Per MIQUEL GASCÓN …

Ens assabentem de què el dimarts 12 de març en els cinemes Girona, retransmeten en directe l’òpera FALSTAFF des de l’òpera de la Bastillle de Paris. El curiós i per altra banda escandalós del cas… és que hem pogut comprar les entrades per avançat i amb descompte dels TRESC, 7 euros mes barates que en els cinemes Bosque de la cadena Balaña… i és la mateixa retransmissió.

Molts dels amics que acostumen a venir a aquestes retransmissions operístiques, clarament “deserten” a favor del futbol per tal de veure el partit de Champions del Barça amb el Milan. Se l’han jugada i pensem que patiran de valent… però la sort els va de cara, ja que a la mitja part de l’opera ens assabentem que el Barça guanya un a zero….

La Sala dels cinemes Girona a menys d’un terç de les localitats plenes. Per sort tenim uns amics que ens acompanyen en la seva primera incursió en aquest tipus de retransmissions en directe… la Montse i en Quim (amics des de fa molts anys i que ara ens hem retrobat a partir de la publicació del Bloc).

“Durant quaranta anys he volgut escriure una òpera còmica”. Quan Verdi va escriure aquestes paraules el 1890, ja havia anunciat el seu adéu als escenaris, no una sinó dues vegades, amb Aida i Otello. Cinquanta anys abans, s’havia intentat aventurat amb l’òpera buffa amb Un giorno de regno.

L’obra va ser un fracàs i, amb l’agreujant que la seva dona va morir durant la seva composició, el fracàs el va deixar molt amargat. Va ser el desig d’evitar la mala sort que apareix en tantes de les seves òperes el que li va fer prendre la ploma de nou per última vegada? O era l’ombra de Shakespeare?  “M’estic divertint …” una frase que Verdi repeteix contínuament mentre compon Falstaff.

El compositor observa les aventures del vell cavaller arruïnat i panxut, que vol enganyar les esposes i acaba derrotat, en un cistell de roba bruta i llançat al riu Tàmesi, amb la mirada lúcida, distant i entremaliada que reconeixem en les seves últimes fotografies.

Aquesta producció representada a l’Òpera de La Bastille de Paris, em va decebre una mica i no pas per la musica de Verdi, ni tampoc per les interpretacions vocals dels protagonistes; va ser mes aviat una sensació de tristor que es va arrossegar durant tota la representació, ja que des de bon començament té una il·luminació molt pobra i ni tan sols deixa veure l’escenografia com seria lògic. Aquesta penombra s’entén en el tercer acte, per tal de què simuli la nit dels “esperits malignes” al costat del gran roure. El que no té cap lògica és donar aquesta sensació també en els dos primers actes en el que hauria de ser una òpera còmica i alegre.

El poc que s’entreveu de l’escenografia, és senzillament una pared situada al fons que es desplaça d’una banda a l’altre segons on te que passar l’escena. Molt pobre i gens espectacular.

La direcció Musical de Daniel Oren, va fer sonar l’orquestra prou bé, encara que en algun moment li mancava la força necessària per transmetre passió per la musica escrita per Verdi, tant és així que entre la foscor de l’escenari i la interpretació una mica plana de la musica, hem va agafar una mica de son que finalment a força d’esforços va desaparèixer.

No es tracta d’una òpera de les que m’agradin mes de verdi; té un gran protagonista i la resta de papers encara que no arriben a ser secundaris, son papers molt corals en la que cada un d’ells té el seu paper especific sense sobresurti gaire cap. El baríton Ambrogio Maestri  (nascut a Pavia l’any 1970), interpreta un Falstaff molt creïble teatralment parlant i el seu físic l’ajuda molt a aconseguir-ho; posseeix una veu robusta i potent i és conegut internacionalment precisament per interpretar aquest paper.

El jove tenor Paolo Fanale (nascut a Palermo, Sicília l’any 1982), interpreta aquí el paper de “Fenton” ; no l’havia escoltat mai, que jo recordi, i va ser un dels cantants que jo destacaria d’aquesta producció. Per altra banda també em va agradar força la contralt canadenca Marie-Nicole Lemieux (nascuda l’any 1975 a la vora de Quebec, en el paper de “Mrs Quickly” i no és per menys ja que es tracta d’ una de les més notables cantants líriques de la seva generació al seu país.

La soprano búlgara Svetla Vassileva, va fer el debut interpretant el mateix paper (Mrs Alice Ford) en a l’Òpera de Seattle; té una veu molt maca. De la mateixa manera la soprano russa Elena Tsallagova interpreta força bé el paper de Nannetta.

A destacar també el tenor argentí Raul Giménez (nascut l’any 1951), en el paper de Dottore Cajus.

El Cor té poca presencia en aquesta òpera excepte a les escenes finals del tercer acte, simulant que canten des de les branques d’un arbre immens. Una posada en escena amb poca traça.

En resum, hem passat una bona estona per la qualitat de la musica i les veus que és del que es tracta, però com espectacle teatral un suspens en tota regla.

Menys mal que al sortir del cinema Girona, per Twiter  ens assabentem que el Barça està ja 3 a zero. Conduïm el cotxe fina a casa pels carrers deserts i tot just al arribar a casa escoltem de nou coets…. 4 a zero amb el Milan…. increïble!!!

Director Musical : Daniel OREN

Director : Dominique PITOISET

Escenografía : Alexandre BELIAEV

Ambrogio Maestri (Sir John Falstaff Artur Rucinski Ford)
Paolo Fanale (Fenton)
Raúl Giménez (Dottore Cajus)
Bruno Lazzaretti (Bardolfo)
Mario Luperi (Pistola)
Svetla Vassileva (Mrs Alice Ford)
Elena Tsallagova (Nannetta)
Marie-Nicole Lemieux (Mrs Quickly)
Gaëlle Arquez (Mrs Meg Page)

Amb l’orquestra i els cors de l’òpera de París

________________________________________________________________

– Cinemes Girona – Preu 17 €  ( preu pagat 11,90 € – Compra per avançat i TresC )

________________________________________________________________