per MIQUEL GASCÓN …
Els que hem llegiu sovint quan parlo del teatre que hem vist, ja sabeu que el Teatre clàssic NO és el meu fort i l’evitem si no és una d’aquelles produccions que se surten del normal. Precisament per aquesta causa, no havíem comprat cap entrada pel festival Shakespeare que aquests dies s’ha celebrat a Barcelona.
Però ja se sap que qualsevol “vici” sovint pot mes que la pròpia voluntat, i el “vici del Teatre” un cop mes… va poder i un parell de dies abans, quant el teatre Romea ja era gairebé ple, varem treure un parell d’entrades de l’amfiteatre, per tal de veure la producció JULIO CÉSAR de William Shakespeare.
Ahir dimarts 11 de juny varem anar a l’estrena a Barcelona i les entrades estaven exhaurides i la “creme de la creme” del Teatre estava asseguda a les seves butaques; l’expectació era evident i es palpava en l’ambient.
L’argument de l’obra ( i no per què sigui un Shakespeare), realment es impactant i no passa d’època, ni crec que mai es veurà realment com a teatre clàssic, ja que tracta sobre el poder i el mon que l’envolta, sobre les traïcions i enveges que afecten a aquesta classe social…. i evidentment això, mes actual no pot ser.
Julius Cèsar, va ser nomenat dictador vitalici. Segons la constitució tradicional republicana, aquest càrrec només es podia exercir durant sis mesos en una situació límit. El 47 aC va rebre el títol d’Imperator perpetu. Cèsar era a més el cap de la religió de l’Estat; Gran Pontífex (pontifex maximus), i es va fer nomenar Augur (aquests càrrecs es van fer hereditaris).
Diversos Senatus consultus el van facultar per decidir la guerra i la pau, la lliure disposició d’exèrcits, del Tresor, de nomenament dels pretors provincials i altres funcions, honors i títols. El mes del seu naixement va ser anomenat en el seu honor mes Juli.
Així doncs, Cèsar va quedar investit del poder (Imperium) per temps il·limitat i sense compartir-lo
Malgrat tot, diverses famílies senatorials sentien que Cèsar amenaçava les seves posicions. L’honor i el poder de Cèsar els feia témer que aquest volgués ser rex (rei), un títol que, com a republicans, odiaven. L’any 44 aC, un grup de senadors, entre ells Gai Cassi, Bucilià i Marc Juni Brutus, van conspirar per assassinar-lo.
El 15 de març del 44 aC, quan Cèsar va entrar al Senat, el grup de conspiradors el va apunyalar. Cèsar va morir als peus de l’estàtua de Pompeu, el seu gran rival.
A la producció (un nyap), que dirigeix PACO AZORIN, a l’escenari únicament apareix un obelisc egipci, que segons ell mateix, és un símbol del poder fàl·lic masculí, on els personatges que apareixen sobre l’escenari tots son homes, ja que ha suprimit molts personatges que apareixen a l’obra de Shakespeare. El vestuari recorda a un exercit “actual” i l’escenografia a mes de l’obelisc citat, apareixen una serie de cadires que ningú sap que pinten i fins i tot alguna màquina d’escriure. L’unic que se salva son les imatges (de Pedro Chamizo) dels crits dels personatges, prèviament gravades i projectades al fons de l’escenari.
Sota el meu punt de vista és un espectacle fallit des de bon començament i que a pesar de la seva curta durada (95 minuts) es fa llaaaaarg e invita al sopor, si no fos perquè a base de Crits no deixen que els espectadors s’acabin dormint del tot.
Actors coneguts en els papers principals, especialment aquí a Catalunya en MARIO GAS, en el paper de Julius Cèsar, que segurament com a director artístic hauria aconseguit un millor resultat, però que aquí com actor no hi ha per on agafar-ho. Un català trasplantat a la capital de l’imperi espanyol i que ja s’ha contagiat de la manera de fer teatre a Madrid…. i és que allí no actuen… DECLAMEN, i ho lamento però aquest tipus de fer teatre em treu de polleguera.
Tres actors mes en papers principals treballen força millor, però pequen del mateix… SERGIO PERIS – MENCHETA (Marc Antoni), TRISTÁN ULLOA (Marc Juni Brutus) i JOSÉ LUIS ALCOBENDAS (Gai Cassi)… sembla que estan actuant per un teatre grec mes que per un teatre d’avui en dia, s’escolten i sembla que esperin que la seva veu retorni a l’escenari desprès de rebotar a la platea. En papers mes secundaris, Agus Ruiz (Casca), Pau Cólera (Decio), Carlos Martos (Metelo), Pedro Chamizo (Octavio).
Per altre banda l’iluminació de Pedro Yagüe, absolutament nefasta.
Al final aplaudiments per cortesia…. segurament mes del que es mereixien. Una de les produccions basades en Shakespeare pitjors de les que hem vist mai... i us asseguro que hem vist forces i a mes a mes en Català. Avui el segon dia i ultim les entrades per internet a un 50% de descompte.
Avui llegia en una entrevista al “català” Mario Gas, que ell no té cap bandera ni la tindrà i que l’única bandera que estima és la bandera de la “república del Teatre”. Una frase molt impactant, però totalment falsa, ja que tot esser humà té la seva bandera….. potser s’avergonyeix de què ha abraçat un altre bandera diferent a la del seu poble.
NOTA : Les tres fotografies abans que aquesta estan estretes d’internet….. segons la persona que ens amenaça en prendre accions legals per no posar el nom de l’autor, diu que son del fotògraf DAVID RUANO, però si a la mateixa web del Teatre Romea no ho posa, nosaltres no som endevins.
Veure l’amenaça en el següent LINK.
______________________________________________________________
– Teatre Romea (Festival Shakespeare) – Preu 28 € – (preu pagat 22,40 € – TresC )
______________________________________________________________
No he vist l’obra i no puc opinar sobre ella, encara que tampoc he llegit cap crítica/comentari bo, tot el contrari eren força dolents. Però m’ha sobtat el darrer paràgraf, que penso que està totalment fora de lloc. Una cosa és el teatre, les arts escèniques i d’altra els pensaments/opinions/tendències polítiques de cadascú. Malgrat que Mario Gas no sigui independentista s’estima la terra com un que sí ho és. Ha portat el segell català arreu del món i això no menysté cap de les seves obres o/i interpretacions. El teatre ja està prou fotut perquè a sobre tinguem que fer dos bandols: bons i dolents entre el qui són o no independentistes. Des del carinyo al bloc i a la teva “feina” com espectador, aquest tipus de comentaris resten credibilitat a tot el que has publicat en la mateixa entrada abans.
Una abraçada.
Benvolguda Elisa
He tingut un gran respecte sempre per en Mario Gas i he vist moltes obres dirigides per ell, no les 50 que ha dirigit però si un munt. Podria semblar que no se que en realitat es nascut a Montevideo (Uruguay) i que la seva carrera la va iniciar aquí a Catalunya i que sempre ha dit que es considera també català.
Ha estat reconegut per la Generalitat de Catalunya l’any 1996 amb el premi Nacional de Teatre´, per el seu muntatge “Sweeney Todd”, així com per l’ajuntament de Barcelona al 1998 amb el premi “Ciutat de Barcelona” per els seus muntatges “La reina de la bellesa de Leaane” i “Guys and Dolls”.
Tot això esta mol be, però el que NO te cap lògica es que un home de “cultura” aprofitant el que està passat ara a Catalunya, pugui fer unes declaracions seriosament fent veure que ell està fora de tot això i que la única “bandera en la que creu” es en la de la “república del Teatre.
Si, efectivament ara jo soc independentista (fa molt poc que no ho era…. i la meva cultura materna es la castellana), però respecto i respectaré sempre qualsevol opinió, encara que sigui totalment diferent a la meva.
El que no respecto son les pallassades i les declaracions ambigües de personatges públics. Qualsevol persona te la “seva Bandera”… o dos o tres…. però no cap. Això es impossible. Em recorda a la gent que diu que es “apolítica”… quant tots sabem que la política esta dins nostre vulguem o no, en cada un dels fets i decisions que prenem dia rere dia.
Es el que penso i crec que donar la meva opinió en cap cas es fer mal al “Teatre”; tot al contrari, ja que dedico tot el meu temps lliure a promocionar-ho, sense ser el meu treball, com és el teu cas.
Una abraçada.
Ja disculparàs que intervingui però el que em sembla totalment fora de lloc Elisa es la teva afirmació de que un comentari personal del Miquel resti credibilitat a la resta del post, i això perquè ??? es que no som lliures d’opinar en un espai personal ??? es que no podem dir el que sentim i fer constar el rebuig que ens han provocat unes declaracions d’en Mario Gas ??? es això incompatible amb la valoració personal d’una obra de teatre que no ens ha arribat ???
Ser espectadors per nosaltres es molt mes que valorar una interpretació o una posada en escena, es llegir previament, es esperar, es valorar un espectacle en el seu conjunt, es valorar una trajectoria personal o valorar una aposta innovadora, es gaudir i viure el que i com ens ho expliquen i es compartir-ho.
Una abraçada.
Dimecres hi era molt a prop meu en J.F.Marco. L´obra, com dieu, per passar l´estona. I a casa vostra parleu del que us vingui en gana. Faltaria més!
Curiosament dimarts també hi era en Marco, el vam veure entrar des.de el primer pis on érem nosaltres.
Gràcies pel que dius, també pensem que es un bloc personal i tenim tot el dret a parlar del que ens vingui de gust, que no treu que hi hagin opinions contraries, sempre des-de el respecte mes absolut.
Una abraçada.
No en feu ni cas d’aquestes amenaces. Només faltaria que no podéssiu dir el que penseu. Hi ha col•lectius que no admeten crítiques negatives, però la meva àvia tenia un remei per això: “que s’hi posin fulles”, deia. Jo tinc una gran admiració per Paco Azorín com a escenògraf, però penso que amb aquesta direcció la va vessar. Tinc un blog http://bit.ly/16aWrtg on deia més o menys el mateix, i conec una pila de gent que van sortir del Romea decebuts. Només faltaria que els que fem comentaris perquè ens estimem el teatre i ens agrada fer-ne difusió, a més ens d’esllomar-nos la cartera pagant les nostres entrades no poguéssim opinar. Ladran, luego cabalgamos, diuen que va dir el Quijote, tot i que la frase és de Goethe.
D’ara en endavant intentarem seguir les teves cròniques “teatraires” en el teu “bloc d’en Kabrota”….. nom que ens ha fet molta gràcia.
Som molts dels teatraires que hem sortit decebuts d’aquesta proposta i no per això deixarem d’estimar i valorar a tota aquesta gent que amb la seva professió i dedicació aconsegueix que el teatre tire endavant i d’alguna manera formi part de les nostres vides. Però així com accepten de bon grat els aplaudiments, deurien rebre les cròniques no tan bones com a part intrínseca de la seva feina.
A la propera crònica que escriuré sobre la mateixa obra, veuràs com interpretant el mateix es pot aconseguir l’entusiasme unànime de tots els espectadors…. em refereixo a “Tragèdies Romanes”.
Una abraçada Josep M.
A Merida els actors de Julio Cesar no van voler saludar a Wert http://cultura.elpais.com/cultura/2013/07/25/actualidad/1374755975_729527.html
Gràcies Monlora per el link.
M’alegro molt de l’actitud de tots els actors front a un personatge com WERT que intenta anular totes les cultures, amb l’excusa de defensar la seva. Es pot defensar una cultura sense malmetre la resta…. però aquest tipus de gentussa té un cervell que no dona per mes.
Segons la wikipedia :
José Ignacio Wert Ortega (Madrid, 18 de febrer de 1950), és un sociòleg i polític espanyol. Educat a l’època franquista, a la dècada del 1970 va començar a treballar a Radiotelevisión Española. Després de militar a diversos partits de dretes, el 22 de desembre de 2011 va ser nomenat ministre d’Educació, Cultura i Esport pel president del Govern d’Espanya, Mariano Rajoy. Una de les seves primeres decisions va ser tornar a subvencionar el Diccionario biográfico español de la Reial Acadèmia de la Història, que havia rebut dures crítiques per la seva cobertura elogiosa de Franco i el règim franquista.
Seguidament, va decidir canviar l’assignatura d’educació per a la ciutadania i els drets humans per una d’educació cívica i constitucional, amb arguments que van ser descrits com a «mentides».
A finals de 2012, Wert va dir que calia «espanyolitzar els alumnes catalans» i que «l’auge independentista té a veure amb el model educatiu català». Tanmateix, l’enrenou que van aixecar aquestes declaracions va quedar eclipsat pel rebuig que ha ocasionat el seu nou projecte de llei d’educació (LOMCE), que convertiria el català en quarta assignatura (per darrere del castellà, l’anglès i una segona llengua estrangera) i posaria fi a la immersió lingüística. El ministre Wert es va mostrar disposat a fer tirar endavant la llei «amb consens o sense».
SENSE PARAULES !!!