Per MIQUEL GASCÓN …
Desprès de patir una setmana realment maleïda per la pèrdua d’un esser estimat, tornem o intentem tornar a la vida normal del dia a dia, a la rutina de la feina i també al accés a la cultura. El passat dimarts varem estar convidats a assistir a una de les prèvies del vodevil LA MEVA ISMÈNIA de Eugène Labiche. Va ser estrenada ahir i per això ens hem estimat publicar la nostra opinió un cop estrenada.
El resultat com veieu per l’única estrella de la capçalera, NO ens ha agradat gens i encara ens fem creus com es pretén tenir aquesta producció representant-se durant tot un mes, fins al 23 de juny.
La meva Ismènia presenta una situació d’abast domèstic i quotidià: un pare vidu i gelós dels pretendents de la seva filla soltera, una tieta rica que conviu a la casa i una minyona a la manera de l’entremaliada Colombina. Finalment, per tancar el quartet, un elegant i pretensiós pretendent que ve de París per conèixer i demanar la mà de la noia. I vet aquí que el conflicte és servit a la manera de sainet costumista a la moda del segle XIX.
Ja d’entrada en el primer monòleg de la funció, a banda del soroll del entarimat al ser trepitjat pels actors, no creiem el que estàvem veient… No era possible !!!
… però varem esperar perquè creiem que es tractava d’un pròleg fet amb un cert tipus d’humor carrincló, fet segurament expressament, per tal d’intentar apropar-se als vodevils de la època daurada del segle passat. Però quant va arrancar realment la funció, mes del mateix…. amb unes actuacions molt forçades, poc naturals, que recordaven el teatre d’aficionats de quan jo era petit.
Amb tota seguretat intentaven provocar les rialles del públic, però l’únic que aconseguien era esbossar petits somriures en part del públic i a l’altra meitat mes aviat rebuig i avorriment.
Sense cap escenografia, amb una tarima sorollosa i una mena de cortina d’hule força lletja amb algunes obertures per on apareixien i desapareixien els actors, encara espallaven mes tot plegat.
I jo em pregunto : Com es possible que el nostre valorat i estimat Hermann Bonnin (del que hem gaudit direccions extraordinàries al antic espai Brossa) … hagi dirigit tan malament aquesta vegada un espectacle a la Sala que ell mateix dirigeix ???
Hermann Bonnín i Llinàs (enllaç amb la wikipedia)
HERMANN BONNIN
Les actuacions en general de dolentes a molt dolentes, exceptuant potser a Mingo Rafols que intenta (sense aconseguir-ho) aixecar una mica l’espectacle.
Al final aplaudiments de compromís i fugida cap al carrer desprès d’un hora d’espectacle que ens van semblar dues o tres. Al meu voltant gent dormida que es van despertar al encendre les llums.
No recomanable. Del pitjor que he vist en els últims anys.
LA MEVA ISMÈNIA
Un vodevil d’Eugène Labiche
Direcció Hermann Bonnín
Amb Lina Lambert, Jaume Pla, Mingo Ràfols, Teresa Urroz i Anna Ycobalzeta
______________________________________________________________
– La Seca – Espai Brossa- Preu 20 € – (invitaciò del TNC)
_______________________________________________________________
Sense paraules.
Estem d’acord amb la vostra valoració.
No entenem la quantitat d’errors que es van cometre!!!!!!, el director devia ser un dels que es van adormir………..???
Encara no m’ho puc creure el que vam veure.
Esperem que en Hermann Bonnin ho millori.
El millor de la nit,va ser poder xerrar i compartir una bona estona amb vosaltres.Gràcies.
Una abraçada.
El que mes em sap greu és haver-os animat a assistir-hi. Nosaltres ens agrada anar La Seca – espai Brossa … i la veritat és que mai havíem vist una producció mes decebedora.
Acabem ara de sortir del TNC exultants, de veure “BARCELONA” …. és una d’aquelles produccions de les que surts plenament satisfet i que et fa continuar estimant el TEATRE, encara que a vegades hagis d’aguantar obres com la que comentem en aquesta crònica.