Per MIQUEL GASCÓN …
La tarda i nit del divendres 15 de març la varem dedicar plenament a la presentació de la producció Teatral L’ONADA en una taula rodona a la Sala de premsa del Teatre Lliure de Monjuïc i posterior assistència a la representació de l’obra al Teatre Lliure de Gràcia. Encara no entenem com pot ser que els dos actes els hagin programat en les dues seus del Lliure, fent-nos anar als espectadors d’una banda a l’altre sense gaire sentit.
Als anys seixanta, Ron Jones, un jove i carismàtic professor d’institut, intenta ensenyar als seus alumnes d’història com es va poder forjar la societat que va donar peu, a l’Alemanya dels anys 30 i 40, al Nazisme i als camps de concentració i extermini. Per fer-ho engega un experiment: durant diverses setmanes els alumnes hauran de seguir unes normes estrictes que els permetran experimentar, des de dins i en primera persona, que fàcil que és convertir-se en part d’un aparell totalitari.
Avui Ron Jones és un avi que viu a San Francisco i juntament amb el seu ex alumne Mark Hancock, de Seattle, ha vingut a Barcelona per acompanyar el director Marc Montserrat durant l’estrena al Teatre Lliure de l’adaptació de L’Onada. És un cas únic. És la primera vegada que s’explica la història tal com va passar. El Marc es va posar en contacte amb Ron Jones ara fa 5 anys i durant aquest temps ha estat treballant en extreure l’historia real i no l’ensucrada (que ha servit ja per fer un parell de pel·lícules afegint histories d’amor o suïcidis per tal de fer-les mes comercials). Ha fet servir material original que mai s’ha vist: diaris, reportatges, blocs, plans escolars… Ha tingut accés a material de primera mà. Ha fet més recerca que mai ningú abans.
l’alumne Mark Hancock i el professor Ron Jones (amb l’interprete)
En motiu dons de la presència de Ron Jones a Barcelona, ens varen oferir una taula rodona, en la que es va debatre fins a quin punt, i segons quines estratègies i formes de comportament social, es podria tornar a produir una altre “onada” avui en dia. Van participar:
– el mateix professor Ron Jones
– Mark Hancock (alumne de Jones i participant de l’experiment original)
– Xavier Torrens Llambrich (Doctor en Ciències Polítiques i sociòleg, professor de Política Cultural de la Universitat de Barcelona i expert en educació sobre l’Holocaust i en gestió multicultural i prejudicis)
– Ana Kipen (especialista en psicologia social i maltractament, amb una llarguíssima experiència amb adolescents i joves pel que fa a prejudicis i violència: racisme i violència i sexisme i violència de gènere)
– Xavier Casals (Doctor en Història, professor de diverses universitats i especialista en moviments extremistes i en l’evolució de l’extrema dreta des de la postguerra fins a l’actualitat)
– Marc Montserrat Drukker, director d’aquesta producció.
el professor Ron Jones – Marc Montserrat (director de l’obra) i Xavier Casals
Les ponències de cada un d’ells va estar excel·lent, treien potser la d’Ana Kipen que es va limitar a llegir un text massa llarg i de poc interes per mi. Escoltar en primera persona al professor i a un dels alumnes d’aquesta historia verídica em va posar la pell de gallina.
Xavier Torrens Llambrich i l’alumne Mark Hancock
Però em va impactar molt especialment les explicacions que ens va donar el sociòleg Xavier Torrens, ja que ens va deixar clar que en qualsevol moment es pot repetir aquella historia de l’holocaust produït pel nazisme… o la guerra d’Irak…. o tantes altres, recolzades inclús per la pròpia llei.
Ens va explicar que TOTS nosaltres (la gent normal, la “bona” gent), tots tenim PREJUDICIS cap a l’altre…el diferent… el emigrant… el gitano… el xines…. el basc o ara el català. En realitat tots tenim el monstre dins nostre, segurament adormit però molt fàcil de despertar.
Els graus d’intolerància es poden representar a la societat humana com una piràmide on en la base estem tota la societat i a mida que es va pujant d’esgraó la quantitat de persones es va fent mes petit, però a la vegada sustenta i justifica d’alguna manera el graó que esta per sobre d’ell. La Piràmide dons seria la següent:
– 1er graó on estem tots i tots tenim algun PREJUDICI encara que no el fem public.
– 2on graó estan els que si que fan public els seus PREJUDICIS a la gent aprop d’ella.
– 3er graó el PREJUDICI es transforma en PERJUDICI, on la persona s’enfronta verbalment amb el “diferent”, el menyspreen o no l’admeten directament.
(el mes probable es que molt poca gent traspassi mes enllà d’aquest tercer graó)
– 4art graó on apareix l’atac a símbols o objectes de la cultura no acceptada, crema de banderes, pintades a cementiris, destrosses de monuments o símbols dels “diferents”
– 5e graó l’atac físic a les persones que pensen diferent a la “bona gent”
– 6e graó, assassinat de persones que no combreguen amb la nostra idiologia o interessos.
– 7e graó, assassinat massiu de les persones únicament per ser d’un altre raça, religió o nacionalitat.
La gent “normal”… la “bona gent”, es capaç de pujar de graó molt ràpidament quant sobretot esta embolcallada amb una massa de gent que pense com ell. Aquesta transformació de tota una societat a Alemanya es va aconseguir tan sols en 3 anys de 1933 a 1936.
El Col·loqui em va fer reflexionar sobre Prejudicis que jo mateix tinc i actituds que es poden canviar a fi de be.… el primer que s’ha de fer és adonar-te de que les tens e intentar no potenciar-les.
La segona reflexió a la que vaig arribar es que la societat espanyola esta sent manipulada per una minoria nacionalista espanyola de extrema dreta (parlo tant del PP com sobretot del anomenat PSOE) i que ja ha aconseguit que molts ciutadans hagi pujat a traves d’aquesta piràmide perversa i que alguns estiguin ja pujant del 4art graó al cinquè i que alguns militars i politics s’atreveixin a amenaçar amb el us de les armes, per anar en contra de la voluntat de tot un poble.
Abans de finalitzar i sense pausa, metro de Montjuïc a Gràcia per tal de poder veure la representació…
L’ONADA
“Com podien dir els alemanys, després de la guerra, que l’Holocaust no havia passat?” Aquesta és la pregunta que va fer una alumna de 15 anys al seu professor d’història contemporània, un jove i carismàtic Ron Jones que, amb 25 anys, s’estrenava en un institut públic de Palo Alto (Califòrnia) el 1967.
El mestre no va contestar amb una resposta de catàleg. Jones va voler fer viure als estudiants l’experiència en carn pròpia; així entendrien per què els alemanys van votar un partit feixista i van tolerar el Tercer Reich.
El professor va proposar a la classe de formar part d’un joc de rol. “ Els vaig intentar mostrar com seria viure en una societat disciplinada, en què s’havien de moure a l’uníson; els vaig donar el sentit de comunitat i la sensació d’acció, de com podien canviar la societat si treballaven junts; i això, combinat, va donar una mena de febre per ser part d’un club, amb carnets propis, una salutació, una policia secreta”, explica Jones.
L’experiment sociològic va anar tan bé, i tan lluny, que se li va estar a punt d’escapar de les mans. L’escola va acabar expulsant Jones per la seva militància en causes socials, especialment pacifistes– i mai més va poder exercir en un col·legi públic, tot i els centenars de firmes dels alumnes en contra de la decisió.
És fàcil veure que dolents que eren els nazis, però és més difícil veure el mal si el tens a prop”, reflexiona Ignacio García May, dramaturg de l’obra. “Els alumnes es van adonar que tots podríem haver sigut alemanys. No som ni millors, ni pitjors. Donaríem la nostra llibertat per la sensació de ser superiors als que ens envolten” diu Jones.
No se pas, si va ser la combinació de la taula rodona i la posterior visió d’aquesta producció teatral… el que si ser es que divendres passat em va impactar de debò. El treball que ha realitzat en Marc Montserrat a traves de cinc llargs anys i la posterior escriptura de tot plegat per l’escriptor Ignació García May, ha aconseguit plasmar la realitat d’aquell fet i posar-ho en escena per tal de que no ens oblidem que els homes i les dones som febles i que qualsevol lider carismàtic ens pot portar fins i tot al odi i l’assassinat en massa, per tal de salvaguardar les nostres idees (que evidentment son les bones).
La posada en escena magnifica, millor impossible; ens apropa la classe a un pam de les nostres cares i veiem com aquests adolescents es van transformant de mica en mica en monstres.
L’actor Eduard Farelo, amb una de les seves millors interpretacions que l’hem pogut veure reencarna el paper del professor Ron Jones, que sota el lema de 3 frases que inculca als adolescents, els transforma:
- PODER de la DISCIPLINA
- PODER de la COMUNITAT
- PODER de l’ACCIÓ
El Club de la TERCERA ONADA, format pels alumnes, amb actors alguns d’ells desconeguts i plens de vitalitat i sobretot de ganes d’arribar a ser grans actors, (de bons ja ho son), aquí totes ells ho demostren amb escreix, interpreten 7 personatges molt diferents que analitza’n totes les possibles posicions d’uns joves que tenen tota la vida per endavant. Son la nova “onada” de joves intèrprets que de ben segur sentirem a parlar molt d’ara en endavant.
Com haureu vist a la capçalera de la crònica, la nostra classificació torna a ser de 5 estrelles, que es la màxima que posem aquí a Can Voltaire. Totalment recomanable…. diria mes, IMPRESCINDIBLE !!!.
L’ONADA
text Ignacio García May
idea i direcció Marc Montserrat Drukker
basat en l’experiment real de Ron Jones
Intèrprets
Boris Cartes Steve / Eduard Farelo Ron Jones / Malcolm McCarthy Norman / Marta Ossó Wendy / Alba Ribas Sherry / Andrea Ros Aline / Martí Salvat Robert / Joan Sureda Doug / veu en off Jordi Royo
traducció del castellà Cristina Genebat / escenografia Jon Berrondo / vestuari María Araujo / caracterització Toni Santos / il·luminació Albert Faura (a.a.i.) / so Francisco Grande i Igor Pinto / vídeo Xavier Bergés
ajudant de direcció Toni González Lillo / ajudant d’escenografia Jose Novoa / ajudant de vestuari Mireia Llatge / arxius de vídeo Federico Szarfer
construcció d’escenografia Tallers d’escenografia Jordi Castells i Pascualín / confecció de vestuari Sastreria Caireta i Godet
producció Teatre Lliure
______________________________________________________________
– Teatre Lliure de Monjuïc – Preu 28 € – (preu pagat abonament 15 € )
_______________________________________________________________
Miquel, coincido contigo plenamente.
Una obra para no perdérsela.
Farelo inmenso, y el futuro de la escena catalana, asegurado, con estos actores/actrices.
Lo que puede hacer la mentira y la tergiversación.. sino … para muestra…. la COPE y el Losantos.
Peton als dos
Florestán
Es una producció impressionat que tothom deuria veure. Farelo com tu dius IMMENS i els joves un descobriment de bons talents teatrals.
Prefereixo no parlar dels que has anomenat al final del teu comentari perque son els que provoquen l’odi entre cultures diferents enfrentan-los i poden provocar el pitjor.
Últimament coincidim molt en les nostres valoracions teatraires.
Petons també per vosaltres
Gracies per el teu comentari
Aquest cop estic completament d’acord amb el teva opinió de l’obra. No vaig poder assistir a la reunió prèvia que varen fer al Lliure de Montjuïc (veritablement incomprensible no hi havia cap lloc on fer-ho al Lliure de Gràcia?) però he escoltat i he llegit alguna entrevista amb el Ron Jones i el Marck Hancock i ens donen encara més claus de com es va poder desenvolupar tot plegat.
No cal dir res del Farelo, una de les millors interpretacions que li recordo, la transformació del personatge es impagable.
El que abunda tot plegat es el fet que ahir, que vàrem anar nosaltres, hi havia quasi una quarta part del públic d’adolescents, possiblement d’alguns instituts i no es va sentir “ni una mosca” en tota la representació.
Jo també la recomano
Sembla per el que van dir que tots el espais tant del Lliure de Gràcia com de Montjuïc aquella hora eren plenes d’activitats…. i s’havia d’aprofitar que el professor i un alumne eren aquí a Barcelona per l’estrena.
L’obra crec que hauria de ser quasi “obligatòria” pels joves d’aquella edat….. de fet 3/4 parts del public el dia que varem anar nosaltres eren joves adolescents.
És un text que talla l’alè perquè veus que tot és possible i que nosaltres mateixos manipulats, podem a fer salvatjades. En Farelo tal i com tu dius canvia de registre 180 graus en poca estona… del professor modernet amable amb els alumnes que els consent tot i mes….a ser un dictador que estableix unes normes de disciplina brutals i els fa girar el cap amb uns ideals inventats per manipular-los…. les expressions de la segona part de l’obra fereixen els espectadors provocant quasi por.
Recomanable sense cap dubte.
Dissabte vam anar a veure “L’Onada” i repeteixo el mateix que els altres voltaires.
Tots els actors hi van posar la pell,però nosaltres em de destacar l’Eduard Farelo que ens va posar la pell de gallina,sobretot a mida que anava agafant força el seu paper.
L’escenografia també ens va agradar molt.
Tal i com dieu a la vostra crónica,una obra imprescindible .
La veritat és que estem gaudint de molt bon teatre actualment.Aixó de poder estar a prop de grans actors i amb propostes i textos tan bons,és tot un privilegi pels qui ens agrada el teatre.
Efectivament L’Onada no es pot perdre.
De totes maneres havien prorrogat per les entrades exhaurides i tornen a estar exhaurides els dies de la pròrroga. A Barcelona, aquesta temporada almenys serà difícil tornar-la a veure.
La temporada teatral 2012/2013 ens ha ofert espectacles de TEATRE amb majúscules.
Una abraçada
Hola, Voltaries,
Moltes gràcies per l’entrada i, sobretot, per la detallada relació de la taula rodona amb el Ron Jones i la resta d’especialites. M’ha agradat, informat i il·lustrat molt -perquè no hi ha res en lloc més de la xarxa…
M’ho vaig perdre l’any passat, però aquest any he pogut recuperar l’obra -amb entrades comprades de fa molts mesos- i realment m’ha complagut molt. Coincideixo amb els 5* i és de les coses que m’han agradat més aquest any. Fantàstic treball coral, que bons actors que són aquests nois joves -tots- i molt bé també el Farelo -que a vegades per mi sobreactua… però aquí queda molt bé. Fantàstic discurs final amb la pel·lícula nazi amb què també s’inicia. Són gairebé 2 hores i quart de tensió que no baixa, amb moments esplèndids.
Bona nit.
Hola Daniel !!!
Es molt agradable comprovar que la feina feta escrivint aquesta crònica fa mes d’un anys, encara avui serveix per promocionar una producció teatral tan digna com aquesta.
El preàmbul que vaig escriure com un recull d’aquella conferencia, fa molt que pensar i encara mes avui en dia quant veiem l’intolerància cap a tot el que sigui català o faci olor de català; esperem que no acabi tot com sembla que voldria el “bisbe” Rouco Varela.
La representació encara la recordo, com una de les que mes m’han impressionat mes en molts anys. T’agreixo de tot cor que t’hagis enrecordat de comentar aquí i donar la teva opinió.
Una abraçada