– GREC 2013 (7) – El Teatre pren la paraula – Institut del Teatre – Sala Auditori

Per IMMA BARBA …

Dijous dia 11 varem assistir als 4art i 5e diàleg d’aquest interessant cicle, varem haver de fer el salt al tercer diàleg perquè es va celebrar al matí de divendres dia 5 i estàvem treballant.

Amb una mica d’endarreriment va començar el primer dels dos diàlegs de la tarda sota el títol de “Els límits del teatre : orígens dels relats” amb la intervenció de Juan Villoro (escriptor), Andrés Lima (director escènic) i moderat per Borja Sitjà.

JUAN VILLORO (Districte Federal de Mèxic, 1956) Periodista i escriptor, professor de literatura en la UNAM i convidat per les universitats de Yale, Boston i Pompeu Fabra de Barcelona. Col·laborador de publicacions com Cambio, Gaceta del Fondo de Cultura Económica, El País, Letra Internacional, ABC, Diario 16 i director del suplement cultural del diari La Jornada (Mèxic), de 1995 a 1998. Premi Iberoamericano José Donoso pel conjunt de la seva obra (Xile, 2012) i Premi ACE a la millor comèdia per l’ obra teatral Filosofía de vida (Argentina, 2012), entre d’altres.

ANDRÉS LIMA (Madrid, 1961) Director, actor i dramaturg. Reconegut amb quatre premis Max per Hamelín (2006), Marat- Sade (2008), Argelino, servidor de dos amos (2009) i Urtain (2010). Altres treballs recents: Viento (es la dicha de amor), Teatro de la Zarzuela, 2013; El caso Danton, Stadsteater (Goteborg, Suècia, 2012). Elling, Madrid, 2012, Fallstaff (Teatro Valle-Inclán, 2011, coautor de la dramatúrgia) i Les joyeuses commères de Windsor per a la Comédie-Française.

I d’aquest debat vaig prendre les següents anotacions:

BS – el model de teatre que havíem construït era una mica com la caseta del compte dels tres porquets i un cop de vent se l’ha endut. Cal, per tant, refer el model.
JV – és complicat generalitzar models teatrals.
JV – comparat amb el cinema, el teatre te un poder aglutinador superior. La relació entre el públic i el cinema s’ha difuminat en tant que el teatre no perd la seva condició de ritus.

AL – jo no estic segur que hi hagués un model clar sinó la herència d’unes intencions que no van acabar de crear un model clar.
AL – vivim en una societat capitalista, i es difícil escapar d’un capitalisme que ha fet servir un munt de tàctiques perquè l’art en general sigui desposseït de la seva capacitat critica.
AL – A Madrid estan sorgint un munt de petites sales com a revulsiu als teatres públics. El teatre anomenat alternatiu s’està tancant en un gueto i això em causa molta inquietud.
AL – model de teatre ? quin model s’ha de crear ? “es un coñazo” reinventar-se cada dia …. que es reinventi l’altre !!!!!!!!!!!
AL – No interessa que en una sala gran de cinema es pugui veure una bona pel·lícula, una pel·lícula que et qüestioni com a esser humà. Si es poden veure pel·lícules ben fetes, però no bones pel·lícules.
AL – se’ns ha oblidat el públic. Hi ha molta publicitat cultural allunyada del públic. D’aparador.
AL – la realitat continua pujant als escenaris.
AL – no em fa por plantejar un muntatge perquè me’l puguin prohibir, sinó perquè no el cobraré. Es una forma d’autocensura. Actualment hi ha actors que no arriben als 500 euros al mes.
AL – hem de dir a tothom que el sistema no funciona.
JV – cada comunitat teatral ha de decidir el que li agrada.
JV – el teatre s’ha de sotmetre a la sanció del públic. Hem fet un teatre de recerca però que mai ha arribat a trobar res.
BS – perquè tenim por a un teatre popular ? . hem de convertir en popular tot allò que no ho es per al públic.
AL – teatre popular vol dir fer un teatre sense por. El teatre pot abordar els temes de la realitat.
AL – torna la por als títols de las produccions.
JV – quan escric una novel·la penso que algun dia algú la llegirà. Si el lector s’adorm durant la seva lectura tu no ets conscient. En el teatre cada butaca buida és un greuge. Si expliques un acudit en l’escenari i la gent no riu, és un fracàs en directe.
JV – una novel·la es pot llegir al ritme que el lector vol, en el teatre l’espectador no pot detenir o accelerar una obra. Sobre el paper una obra de teatre és una cosa ben diferent a la que veus en l’escenari. Sembla que l’has escrit en un planeta diferent i a un ritme diferent.
BS – i per concloure una frase de Shakespeare : “Ser o no ser, de eso se trata”.

Aquesta vegada la sala, més petita, havia presentat una ocupació bastant acceptable amb la presència d’estudiants de l’Institut del Teatre que van fer baixar l’edat mitjana.

_____________________________________________________________

El segon diàleg sota el títol “Teatre i Llibertats” va estar protagonitzat per Abdolreza Tajik (periodista iranià, guanyador del premi de periodisme Reporters without Borders’s 2010 i que viu com refugiat polític a Paris), José Sanchis Sinisterra (dramaturg i director escènic) i moderat per Xavier Grasset.

ABDOLREZA TAJIK (Ordibehest, Iran, 1971) periodista i membre de l’ ONG Centre per als defensors dels Drets Humans. Va treballar per als principals diaris i revistes del seu país, destacant-se pel seu activisme en la reivindicació de la llibertats polítiques i els drets humans fins que el govern iranià li va prohibir seguir escrivint. El 2010 va ser condemnat a 6 anys de presó al seu país, de la qual va poder fugir. Escollit Periodista de l’any el 2010 per Periodistes Sense Fronteres, va rebre la felicitació del President Obama per la seva tasca de defensa de les llibertats. Actualment resideix com a refugiat polític a França.

JOSE SANCHIS SINISTERRA (València, 1940) Des de 1971 és professor de l’ Institut del Teatre. El 1977 funda a Barcelona El Teatro Fronterizo. Des de 1988 al 1997, dirigeix la Sala Beckett de Barcelona. Entre els molts premis que ha obtingut, destaquen el Premio Nacional de Teatro (1990), el Premi d’Honor de l’ Institut del Teatre de Barcelona (1996), el Premi “Max” al Millor Autor (1998 i 1999), el Premio Nacional de Literatura Dramática (2003) i el premi “Life Achievement Award” del XXIII International Hispanic Theatre Festival de Miami. Ha fundat a Madrid la sala Nuevo Teatro Fronterizo.

També de les meves anotacions :

XG – el teatre es basa en tres eixos : l’actor i la seva vida interior, l’actor i els seus companys i l’actor i el públic.
AT – en la declaració internacional dels drets humans s’accepta la llibertat d’expressió tret de què es faci apologia del terrorisme. El govern iraní ha de corregir el que aquesta passant amb la societat iraní. Sóc periodista i em vaig haver d’exiliar després de les eleccions del 2009, haver-hi passat tres cops per la presó i haver estat condemnat a sis anys per defensar els drets humans.
AT – el teatre a l’Iran conviu amb el cinema i la música. És un teatre molt polític limitat per la censura del govern i la censura religiosa.
JS – hem de tenir en consideració la relativitat de la noció de llibertat.
JS- estaria be fer una estudi de la historia negra del teatre espanyol en els anys del franquisme.
JS – determinats poders intenten frenar manifestacions culturals que els hi resulten incomodes. La tàctica és deixar que els grups teatrals que mostren activisme polític morin per inanició, no subvencions i arreglat.
JS – jo voldria parlar dels avantatges artístics derivats de la repressió de la llibertat. Obliga a l’art a no informar o transmetre d’una manera directa. Obliga a explorar la metàfora per esquivar la censura i moure altres nivells de sensibilitat en l’espectador.
JS – el teatre ha de lluitar contra las representacions mentals de la realitat, no contra la realitat.
AT – a l’Iran els artistes intenten evitar la censura i no només en el teatre sinó també en la música, el cinema o fins i tot el periodisme. Han de recórrer al mon de la poesia per evitar la censura.
AT – es reben instruccions als mitjans de comunicació des de el Departament de Censura del Ministeri de Cultura.
XG – la falta de subvencions es una forma de censura.
JS – hem de parlar de la censura del mercat. Els poders reals del mon no cal que facin servir la censura tradicional perquè estem sotmesos a la censura del mercat. El mercat es el que fa que una obra no triomfi.
JS – Els criteris de programació de les sales i les subvencions es basen en criteris d’audiència fins i tot els teatres públics es regeixen per criteris de mercat i criteris qualitatius marcats per la televisió : una obra no es possible sinó compta almenys amb dues figures televisives.
JS – em defineixo com un optimista històric inclinat a organitzar el pessimisme. Si el teatre ha sobreviscut fins ara continuarà vivint instal·lat en els soterranis del sistema. Quan el teatre s’ha col·lapsat ha reviscut en els marges.
JS – el “no públic”, és la gent que creu que el teatre mossega. Viu com si el teatre no tingues res a veure amb ells. Els hem de situar en espais informals, fora dels teatres imponents.
JS – el teatre no es només allò que diu que es teatre. El teatre esta per fer i hem d’anar a la conquesta del no públic.
AT – no podem perdre l’esperança d’anar avançant en el mon del art.