Per MIQUEL GASCÓN …

Tornem al TNC i de nou ens trobem amb  les males maneres de fer, de dir  i  de tractar al seu públic.  No fem responsables als nois i noies que tenen les ordres de no deixar fer fotografies a res (es mogui o no) dins de la Sala. Fem responsables als que estan per sobre d’ells… i és que no s’adonen que sense públic NO son res. No haguessin pogut fer fora a aquets responsables i no pas als 11 treballadors que la setmana passada van despatxar?

Aquesta vegada l’escena va ser esperpèntica…. jo a la fila 1 amb el mòbil i abans de començar,  vaig intentar fer una foto al públic que tenia davant meu amb la senyera a la ma, i és que l’escenari aquesta vegada esta al mig de dues graderies enfrontades.  Llavors passa una hostessa del TNC i em diu en veu alta “NO ES PODEN FER FOTOS A L’ESCENOGRAFIA”….. em vaig quedar perplex…. i és que NO hi havia escenografia, ja que l’escenari era una superfície negra absolutament plana i sense res.  Li vaig contestar….  a quina escenografia???, però no vaig voler espatllar-me  la nit com fa unes setmanes quant vaig decidir demanar el full de reclamacions, i fer una denuncia.

I és que pels altaveus diuen que no es poden gravar imatges ni fer fotografies durant l’espectacle, però en cap cas abans de començar o en els aplaudiments.

No canvien la seva actitud prepotent i això que les sales mig buides un dissabte a la nit, auguren el pitjor.

Repeteixo, no crec que la culpa sigui tota de la crisis econòmica perquè en altres sales de Barcelona, aquest efecte d’abonats que es donen de baixa no ha passat… mes aviat tot el contrari.  El Romea, el Lliure, La Seca, i ara La Perla/biblioteca de Catalunya, tenen associacions de públic que recolzen la feina d’aquests teatres.  El TNC la tenia fa uns anys  i quant em vaig voler associar, la mateixa taquillera em va dir que no ho fes perquè no pagava la pena.

Però parlem de l’obra que hem vingut a veure…. LLIBERTAT de Santiago Rusiñol.

A la Llibertat! de Rusiñol tothom té por: por d’allò desconegut, por d’allò diferent, por de perdre la feina, por de perdre privilegis, por d’estimar… POR DE FER FOTOGRAFIES ABANS DE COMENÇAR L’ESPECTACLE…. por de viure!

I, paradoxalment, no es para de parlar de llibertat, d’igualtat, de fraternitat, de progrés…! De manera totalment arbitrària i inconseqüent. El veritable protagonista de Llibertat! és el poble. Un «poble gris», habitat per una majoria de personatges mediocres i mesquins que s’omplen a tothora el cap i el pap de consignes progressistes, d’idees avançades que en boca seva esdevenen «cabòries mal païdes».

Uns personatges absolutament reconeixibles malgrat els seus més de cent anys de vida…. d’actituds molt properes, de realitats contemporànies. Davant la dificultat, en temps convulsos i de crisi com els nostres, sembla que es reactiven comportaments i actituds que crèiem relegades a uns temps pretèrits o unes minories reaccionàries.

Aquell lema tronat i repugnant de «primer els de casa» torna ara a ser pronunciat de boca de persones que mai hauríem dit que se’l farien seu. És per això que, més de cent anys després de ser escrita, Llibertat! continua tenint moltes coses a dir-nos.

Si no fos que estan construïdes amb l’inefable estil «rusiñolesc», hi ha frases, parlaments sencers, que podrien haver estat escrites ara i aquí… No ens podem permetre el luxe d’ignorar autors tan lúcids, àcids, divertits i vius com Rusiñol! Don Santiago ens convida avui a somiar amb un món més igualitari, més just, on es pugui estimar lliurement, on es pugui gaudir plenament de l’art i la bellesa. I ens recorda vivament que no hi ha sentiment més paralitzador, més negatiu, més efectiu com a mecanisme d’exercici de poder, que la por.

Josep Maria Mestres (l’afegitó de les fotografies és de “Voltar i Voltar”)

L’Obra escrita fa 100 anys, és absolutament actual… el “negrito” regalat al poble pel seu ric “amo” tornat d’Amèrica,es estimat per tot el poble, però no com una persona normal, sinó com un esser al que ajuden i amb el que es diverteixen com si fos una mascota… i els fa sentir “bones persones”,…. però ai las !!! …. quant el “negrito” creix i reclama la seva normalitat al enamorar-se d’una noia blanca del poble…. fins aquí podríem arribar!!!

Josep Maria Mestres, fa una nova dramatúrgia que ens apropa molt aquest magnífic text de Rusiñol, especialment a l’últim acte, quan ja converteix definitivament els personatges en sindicalistes actuals, amb la dependència dels iphones e ipads, però amb les mateixes mancances i racisme de la nostra societat.

Una actuació magnifica i “coral” dels  19 actors…. si, no heu llegit malament…. DINOU actors, cosa impensable de produir en un teatre privat.  Actors coneguts i no coneguts deixen l’anima a l’escenari i aconsegueixen moments màgics.  Els 2 nens actuen prou bé i amb molta naturalitat… i el paper d’en Jaumet negre, interpretat per Òscar Kapoya, un veritable descobriment.

L’escenografia quasi inexistent en un principi, es va convertint a base de moviment de mobles (manualment), sobretot cadires i poca cosa mes, però realment una escenografia efectiva.

Una altra producció que cal recordar i també recomanar a la gent que li agrada el Teatre….. i és que a mes a mes surts amb un somriure a la cara per haver gaudit una altra jornada teatraire que paga la pena.

 

Dramatúrgia i direcció: Josep Maria Mestres

Escenografia: Pep Duran – Vestuari: Nina Pawlowsky – Il·luminació: Ignasi Camprodon – So: Jordi Bonet – Caracterització: Toni Santos –Assessorament musical de la banda: Jordi Badia – Ajudanta de direcció i preparació dels actors nens: Lídia Linuesa

 

Amb: Mariona Albert – Roger Casamajor – Tilda Espluga – Jana Font – Marc Fonts – Camilo García – Maife Gil – Jordi Girabal – Òscar Kapoya – Lídia Linuesa – Jordi Martínez – Neus Pàmies – Víctor Pi – Quimet Pla – Atilà Puig – Òscar Rabadan – Artur Raurich – Aina Sánchez – Jacob Torres – Artur Trias – Ton Vieira

Producció
Teatre Nacional de Catalunya

– Teatre Nacional de Catalunya – Preu 31,37 € – (preu pagat 18,50 € – abonament )

______________________________________________________________