– Teatre – GREC 2013 (18) – EL VIENTO EN UN VIOLÍN (****) – Teatre Romea

… per MIQUEL GASCÓN …

En el mateix moment que estic començant a escriure aquesta crònica, l’actor, autor i director de Teatre argentí Claudio Tolcachir, estarà a l’institut del Teatre en una xarrada del cicle “El Teatre pren la paraula“.

Com avui divendres no podíem assitir a aquesta xarrada, ens varen venir unes ganes irrefrenables d’anar a veure l’obra de Teatre que ara mateix s’està representant al Teatre Romea de Barcelona, en la que ell també actua. Per tant, sense esperar ofertes possibles varem comprar les entrades ahir mateix i a la nit estàvem asseguts a la fila 4 del Romea, per tal de veure EL VIENTO EN UN VIOLÍN.

Som assidus seguidors de la Companyia argentina TIMBRE 4, i de les obres que dirigeix Claudio Tolacachir, encara que ens agrada anar a veure-les a teatres petits, on agafen tota la seva plenitud. Les ultimes les varen gaudir al “Espai Lliure” de Montjuïc, sala que malauradament ara poc us es fa. El Teatre Romea, no és el lloc mes adient per representar obres d’aquest estil, primer per la dolentíssima sonoritat que te, per ser un teatre a la italiana i perquè l’escenari esta excessivament alt.

Varem tenir serioses dificultats d’enteniment del que es deia al fons de l’escenari i encara pitjor… no veiem per a res, la part esquerra (on hi havia un llit), perquè a l’escenògraf no se li va ocorre millor idea que posar una cadira i una chaise longue a la mateixa boca de l’escenari, que als que estàvem situats a l’esquerra, no ens permetia veure res d’aquella part. Les condicions no eren ni de bon tros, optimes per gaudir de l’espectacle i encara menys al preu de 28 euros, preu que considero totalment abusiu.

No hi ha res que una mare no sigui capaç de fer per un fill. Ho veureu en un text signat per un actor i director que, des de la sala independent Timbre 4 de Buenos Aires, s’ha convertit en un dels grans noms de la nova dramatúrgia argentina.

Claudio Tolcachir torna a trepitjar els escenaris barcelonins, on ja ha triomfat amb muntatges com La omisión de la familia Coleman. Aquest cop, però, ha triat com a protagonistes una parella de dones que s’estimen i busquen desesperadament un fill, mares amb fills disposades a tot per garantir la seva felicitat i fills que no troben el seu lloc al món… Les històries de dues famílies de diferents condicions socials serveixen a l’autor com a excusa per interrogar-se sobre els límits de l’amor i preguntar-se si estimar-se un fill o una mare justifica qualsevol cosa, fins i tot fer mal a algú altre.

Un text punyent que alhora explica varies històries que s’entrecreuen, on l’espectador es queda atònit de veure com un grup d’essers humans en nom “de l’amor” actuen de forma surrealista i és destrossant la vida els uns als altres. Però l’autor ho fa d’una manera que fa que l’espectador es peti de riure durant una bona estona.

No havíem vist mai treballar al mateix Claudio Tolacachir, i el descobriment ha estat brutal…. és un actoràs com la copa d’un pi…. ell és un actor mes dins de la interpretació coral d’aquesta obra, però te quelcom que el converteix en el protagonista… escenes com el de la consulta amb el seu psicòleg o la el de la seva pròpia “violació”, son espatarrants, i no tan sols per la situacions surrealistes que es plantegen, sinó per la manera que Claudio te d’actuar.

This slideshow requires JavaScript.

Sembla ser que la seva estrena a Argentina, va provocar un petit escàndol pels temes que tracta… i es que en 90 minuts, toca temes com el del lesbianisme, la paternitat no volguda i desprès desitjada, el de la mare castradora, dominant al seu fill “per amor”, el del fill amb la síndrome de Peterpan que no es considera vàlid per res a la vida, el del psicòleg disposat a fer el que calgui a canvi de diners, el de la mare que es sacrifica i que accepta el que sigui per tenir a prop seu la seva filla…. el del contrast de dues classes socials absolutament distant…. una barreja que sembla impossible de combinar i que l’autor com si es tractes d’un còctel perfecte, treu el màxim profit d’aquest munt de temes que es barregen entre si.

Els personatges de Tolcachir busquen la felicitat, però potser no trien camins bons per arribar-hi. Tamara Kiper interpreta Celeste, l’amant de Lena (Inda Lavalle).. Araceli Dvoskin, és una de les actrius argentines que mes aprecíu per la seva naturalitat… en aquest cas té el paper de mare resignada i alhora criada de l’altra família rica. Miriam Odorico interpreta la mare possessiva…. la seva actuació en una de les millors interpretacions. Gonzalo Ruiz en el paper mes secundari de l’obra i finalment Claudio Tolcachir interpretant al fill, una extraordinària actuació que recordarem per molt temps.

Tots ells hi tenen un paper en el que l’AMOR és el seu motiu d’existir, però en realitat el que l’espectador descobreix és que tots els actors tenen un amor infinit pel teatre.

A nosaltres ens va agradar molt, però sobretot i el que mes de tot, son les extraordinaries interpretacions d’aquets actors argentins que ens agradaria tenir molt mes sovint actuan a casa nostre….. això si, mai mes al Teatre Romea.

Absolutament recomanable.

AUTORIA, DIRECCIÓ, DISSENY DE L’ESPAI : Claudio Tolcachir

INTÈRPRETS: Inda Lavalle, Tamara Kiper, Miriam Odorico, Araceli Dvoskin, Claudio Tolcachir, Gonzalo Ruiz

ESCENOGRAFIA: Gonzalo Córdoba Estévez – DISSENY D’IL·LUMINACIÓ: Omar Possemato PRODUCCIÓ: TEATRO TIMBRE4/Jonathan Zak i Maxime Seugé – AJUDANT DE DIRECCIÓ: Gonzalo Cordoba Estevez, Melisa Hermida – DISTRIBUCIÓ: Producciones Teatrales Contemporáneas