Per Miquel Gascón …

Segon intent de veure aquesta producció que ja prometia d’entrada. La setmana passada varem haver d’anul·lar la nostra assistència perquè precisament aquell dia es va morir la meva “sogre predilecte” tal i com li acostumava a dir… i ella reia ben a gust perquè li feia gràcia aquesta rucada meva.

No varem voler que aquesta producció al TNC ens quedes marcada d’alguna manera com si per nosaltres estigues maleïda i fa pocs dies varem tornar a comprar les entrades de nou i ja posats la varem fer coincidir amb el dia del col·loqui, que al TNC van variant de dia sense gaires miraments i sense cap respecte als abonats que han reservat les seves localitats fa molts mesos, tenint en compte la primera data anunciada.

Haig de dir, que “BARCELONA”, esta sent una agradable sorpresa per molts “teatraires” i molts d’ells ja diuen que es tracta de la millor producció de la temporada del TNC. Veritablement nosaltres coincidim plenament amb aquesta valoració i creiem que teatre contemporani català com aquest és el que fa que a casa nostra estimem cada cop mes el Teatre amb majúscules. El seu autor i també director PERE RIERA, és el responsable d’aquesta meravella d’espectacle.

El que en un principi hauria de ser un argument a un país qualsevol durant una guerra qualsevol, es va anar transformant en una història en el que mes important és la relació entre dues amigues amb dues concepcions de vida antagòniques…… durant les 12 hores d’un dia a Barcelona, concretament el 18 de març de 1938 (matí, tarda o nit), des de què surt el sol fins que es posa, durant un dels tres dies on els bombardejos a la ciutat per l’aviació feixista italiana a les ordres de Franco, va massacrar la població civil catalana, on van morir 2500 persones….. un altre “Guernika”, amb moltes mes víctimes i que s’ha intentat silenciar.

La Núria i l’Elena són dues dones amb comptes pendents; dues amigues separades per l’amor d’un home i el destí d’una pàtria. Dues dones atretes sense remei per l’encís d’una ciutat prodigiosa; una ciutat rosa de foc, blava i vermella. El seu retrobament, la darrera batalla entre totes dues, tindrà lloc en una Barcelona que respira, malgrat tot, les cendres d’una època daurada. Totes dues hauran de posar en solfa allò que les apropa i allò que les separa, amb el ressò d’una guerra estúpida i sagnant com a teló de fons.

L’autor ha escollit expressament la vida mes o menys plàcida d’una casa burgesa de la part alta de Barcelona, a la qual es viu la guerra i els bombardejos amb molta por, però al mateix temps una mica embolcallats en una mena de bombolla que els allunya força de la vida real que es viu al centre da la ciutat. Els personatges molt ben definits es van crear a  mida dels actors principals, especialment de MÍRIAM ISCLA  i de l’EMMA VILARASAU…..

…. però en una jugada mestre de Pere Riera, amb els personatges canviats del que a d’entrada podríem esperar, ja que Míriam Iscla interpreta el paper d’una “Nuria” amargada per la vida que ha portat sobre tot des de què s’ha quedat vídua… i l’Emma Vilarasau una “Elena” divertida, una actriu amb moltes ganes de viure la vida d’una manera molt mes lliberal i sobretot, gens dramàtica.  El resultat d’aquest gir de papers del que ens tenen acostumats, ha estat un dels grans encerts d’aquesta producció…… les dues han aconseguit  segurament el paper de les seves vides. Unes interpretacions que passaran a la història del teatre a Catalunya.

Al voltant d’aquestes actrius (consagrades per gaire bé tothom), unes interpretacions corals també extraordinàries de Pepa López (un paper molt adient segurament per la nostra estimada actriu ja absent….ANNA LIZARAN), Jordi Banacolocha, Pep Planas, Carlos Cuevas, Anna Moliner i Joan Carreras, aquest ultim en un paper antipàtic i anti-heroi, però d’una interpretació sublim com ens te acostumats en tot el que treballa.

Es tracta a mes a mes d’una producció en la que els sentiments de CATALUNYA com a NACIÓ, de la que molts de nosaltres ens sentim orgullosos, ens fan arribar al limit del plor en molts moments, un d’ells a la interpretació cantada pels actors de la “Santa Espina” al mateix temps que el soroll de les bombes nazis cauen sobre la ciutat de Barcelona.

Som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol.

Déu va passar-hi en primavera, i tot cantava al seu pas. Canta la terra encara entera, i canta que cantaràs.

Canta l’ocell, lo riu, la planta, canten la lluna i el sol. I tot treballant la dona canta, i canta al peu del bressol.

I canta a dintre de la terra el passat ja mai passat,

i jorns i nits, de serra en serra, com tot canta al Montserrat.

Som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol.

Escena impactant de debò. Però el millor potser de tota la producció i que realment posa la pell de gallina, és el moment en què les dos actrius ballen un TANGO a la Sala de la casa familiar on transcorre l’argument.

BARCELONA, és un prodigi aconseguit amb un text contemporani absolutament nou, també un exercici de memòria històrica i representat precisament en un moment de l’historia de Catalunya en el que ens estem replantejant ser nosaltres mateixos, sense cap dependència i lligams amb un estat que ens oprimeix, ens menysprea i vol anul·lar la nostra cultura, la nostra llengua i el nostre sentiment de nació pròpia.

Aquest sentiment que molts ho fem nostre em va recordar una frase que vaig llegir en un mitja de comunicació precisament el dia que varem veure aquesta representació….

“SOM EN UNA GÀBIA I N’HEM DE SORTIR AVIAT”

El public a cada representació acaba dret aplaudint la representació, ja que causa empatia, parla de la nostra ciutat, de la nostra terra, de la repressió soferta dels catalans per les dretes feixistes… que malauradament casi un segle desprès continuen amb la mateixa intensitat…… de les actuacions corals memorables dels 8 personatges, da la posada en escena, de la direcció, del text, del moviment, de la dansa… en fi d’un espectacle rodo que amb tota seguretat tindrà un èxit sense precedents.