Per MIQUEL GASCÓN …
Divendres passat, varem assistir a la nostre penultima òpera del nostre abonament, ja que encara a final de Juliol, tenim entrades per veure Madame Buterfly de Giacomo Puccini.
La Òpera d’avui, Lucio Silla es una obra precoç composta per Wolfgang Amadeus Mozart l’any 1772, quant tenia tan sols 17 anys. Tracta sobre l’honor, la traïció i el perdó amb una maduresa artística fora del normal per la seva edat. Es va compondre per als carnestoltes milanesos de 1772-1773. El llibret va estar escrit per Giovanni de Gamerra, amb modificacions posteriors de Pietro Metastasio.
Es va estrenar al Teatre Regio Ducal de Milà al desembre de 1772. Estrenada al Gran Teatre del Liceu a l’abril de 1987.
A nosaltres la opera en si, no ens va agradar, ni l’escàs argument on no passa absolutament res en les quasi 4 hores de representació, ni tampoc la musica, que encara que és molt agradable d’escoltar (…i es que es un Mozart !!!), es massa repetitiva i gairebé des de l’inici fins l final sembla que estàs escoltant exactament el mateix. Els molts recitatius encara la fan menys digerible i massa llarga. No obstant, a pesar del comentari anterior crec que aquestes òperes menys conegudes es tenen que representar i estic content d’haver-la descobert.
En quant a les veus, va estar una nit magnifica (menys mal)…. i van salvar la vetllada. Una increïble PATRICIA PETIBON que va ser la gran triomfadora de la nit, em va enamorar amb la seva veu. A un molt, però molt… i molt bon nivell, la resta de dones, SILVIA TRO SANTAFÉ, INGA KALNA i OFÈLIA SALA. El paper de Lucio Silla, curiosament sense gaire contingut a l’obra va estar ben interpretat per KURT SILLA. L’altre home ANTONIO LOZANO, mes discret, però també amb una actuació ben digna.
Un aspecte que em va agradar i molt va ser la posada en escena (al contrari que molts amics amb els que sovint comparteixo aquestes vetllades). La direcció d’escena de CLAUS GUTH em va semblar extraordinària, així com l’escenografia i vestuari, responsabilitat de CHRISTIAN SCHMIDT basada en un escenari giratori i decorats “encargolats” on solament es veia una part de l’escena i aconseguia una profunditat espectacular….. però això si, ajudat per una il·luminació de les millors que he vist al Gran Teatre del Liceu, absolutament impactant, responsabilitat de MANFRED VOSS.
La aparició del Cor a traves de les grans obertures arrodonides del Coliseu romà, i la aparició i desaparició dels personatges, caminant en direcció contraria al gir del escenari la vaig trobar bellíssima. La presó en forma de túnel encargolat, on es veien abans les ombres dels personatges per poc desprès fer la seva aparició, es una de les aportacions visuals mes espectaculars de les ultimes representacions liceistes.
Resumin, una òpera de Mozart poder massa inicial del autor, amb una musica agradable però reiterativa, que se’m va fer llaaaaaarga i força avorrida. La meva valoració de 3 estrelles (m’ha agradat), es deguda mes aviat com a reconeixement de les veus extraordinàries i a una posada en escena que a mi personalment em va seduir.
Direcció musical: Harry Bicket – Direcció d’escena: Claus Guth Escenografia i vestuari: Christian Schmidt – Il·luminació : Manfred Voss Dramatúrgia : Ronny Dietrich
Nova producció : Gran Teatre del Liceu (en col·laboració amb el Theater an der Wien i la Wiener Festwochen)
Repartiment
Kurt Streit, Patricia Petibon, Silvia Tro Santafé, Inga Kalna, Ofèlia Sala, Antonio Lozano.
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
________________________________________________________________
– Gran Teatre del Liceu – Preu de 206,25 € a 11 € – ( abonament 30 € )
________________________________________________________________
Agraïr molt especialment al nostre amic Allau que ens va facilitar uns llocs a primera fila a la segona part i ens va permetre veure encara millor la escenografia que ens havia captivat a la primera. Una abraçada.
A mi la música de Mozart m’encanta, en aquest cas però em va semblar massa plana i l’òpera massa llarga. Jo necessito que en qualsevol cosa (teatre, òpera, literatura, etc.) passin coses, i en 3 hores i tres quarts de representació, gairebé no passa res, em recorda alguns arguments wagnerians. L’escenografia, per a mi va ser molt irregular, passàvem d’un magnífic túnel amb una il·luminació inspiradíssima a una espècie de morgue super-cutre. En canvi el repartiment el vaig trobar extraordinari, poques vegades he sortit tan satisfet de tots i cadascun dels cantants com en aquesta ocasió.
Una abraçada
Ja varem comentar in situ, les discrepàncies que sovint tenim amb les posades en escena. L’important és que ho varem passar bé, si mes no, escoltant unes veus extraordinàries, encara que l’Òpera deixa molt que desitjar.
Una abraçada
4HORES?!! Demà hi vaig…. GLUPS!!!!
No exageris, son tres hores i tres quarts !!!!! de fet dues hores la primera part, un descans de 30 minuts i 75 minuts la segona part. Els repartiments sembla que son tots de primera i ja nomes per aixó paga la pena. Ja ens ho diràs.
Si que paga la pena, si. Però des de la meva ignorància operística, segueixo pensant que les òperes són massa llargues.
Estic amb el Josep, la il.luminació del túnel , amb les ombres del cantants em va agradar. També vaig trobar ben resolt els dos nivells amb obertures circulars, però l’espai que semblava recobert de rajoletes que “brutejaven” no em va convèncer massa .
La música, tot i ser un drama, ens va alegrar la vida. Mozart!
Perquè creus que ets una ignorant operística? Potser nosaltres mes que tu. Si, com tu, algun cop vas a veure en directe una representació d’Òpera i treus un profit i una satisfacció personal, no cal mes.
Les “rajoletes” crec que estaven posades expressament, per fer aquell racó un lloc trist i repelen…. de fet les escenes que succeeixen en aquell lloc, son les mes crues i tristes de tota l’Òpera.
Mozart, encara que molt jove encara sense cap dubte és Mozart i es reconeix la seva musica tan sols que escoltis 2 o 3 compassos. El que jo he trobat en aquesta òpera és que molt reiterativa.
Una abraçada