– Voltar per la literatura – EL TIEMPO QUE NOS UNE de Alejandro Palomas

Per IMMA BARBA 

Fa una parell de dies he acabat de llegir “El tiempo que nos une” de Alejandro Palomas i puc dir que he quedat atrapada pel personatge de Mencia, una dona, menorquina de 93 anys que com ella mateixa diu està vivint la seva edat de la innocència, aquella que es posterior a la tercera edat i et permet dir el que penses sense embuts.

El tiempo que nos une

Una historia coral narrada per les diferents dones que conformen les quatre generacions de la família incloses a la novel·la : Mencia, les seves dos filles Lia i Flavia, les seves netes Helena, Inés i Bea i la seva besneta, la petita Gala.

Els personatges masculins que hi apareixen son dibuixats breument per acabar de remarcar el caràcter de totes i cada una de les dones, ben diferents entre elles : Jacinto, propietari d’una petita barca anomenada Aurora, Tristàn, fill d’Inès que pateix una greu malaltia amb tan sols sis anys d’edat, Jorge el pare de Tristàn, Silvio la persona que troba Flavia com a company de vida i Morris que acaba donant estabilitat a Bea mare de la petita Gala.

Es una novel·la plena d’emocions que desborda humor i es a moments molt trista, i on com he apuntat al principi destaca el personatge de Mencia, entranyable, indisciplinada, pertorbadora, pacificadora, anàrquica i conciliadora …. una provocadora que intenta per tots els mitjans salvaguardar i fer “créixer” a les seves filles i netes.

Està escrita en primera persona però a cinc veus y  en cada capítol es una de les dones la que ens explica els fets des de el seu punt de vista. Encara que el narrador no sigui el mateix es una historia que es va desenvolupant al llarg del llibre, es a dir, no son diferents visions d’un mateix fet sinó diferents fets explicats amb visions de la vida també diferents.

La forma d’escriure d’Alejandro Palomas , autor al que no coneixia, m’ha agradat molt i us transcriuré algun paràgraf d’aquesta novel·la en boca de Mencia:

“Me gusta ser vieja, oler a vieja y tener la sensación que no tengo nada mejor que hacer que no hacer nada y cuidar de que estas pobres no se me rompan en los próximos años.”

 “Tengo noventa años, un brazo roto y a todas mis niñas conmigo, navegando juntas de vuelta a casa. Tengo el mar y hace tiempo que dejé de tener prisa. Y no tengo ninguna fe en el futuro.”

Alejandro Palomas

Alejandro Palomas

 “Los viejos no somos más sabios que vosotros, ni estamos más curtidos, ni más cansados. Los viejos sabemos que el tiempo nunca da explicaciones, que las decisiones no son más que eso, decisiones, no errores ni aciertos, sabemos que nos vamos a morir y atentamos contra lo injusto porque nos aburrimos. Así de triste es la vejez. Y así de grande”.

“Hay un momento en la vida en que dejamos de mirar y nos dedicamos a ver. Ya no buscamos con los ojos. Fijamos la mirada en un punto del presente o del pasado y las imágenes llegan solas, repetidas, escuchadas. Es la vejez. Bendita sea.”

 “Lia y Bea son iguales en eso: callar es respetar. Piensan que no hay que preguntar hasta que sea la otra la que decida contar. Y una mierda, digo yo. Callar es respetar el dolor ajeno, puede ser. Pero eso no cura nada y yo ya no tengo tiempo ni ganas para esperar a que la gente se atreva a decir, Porque si algo me han enseñado los años y los colgajos es que el tiempo no perdona ni cura. Lo que cura es la verdad, y si duele, mala suerte.”

“¿No preferirías llevarte el visón nuevo, mamá ?- le he preguntado en un inútil intento por hacerle cambiar de idea. Ella ha sacado los dientes del pañuelo y se los ha colocado.

-Sí, claro. Por eso me llevo éste. Porque prefiero el otro.”

 Un llibre molt recomanable.

Alejandro Palomas va néixer a Barcelona al 1967 , es llicenciat en filologia anglesa per la Universitat de Barcelona i màster en Poètics per el New College de San Francisco. Ha compaginat el mon del periodisme amb la traducció d’autors com Jack London, Oscar Wilde, Françoise Sagan,….

Ha publicat entre d’altres:  El tiempo del corazón – El secreto de los Hofmann – El alma del mundo – Tanto tiempo – Agua cerrada

La seva obra ha estat traduïda a vuit idiomes.

Cargol iaio

 

2 pensaments sobre “– Voltar per la literatura – EL TIEMPO QUE NOS UNE de Alejandro Palomas

  1. Montserrat Fdez. Costa

    Gràcies Imma, un llibre més a la llista dels pendents. Però aquest, per la temàtica i la manera de dir les coses, em sembla que el faré passar davant d’algun altre!

    M'agrada

    Respon
    1. Imma Barba

      Jo l’he gaudit molt i ha estat una sorpresa inesperada. Es molt dur en determinades coses però la visió del personatge de Mencia i la seva obstinació perquè cadascú trobi el seu camí fa que la lectura sigui molt agradable. Gràcies per comentar.

      M'agrada

      Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.