Per MIQUEL GASCÓN …

Tornem un altre cop a assistir a les jornades de “EL TEATRE PREN LA PARAULA” que son unes jornades internacionals per debatre els relats i les formes que el TEATRE ha de fer seus, en un entorn de CRISI CULTURAL.

Ens hauria agradat assistir als dos debats, però la segona coincideix coincideix amb una representació Teatral a la Sala del Teatre Lliure on tenim entrades comprades. Per tant,  ùnicament assistim al 1er debat:

El teatre com a metàfora de la globalització

Diàleg amb Ruth Mackenzie i Àlex Rigola. Moderadora: Núria Cuadrado

RUTH MACKENZIE – (Anglaterra, 1957) Assessora i programadora cultural freelance, amb llarga experiència en el sector de les arts escèniques. Directora del London 2012 Cultural Olympiad i London 2012 Festival. Anteriorment ha estat directora general del Manchester International Festival i la Scottish Opera; directora artística del Chichester Festival Theatre, directora executiva del Nottingham Playhouse i assessora del Festival de Viena. També ha treballat per a la Tate Gallery, London Symphony Orchestra i British Film Institute. Actualment col·labora amb la BBC, Arts Council i el British Council a Israel i Palestina. 

 ÀLEX RIGOLA (Barcelona, 1969) Director i dramaturg. Actual director de la secció de teatre de La Biennale di Venezia, va dirigir també el Teatre Lliure de Barcelona entre 2003 i 2011. Entre d’altres, ha rebut el premi de la Crítica de Barcelona 2008, el Premi Internacional Terenci Moix 2008, el Qwerty 2008, el Max 2009 i Premi de Joves Directors del Festival de Salzburg. Els seus espectacles han girat per França, Itàlia, Alemanya, Veneçuela, Colòmbia i fins i tot, Austràlia.

Com sempre, varem prendre apunts del que es va parlar. Prego excuses si les frases no estan recollides al 100% com es van dir…

Àlex Rigola – La gent coincideix sovint en els espectacles que agraden. També existeix una coincidència entre els programadors perquè encara que el gustos son locals, també son globals.

AR – Els espectacles teatrals van canviant segons les notícies del dia a dia o inclús canvien segons quina llengua s’utilitzi.

AR– Els espectacles internacionals fan una certa por de programar-los perquè el % de gent interessada al nostre país encara és mínima. En canvi a la dansa això no passa.

AR – Fa 4 o 5 segles tothom anava als mateixos llocs per tal de què li expliquessin històries…. anaven al Teatre. Avui en dia tenim altres mitjans de comunicació com la TV o el cinema. El Teatre en aquest aspecte té una funció residual gairebé.

AR – perquè anem al Teatre dons ara ?  perquè volem conèixer mes l’esser humà, ens volem conèixer mes a nosaltres mateixos i també volem conèixer altres cultures diferents a les nostres.

AR – d’on neix el fet teatral ?   d’un grup de gent que es reuneix, que canta que dansa que celebra una festa, fan una rotllana, encenen un foc…. tipus revetlla de Sant Joan, s’expliquen acudits, històries d’essers humans.   I és que el TEATRE és una representació “DE” una història, una història en la que sempre intervenen essers humans.

AR – La vida real és una SALVATJADA

AR – El Teatre que avui en dia coneixem és purament occidental i va néixer a Grècia.

Ruth Mackenzie – El Teatre abans era el lloc on la gent anava quant quant hi havien problemes polítics; ho feien per saber les notícies i sobretot per entendre-les.  Era quasi bé com un aprenentatge.

RM – Ara el Teatre no està sol perquè te altres mitjans de comunicació. El Teatre avui en dia continua tenint el poder de reunir gent interessada en veure un espectacle… i per tant NO ha fracassat.

RM – Com podem arribar a tothom i no tan sols a la gent que ja acostuma a anar al Teatre ???    En l’Olimpíada Cultural d’Anglaterra al 2012 es van vendre 20 milions d’entrades GRATUÏTES. Es van buscar llocs e indrets còmodes per tothom, quasi bé sempre en espais oberts singulars on la gent estigues acostumats a anar-hi per celebrar quelcom, ja que les 4 parets d’ un Teatre, no sempre és el lloc mes adient i còmode per tot tipus de públic.

RM – Com pot mantenir el Teatre aquest poder de convocatòria al voltant d’una producció Teatral ???  Jo crec que ara toca recercar altres públics; no s’ha de permetre que el Teatre mori….. i és que de debò, és una llàstima que molta gent  visqui sense la necessitat de conèixer el que és i representa el TEATRE.

RM – Hauríem de tendir a no esperar que el públic s’assegui a les butaques d’un Teatre…. hem de canviar el xip i sortir a l’exterior i segurament fer espectacles en directe.

RM  – Un parell d’exemples de com recuperar que la gent assisteixi al Teatre:

1 – fer-ho gratuïtament, i és que encara que sembli que es perd diners, no és pas cert. Els espònsors invertirien molt mes si saben del cert que els espectacles tenen el públic assegurat.  La Televisió té un cost molt gran i en canvi el públic té la sensació de què és gratuïta.

2 – Els edificis no pertanyen a tothom o almenys molta gent no els fa seus, i per tant  és te que començar a sortir d’entre les quatre parets del Teatre clàssic i recercar exteriors on tots el públics se sentin còmodes.

AR – No estic segur que la gratuïtat sigui el remei pel Teatre; m’estranya que es digui això des d’un país com Anglaterra, en la que l’ indústria de l’espectacle és un fet i molt rendible entre el turisme. Teatre de pagament… teatre privat i a alts preus…. i s’omplen els Teatres.

Crec que pot haver de tot, teatre públic subvencionat i teatre petit alternatiu i de nova creació, Teatre privat, Teatre comercial.   En una peixera els peixos grans i petits han de saber conviure per subsistir i per exemple els petits netegen la pell de les Balenes.  Tots tenen la seva utilitat.

Les estructures teatrals privades poden ajudar des de fora dels equipaments públics. La convivència de tot tipus de Teatre és el que fa que funcioni tot plegat.

AR – La recerca de nous espais esta be, però abans no podem abandonar les actuals estructures i equipaments teatrals que tants esforços ens hi han costat i encara menys sense saber perquè en aquests espais actualment l’assistència de públic és realment baixa, encara que es facin ofertes per omplir-los.

AR – El percentatge d’equipaments culturals a casa  nostres, tenint en compte els numero d’habitants és molt mes elevat si el comparem a altres ciutats, inclús amb ciutats com a Londres o Viena.

AR – Alhora de programar un Festival o una temporada Teatral, s’ha de pensar NO amb el gust  personal del programador, sinó el que sigui útil per la ciutat on es celebra.  A mi per exemple m’agradaria una programació molt mes arriscada, però això dit des de la meva situació, és molt fàcil dir-ho.

…. aquí Àlex Rigola, comença a explicar la seva experiència al Festival de Teatre de Venècia, fent un estudi molt acurat de las necessitats dels que residien i la del turisme que rebia, decantant-se per la recerca per el públic internacional i propera a les universitats. A Venècia es fan tallers de Teatre on son convidats mestres de tot el mon.

AR – El que en realitat és GLOBAL és la recerca de lo LOCAL de cada un dels racons del món.

RM – Jo crec que vaig arribar a conclusions semblants. Teníem el mateix repte…. com atreure el public de la ciutat. Només arriscant podrem arribar a l’èxit. El te model de Venècia, Àlex, és brillant.

AR – Shakespeare ja no és dels anglesos….. ja és de TOTS.  Parla de l’esser humà i de com es relaciona i explica el nostre passat, però també el nostre present.

AR – No és possible competir des del GREC,  per exemple amb un festival de Teatre consolidat com el d’Avinyó. El GREC mai podrà arribar a semblar-se ja que el pressupost del que disposa és ínfim. A Avinyò s’ha convertit en una gran festa on tots el ciutadans participen.  Barcelona requeriria d’un gran pressupost que les nostres autoritats no estan disposades a oferir.  Els ciutadans haurien de tenir una il·lusió semblant als anys previs a les Olimpíades de Barcelona.

RM – Londres te grans museus i tots son gratuïts i per això es tracta d’una atracció turística de primer ordre.

AR – Efectivament les Olimpíades va ser una manera de catapultar i vendre la marca “Barcelona” a tot el mon, però ara els nostres governs no creuen en la nostra pròpia CULTURA.   Perquè no existeix una cadena com ARTE gratuïta a casa nostre, per promocionar l’Art i la Cultura ?

Ens ajuden, si, però amb una mesura molt petita….. no hem sabut crear un moviment reivindicatiu per reclamar mes pressupost per la CULTURA i així ens va.

– Institut del Teatre – Sala Auditori – Entrada Lliure i gratuita

______________________________________________________________