els mitjans protegir-te de les bombes feixistes, que per primer cop a l’historia de la humanitat, es van utilitzar contra el mateix poble civil.
Gràcies pel teu testimoni. Espero algun dia coneixet en persona i agrair-te personalment haver escrit en el nostre Blog. De debò que ens ha fet moooooolta il·lusió.
Una forta abraçada Mercé.