Per MIQUEL GASCÓN …
No coneixíem aquesta òpera i suposem que aquesta és una de les causes de que al no conèixer la música no varem arribar a entrar del tot en aquesta producció. Per ser clars, ens varem avorrir força aquesta vegada i al principi del quart acte ja teníem ganes de que finalitzes l’espectacle. Com diu un amic nostre… “no està feta la mel per la boca dels…”.
Francesca da Rimini és una òpera en quatre actes, composta per Riccardo Zandonai, (Sacco di Rovereto, 1883 – Pésaro, 1944), amb llibret de Tito Ricordi, sobre la peça teatral de Gabriele D’Annunzio de 1902. Es va estrenar al Teatre Regio de Torí l’any 1914.
Aquesta òpera és la més coneguda de Zandonai, i d’una sèrie d’òperes inspirada en la història de la Divina Comèdia de Dante dedicat als amants adúlters Paolo Malatesta i Francesca de Rimini. Aquesta òpera poques vegades es representa en l’actualitat, en les estadístiques de Operabase apareix amb només 3 representacions en el període 2005-2010.
La musica de Riccardo Zandonai, es amb tota seguretat el millor d’aquesta òpera i encara que no em va quedar en la memòria cap passatge musical en especial. Una música agradable sense mes però que en cap cas em va arribar a emocionar.
La retransmissió en directe i amb tres entreactes de mitja hora cada un, va trencar i allargassar l’òpera, que ens va omplir per complert la tarda (de 17 a 21 hores); moltes cadires buides al començament que es va anar omplint a partir de les 19 hores… i és que es va avançar l’hora i no estava prou anunciat.
La posada en escena tampoc ens va agradar… massa recarregada i fosca… això si amb un vestuari esplèndid digne de l’època modernista de la real-essa de principis del segle XX.
El pitjor de tot va estar concentrat en les veus, que no eren res de l’altra mon, a excepció de la protagonista que interpretava Francesca, la soprano Eva-Maria Westbroek que encara que no era per tirar coets va cantar prou be; la seva interpretació teatral i la seva presencia física no encaixava amb la passió amorosa d’una jove princesa.
Salvables també el baríton Mark Delavan en la interpretació de Gianciotto …. i del tenor Robert Brubaker en el paper del malvat Malatestino.
La resta força planers pel meu gust i força dolent l’altre protagonista, en Paolo (l’amant de Francesca) mal interpretat tant vocal com d’interpretació teatral… pel tenor Marcello Giordani. Tampoc físicament esta per papers d’aquest estil… no m’estranya pas que la passió de Francesca no es desbordés.
L’única cosa positiva del final tràgic d’aquesta òpera es que quant maten els protagonistes no allarguen la funció amb 10 minuts mes de cants agònics. Els assassinen i baixa el teló. Perfecte.
L’altre aspecte positiu es la trobada amb els amics i les xerrades i visions de cada un de nosaltres, on gairebé mai ens posem d’acord.
Director: Marco Armiliato
Producció: Piero Faggioni – Escenografia: Ezio Frigerio
Vestuari: Franca Squarciapino – il·luminació : Gil Wechsler
Coreografia: Donald Mahler – Producció en directe: Sondra Radvanovsky
Francesca: la soprano Eva-Maria Westbroek
Paolo: el tenor Marcello Giordani
Malatestino: el tenor Robert Brubaker
Gianciotto: el bariton Mark Delavan
________________________________________________________________
– Cinemes Yelmo Icaria – Preu 18 € ( preu pagat 14 € – abonament )
________________________________________________________________
Per a mi una òpera crispant. Tant de crit i durant tanta estona em posa malalt dels nervis. Això si, hi ha moments lírics realment preciosos. Els que més em van agradar van ser els “dolents” Mark Delavan i Robert Brubaker juntament amb la mezzo Ginger Costa-Jackson. La Westbroeck també, ja que el paper es molt exigent i se’n va sortir prou bé. Del Giordani prefereixo no fir res.
Una abraçada
Veig que a tu tampoc et va acabar d’agradar la producció. La musica de l’òpera em va agradar en general ja que com tu dius te moments lírics preciosos…. però un cop acabada em va ser impossible recordar cap passatge musical.
No sóc conscient de què fos una òpera “crispant” o almenys no em vaig adonar en aquell moment…. això si, em vaig avorrir força, excepte al ultim acte, on realment pasan coses.
Les veus ja ho hem comentat, alguns be sense tirar coets i altres especialment el tenor Giordani força malament.
Una abraçada