Per MIQUEL GASCÓN …
Teníem moltes ganes d’assistir a la representació de RINOCERONT, ja que és una obra escrita per Eugène Ionesco (considerat el pare de l’absurd) i aquesta nova posada en escena d’Emmanuel Demarcy-Mota ha triomfat en molts escenaris de tot el mon…. com diu el programa de ma… de Parìs a Seül i de Nova York a Londres.
Ens agrada veure Teatre internacional i estem acostumats a llegir el sobretitulat en Teatre; per això no ens feia gaire por assistir a aquesta producció en francès… i és que a mes a mes nosaltres per la nostra edat varem aprendre francès a l’escola i ens defensem en aquest idioma. Com ja tenim també experiència, en aquests casos no demanem com de costum fila 1 o 2, si no que ens allunyem per poder llegir el sobretitulat amb mes facilitat i teníem fila 10 central.
Malauradament aquesta vegada el sobretitulat NO estava pensat per persones normals amb un sol cap, ja que si llegies el text (massa enlairat) no veies l’acció i al inrevés…. la lletra a mes a mes massa petita i a una velocitat que era impossible llegir-la.
foto de Jean Louis Fernandez – Web Grec2013
En casos com aquest on el text parlat és molt i molt ràpid, crec que no feia falta traduir paraula per paraula amb el risc de què l’homo sapiens, per molt sapiens que sigui, es perdi la meitat del que es diu. El Teatre LLiure que a la fi és dels pocs que ens ofereix aquestes propostes internacionals i que els Teatraires els hi agraïm, deurien de tenir mes cura en aquest aspecte….. m’imagino els pobres que varen comprar les primeres files centrals i no tinguessin ni idea de francès, ja que no entendrien “rien de rien”.
foto de Jean Louis Fernandez
L’obra RINOCERONT escrita per Ionesco a l’any 1959 parla de l’homogeneïtzació de la societat… de com la mateixa societat abdueix als individus lliures, els transforma a poc a poc i els converteix en simples números que comten únicament per la societat de consum, els manipula i els converteix en persones amb pensament únic. Una critica a la submissió de la ciutadania al poder polític establert, aniquilant a aquells que no pensen com la majoria.
foto de Josep Aznar – Web Grec 2013
En aquest cas l’obra esta situada en un petit poble francès i al voltant de dos personatges, JEAN l’home de be que es deixa manipular sense adonar-se i el menyspreat BERENGUER, un lliure pensador, no gaire feliç i fins i tot borratxo, però que serà l’ùnic que restara sencer i sense deixar-se manipular fins al final. La transformació de les persones a escena es materialitza en què aquestes es transformen en besties (el feixisme?) …. en RINOCERONTS.
foto de Josep Aznar – Web Grec 2013
Teatre d’absurd amb “missatge”, divertit en les escenes on son atacats pels altres rinoceronts…. teatre físic i quasi de “dansa” i que us recomano que si l’aneu a veure no llegiu ni un mot, ja que us perdreu com en el mes cas, la part mes important de la producció. L’argument no és mes del que ja he explicat i el text és repetitiu, amb discussions absurdes com si un gat té 3, 4 o 6 potes, divertides potser per la gent que sap francès a la perfecció, però pels que no tant, fan perdre el fil del que realment paga la pena veure… que és el moviment des actors, les corredisses, la transformació en Rinoceronts en viu….. molt ben aconseguit.
foto de Josep Aznar – Web Grec 2013
La meva baixa valoració te en compte les condicions pèssimes que aquesta vegada ens han ofert el Teatre Lliure o la companya francesa que produeix l’espectacle, ja que crec que les interpretacions son realment bones i l’escenografia divertida (que no espectacular).
AUTORIA: Eugène Ionesco
DIRECCIÓ: Emmanuel Demarcy-Mota
INTÈRPRETS: Serge Maggiani, Hugues Quester, Valérie Dashwood, Charles-Roger Bour, Gaëlle Guillou, Sarah Karbasnikoff, Walter N’guyen, Stephane Krähenbühl, Gérald Maillet, Pascal Vuillemot, Philippe Demarle, Jauris Casanova
COMPOSICIÓ MUSICAL: Jefferson Lembeye – ESCENA: Stan Daubié, Romain Cliquot – ESCENOGRAFIA I IL·LUMINACIÓ: Yves Collet – VESTUARI: Séverine Gohier, Corinne Baudelot
Una producció del Théâtre de la Ville (París), el Grand Théâtre de Luxembourg i Le grand T – scène conventionnée de Loire-Atlantique.
______________________________________________________________
– Teatre Lliure – Sala Fabiá Puigserver – Preu 30 € – (preu pagat 24 € – Carnet Biblioteques)
______________________________________________________________
Discrepo pel que fa al l’eix central del teu comentari. Vaig ser a la representació de dissabte i, com tu, per edat vaig estudiar francès. D’entrada no vaig MAI al teatre a fila 1-2, sinó a 8-11, per tenir prespectiva de tota l’escena. Era a la 11, passadís esquerra. El que expliques/denúncies només es va donar en alguns moments del segon acte, en que el diàleg anava molt depressa; precissament tornant cap a casa vam comentar que el que feia anar el traductor, també es mereixia un aplaudiment. I afegeixo: l’espectacle era de molta qualitat, la suficient com per transmetre més enllà de les paraules. Altres consideracions al teu comentari: no qualificaria l’escenografia de divertida; és més: hi pot haver – per definició- una escenografia divertida?
Benvingut Alfons a “Voltar i Voltar”
M’alegro molt del teu comentari, i encara mes si discrepes sobre algun aspecte de la meva crònica. Així els que ho llegeixin tindran dues versions diferents de tot plegat… i això és bo.
A nosaltres ens agrada el Teatre de ben a prop, ja que així veiem l’expressió de les cares, les mirades i alguns aspectes que des de la fila 10 o 11 no s’ha aprecien gaire. Per tenir perspectiva això ja ho fem quant es tracta de dansa, d’òpera (en aquest cas, perquè no queda mes remei)… i també com en aquest cas, on el teatre és sobretitulat.
No es culpa de la persona que portava la maquina que projectava els sobretitols… prou feina tenia i estic d’acord que ho va fer prou bé; la meva queixa anava mes enfocada a què deurien avisar al vendre les entrades de què des de la fila 1 a la 6 per dir quelcom, és impossible llegir la traducció. També em referia a què no cal traduir tot fil per randa, perquè obliga a llegir aspectes innecessaris i llavors et perds el que esta passant a escena. Em reitero de què els titots estaven massa alts i obligava a dir “SI” amb el cap constantment.
Quant deia que l’escenografia era “divertida”, ho feia en clau d’intentar dir que era constantment movible, que les taulades de les cases, s’aixecaven i feien caure als actors… però és clar, no ho vaig especificar amb mes paraules…. creia que no feia falta estendre mes en aquest aspecte, ja que si no fos així la crònica seria massa llarga i ja acostumo normalment a passar-me en extensió.
Evidentment per definició ja sé que no existeixen les escenografies “divertides”, era simplement una manera de dir que no estava malament, però que per mi era força bàsica i gens espectacular tal i com m’esperava.
Gràcies de nou per la teva aportació. Esperem que tornis per aquí aviat.