Per MIQUEL GASCÓN …

En teníem moltes ganes des de fa mesos que arribes la data per veure aquesta òpera del segle XX, ja que sabíem que en el seu dia quant es va estrenar l’any 1946 al Schubert Theatre de Filadèlfia, se la va anomenar com una “American opera” o també com a “Broadway opera”… i qua ha estat tractada mes aviat com un “Musical” que no pas com una òpera que és del que es tracta.

Com sabeu tinc una especial dèria per el “Musicals” perquè m’agraden en general molt i també perquè penso que dins d’una anys se li reconeixerà per fi, la gran vàlua d’aquest genere i crec seran catalogades com a veritables òperes per les generacions que vindran.

STREET SCENE (Escena de carrer) és la primera òpera de Kurt Weill de la seva etapa americana, (s’havia instal·lat als Estats Units fugint de la persecució nazi), influïda per la comèdia musical de Broadway, el jazz, el blues i les cançons populars. L’òpera en angles, integra recitatius, diàlegs, àries, cançons populars i fins i tot conjunts de l’òpera tradicional europea.

El començament de Street scene, que arriba per primera vegada al Liceu i al estat espanyol, em va recordar molt al estil de Porgy & Bess, una de les meves òperes de capçalera.

El llibret és del dramaturg Elmer Rice, home políticament compromès, sobre una obra pròpia guanyadora del Premi Pulitzer (1929). La lletra de les cançons són del poeta negre Langston Hughes. L’acció transcorre en un barri molt pobre de Nova York, davant una casa de veïns que protagonitzen les diverses històries de la trama, totes d’un realisme cru, entre elles la història del matrimoni Maurrant, marcada pel maltractament i la violència de gènere, amb una càrrega important de denúncia social i com gairebé sempre, un final tràgic.

Kurt Julian Weill (Dessau, 2 de març de 1900 – Nova York, 3 d’abril de 1950) va ser un compositor alemany d’origen jueu, posteriorment nacionalitzat estatunidenc. Les seves obres per al teatre i les seves cançons van ser molt i molt populars entre el gran públic a l’Alemanya de finals dels anys 1920 i principis dels 1930. La música de Weill va guanyar-se l’admiració de compositors com Alban Berg, Alexander von Zemlinsky, Darius Milhaud i Stravinski. L’obra més popular de Weill és “L’òpera dels tres rals”, 1928, amb llibret de Bertolt Brecht.

Tot i que la major part de les obres americanes de Weill es consideren inferiors a les de la seva etapa alemanya, els seus treballs per a Broadway inclouen un bon nombre de reconeguts espectacles. Cal destacar Lady in the Dark i Love Life, considerades com la llavor del musical nord-americà…. i evidentment l’òpera Street Scene.

El muntatge que arriba a Barcelona està coproduït pel Young Vic de Londres i The Opera Group, sota la direcció escènica de John Fulljames i la musical de Tim Murray.

La escenografia que en un primer moment impacta, amb l’orquestra del Gran Teatre del Liceu a escena repartit en dos pisos en una estructura metàl·lica amb dues escales de mecano-tub, que evoquen la façana d’un vell edifici del Lower East Side de Manhattan…. però que a la mig hora ja estas cansat de veure tanta pujada i baixada d’actors a traves de les escales; la veritat es que resulta bastant avorrit veure tot l’espectacle (que dura 3 hores) amb la mateixa estructura escènica i a mes a mes deixa molt poc espai per que els cantants i actors puguin fer lluir la seva feina com cal.

Aixi i tot crec que l’Orquestra del Liceu fa un treball encomiable sota la flexible i entusiasta direcció de Murray, en una musica poc habitual en ells.

Es tracta d’un obre coral que amb tota seguretat hauria necessitat uns bons actors i cantants, per tirar endavant 23 personatges cantats i 12 més de parlats. Els cantants sonen be gracies a una amplificació no anunciada i molt aconseguida i que casi ni es nota, sinó fos perquè en les estones parlades t’adones que les veus arriben massa clares del que estem acostumats. No actua cap veu excepcional i mes aviat son veus de musical que no pas d’òpera, encara que sobresurten les veus de Susanna Hurrell (la filla), Sara Redgwick (la mare). A destacar el trepidant bugui-bugui del segon acte que ballen Kate Nelson i Ashley Campell, que per primer cop en tota l’opera fan que el public aplaudeixi amb ganes.

Crec que el paper que fan els nens del veïnat, a càrrec del Cor Vivaldi, (Petits cantors de Catalunya), és també per destacar tant per la seva actuació com per les seves magnifiques veus. El cor del Gran Teatre del Liceu, vestits de negre i que actuen a banda i banda darrera de l’estructura metàl·lica passen casi desapercebuts, però les seves veus es fan notar i molt en un parell de moments fantàstics del segon acte.

En resum, un espectacle magnific, sobretot per la extraordinària musica de Kurt Weill, però que decep força per l’escenografia que ofega la representació i per les veus força fluixetes d’aquesta companya d’òpera anglesa.

DIRECCIÓ MUSICAL: Tim Murray

DIRECCIÓ D’ESCENA:  John Fulljames – ESCENOGRAFIA i VESTUARI:  Dick Bird – IL·LUMINACIÓ : Jon Clark – COREOGRAFIA:  Arthur Pita – COPRODUCCIÓ : The Opera Group/Young Vic –  Watford Palace Theatre

REPARTIMENT : Geof Dolton, Elena Ferrari, Paul Featherstone, Kate Nelson, Paul Curievici, Robert Burt i altres.

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya

________________________________________________________________

– Gran Teatre del Liceu – Preu de 89 € a 8 €  – ( pagat 59 € )

________________________________________________________________