Per MIQUEL GASCÓN …

Arriba l’ultim dia de Diàlegs sobre Teatre dins del Festival Grec2013. Dic l’ultim, encara que no sigui pas veritat, ja que el proper divendres torna a haver-hi, però a una hora que la gent “normal” fora de la faràndula, no podem assistir (12 del migdia), i és que per “sort” encara treballem.

No seria mes normal fer-ho a unes hores on el public pugui assistir ???

M’ha fet arribar des de l’organització el següent missatge :  “Hola Miquel, ens ha estat impossible organitzar el dialeg del proper divendres 26 amb en Claudio Tolcachir dins l’horari habitual de les Jornades, perquè ell actua al Romea en l’obra El viento en un violin i hem preferit organtizar la sessió durant el matí a perdre l’oportunitat d’escoltar aquest brillant director i actor argentí que només s’estarà uns pocs dies a BCN. Confiem que potser alguns estudiants de teatre estiguin lliures per assistir-hi. Trobarem a faltar la teva crònica, però podràs recuperar la sessió al web de BIT quan penjem la gravació de tots els diàlegs.”

Aquesta vegada la xerrada és a la Sala Ovidi Montllor de l’Institut del Teatre, que està força plena, si la comparem amb altres dies….. potser unes 40 persones ??? Torno a fer la reflexió de què xarrar sobre Teatre, no interessa massa a ningú. On estan els actors ? On els directors ? On els alumnes de l’Institut del Teatre ? On els aficionats ?…. de debò que no entenc el que està passant a casa nostra.

A l’escenari , els protagonistes son MICHAEL BILLINGTON  i RAMON SIMÓ; el Moderador: XAVIER GRASET i l’enunciat del tema d’avui “Teatre i entreteniment: és possible una cultura mainstream?”

MICHAEL BILLINGTON (Leamington Spa, Anglaterra, 1939) Oficial de l’Ordre de I’ lmperi Britànic pels seus serveis al teatre, crític de teatre per al diari anglès The Guardian des de 1971, és el crític més veterà de la Gran Bretanya. També col·labora amb la BBC i és, a més, el biògraf autoritzat del dramaturg Harold Pinter i de Peggy Ashcroft. Ha publicat estudis sobre l’obra d’ Alan Ayckbourn i Tom Stoppard. El seu llibre State of the Nation, una investigació sobre el Teatre Britànic a partir de 1945 va rebre el premi Theatre Book of the Year Prize 2007. Dóna classes sobre teatre a la University de Pennsylvania del King’s College de Londres i és Membre Honorari del St Catherine’s College, Oxford i de la University de Warwick. Inclòs a la Llista de Honor 2013 de l’Ordre de l’Imperi Britànic.

RAMON SIMÓ (Tarragona, 1961) Actual director del Grec Festival de Barcelona. Anteriorment va ser membre del comitè artístic del Teatre Nacional de Catalunya i Professor a l’Institut del Teatre. Assajista, traductor i director d’escena. És autor de diversos assaigs sobre teatre i editor de la traducció al català de les Obres Completes, de Samuel Beckett. Treballs recents com a director d’escena: Ball de Titelles (TNC, 2012), Los villanos de Shakespeare (Sala Muntaner, 2011), Arcàdia (TNC 2006).

Michael Billington – Existeixen actualment dos tipus de Teatre:

1 – Teatre artístic subvencionat, públic i seriós

2 – Teatre Comercial

La seva teoria és que l’únic Teatre que te esperança de futur és el Teatre seriós subvencionat. A Anglaterra aquest tipus de Teatre està gaudint una temporada d’Or. A Londres s’han arribat a fer 10 obres sobre Afganistan, sobre la relació de Xina i Amèrica, sobre Guantánamo… etc. Obres que el Teatre comercial mai apostarà a realitzar perquè únicament recerca l’estabilitat econòmica.

El Teatre comercial, amb l’únic objectiu de fer passar un parell d’hores mes o menys divertides, sense plantejar dilemes, pensaments o preguntes, en el futur tendirà a morir. Segons ell, els Musicals no son mes que taüts, molt brillants i molt luxosos, amb costos excessius, (encara que rentables)… però a la fi, Teatre buit de contingut social i sense cap sentit de comunitat.

El Teatre té èxit quant té un lligam amb el poble i pot arribar a ser un servei públic. Hauria de recollir cada cop mes les noves tecnologies, perquè si no seran les noves tecnologies les que acabin matant el Teatre. Emetre en directe Teatre als cinemes de tot el món pot ser una de les solucions, com ja esta passant amb el món de l’Òpera,

Ramon Simó – Les perspectives del Teatre angles i el català és molt diferent i no es pot comparar.

Que existeix crisi econòmica i que afecta al Teatre de ple és evident, però crec que afecta actualment mes al Teatre comercial.

Podríem intentar convertir el Teatre comercial en quelcom mes de pur entreteniment… plantejar-lo amb una mica mes de sentit comú i trencar amb el mite de què el Teatre comercial “No te que fer pensar”

El problema real a Catalunya. és que actualment el Teatre públic, s’està apropant massa al Teatre comercial, per tal d’atraure mes públic i l’efecte aconseguit ha estat tot el contrari…. en aquest sentit s’ha comés un gran error.

El Teatre té la tasca d’apropar-se a les noves tecnologies i a la vida real dels espectadors actuals, amb una nova estètica, seguint els hàbits estètics de la població. S’ha intentat fer-ho però de moment, únicament han aconseguit un realisme televisiu d’estar per casa.

El Teatre Comercial necessita un canvi de perspectiva i ser menys complaent

Hem d’entendre que sent com és el Teatre d’arrel popular, els espectacles mes sofisticats, segurament podrien arribar a ser atractius per la gent que no va al Teatre. Cal promocionar una certa educació en les Arts escèniques i també un punt de valentia en arriscar.

MB – Que necessita realment el públic ? Molta gent volen informació nova, no nomes volen diversió. El Teatre en aquest aspecte està menys contaminat que la Televisió i la premsa. El públic vol interactuar i no solament estar asseguts en una cadira dues hores a la recerca d’entreteniment.

 MB – Volen espais nous, anant-se movent per exemple i no precisament dins de les quatre parets d’un Teatre…. volen beure quelcom mentre gaudeixen d’un espectacle. I també uns altres preus molt mes econòmics o fins i tot la gratuïtat.

RS – El públic necessita informacions CONCRETES sobre esdeveniments CONCRETS. La gent esta necessitada d’una nova relació amb el Teatre….. tipus “Tragèdies Romanes” que fa pocs dies va triomfar a casa nostra i això que el text era en Neerlandès….. i és que el Teatre ha d’arribar a ser una EXPERIENCIA teatral.

MB – El futur del Teatre és el de “CADIRES BARATES”. El preu actual de les entrades és massa car. El Teatre comercial morirà pels seus costos excessius, ja que els espectadors no podran pagar les entrades.

RS – No estic d’acord, aquí a Catalunya els preus del Teatre no son cars. Això no és Londres ni el West End.

MB – Que passaria si el Teatre fos gratuït ???

RS – Segurament seria mes popular, però jo crec que aquesta no és la solució. Hauríem potser abans d’això, buscar de fer Teatre tipus “Tragèdies Romanes” però en Català i estic casi segur que podria programar-se a Barcelona, en qualsevol Teatre durant una llarga temporada.

MB – L’economia és una gran barrera per la vida futura del Teatre. La taquilla del Teatre és tan intimidadora com la porta de l’infern….. hauria de convidar mes a entrar.

ESPECTADOR – Posa l’exemple del gran èxit de la Companyia Parking Shakespeare, que actua en un parc de Barcelona de forma gratuïta…..i tan sols amb obres de Shakespeare, gens comercials.

RS – Està bé com un iniciatiu mes, però NO crec que sigui aquesta la solució.

…. A partir d’aquí en Ramon Simó, es va quedar sense gaires arguments coherents, mentre que Michael Billington, va posar exemples on havia estat un gran èxit el Teatre gratuït en el seu país i el va defensar com una manera d’apropar el Teatre al gran públic.

Aquesta vegada el diàleg no va ser pas tant interessant com altres vegades. Cada un d’ells va esposar les seves idees en els seus monòlegs respectius, però en el moment del diàleg i la discussió, Michael va superar amb escreix a Ramon, el seu company de taula, que sota el meu punt de vista, es va perdre una mica i no va saber estar a l’alçada del seu rival, acabant perdent per golejada, especialment quan va sortir el tema PREUS dels espectacles i a la possibilitat de la gratuitat de molts d’ells.

A mes a mes, es va intentar comparar dos mons teatrals molt diferents (l’angles i el català) i això no té cap sentit ja que a Anglaterra el Teatre està dins de la “sang cultural” de cada angles i aquí el desconeixement de la cultura teatral és gairebé total; mes que un diàleg, va ser quasi bé, dos monòlegs sobre dos mons molt llunyans en l’aspecte Teatral.

________________________________________________________________

Al final del debat vaig voler parlar amb en Ramon Simó (actual director del GREC) i ell em va atendre amb molta amabilitat. Li volia fer saber que no estava d’acord amb la política de preus del GREC i encara menys amb la greu malaltia que té el Teatre a casa nostre…. “LES INVITACIONS”.

Els preus pels aficionats al Teatre son cars pel nostre nivell de vida, però alguns fem l’esforç de pagar 25 o 30 euros per veure bon Teatre. Això vol dir que assistir a varios espectacles dins del GREC, ens representa un gran esforç econòmic. No arribaré a entendre mai, com és que molta gent assisteix al Teatre GRATIS, per la cara…. per la raó que sigui… autoritats, compromisos, periodistes culturals, amics, programadors, etc….

Estem pagant entre tots les entrades d’aquets “vampirs de la cultura”… perquè no es prohibeixen radicalment totes les invitacions com per exemple es fa a la Sala FlyHard ???

També la política de reomplir els Teatres a base d’ofertes a 8 euros, és un greuge comparatiu, que nosaltres almenys, no estem disposats a aguantar mes. Quasi totes les produccions d’aquest Grec2013 han estat posades a la venda a 8 euros quant els que realment som aficionats ja hem comprat totes les entrades a un preu normal. L’any vinent no penso comprar cap entrada i esperar com malauradament ja fa molta gent…. les ofertes salvatges d’ultima hora.

Amb aquesta política de preus, s’esta premiant al passavolant que va al Teatre perquè es gratis o té un preu ridícul, mentre que s’esta carregant tot el pes dels preus sobre les persones que recolzem verdaderament el Teatre a casa nostre. Perquè no s’aplica un descompte mes alt a mida de què compres mes espectacles ? tant difícil és avui en dia amb els mitjans informàtics que tenim al nostre abast?… això promocionaria el anar mes al Teatre, perquè quant mes hi vagis mes econòmic et resultarà. No seria mes logic baixar preus i deixar-los per exemple, entre 10 a 15 euros però que tot deu, TOTHOM pagues la seva entrada, encara que es digui Ferràn Mascarell, per dir un nom ? (el primer que tindria que donar exemple, com a conseller de Cultura).

Si realment es vol solucionar la crisi Teatral, crec que aquesta és una mida a prendre amb urgència.

En Ramons Simó em va confirmar que actualment el preu mitjà d’una entrada a Barcelona eren 11 euros fent la mitja…. però és clar uns paguem i els altres s’aprofiten. Si això no canvia aviat, molt de nosaltres deixarem d’assistir normalment al Teatre.

________________________________________________________________

– Institut del Teatre – Sala Ovidi Montllor – Entrada Lliure i gratuita

________________________________________________________________