Per MIQUEL GASCÓN …
Dissabte passat ens varem apropar al Teatre Romea, desprès d’assistir a la presentació del llibre de la Cia Sargantana. L’única critica de Roberto Zucco, que havíem llegit en el diari ARA era una mica descoratjadora….. però no ens ho volíem creure massa.
La representació teatral de Roberto Zucco la varem veure fa uns 20 anys en un muntatge que va dirigir Lluís Pasqual al Palau de l’Agricultura, amb el llavors jove Eduard Fernández encarnant al protagonista, un assassí que mata sense motiu. Ara l’actual director del Teatre Romea, Julio Manrique agafa el toro per les banyes i molts anys desprès la torna a representar, amb un resultat que creiem és magnífic.
Bernard-Marie Koltès va escriure Roberto Zucco l’any 1988, quan sabia que tenia una malaltia terminal, i no és d’estranyar la seva cruesa ja que era conscient de que seria la seva ultima obra escrita. El dramaturg francès explora els problemes que tant li van turmentar al llarg de la seva vida.
La història està inspirada en un personatge real, un assassí en sèrie sense escrúpols que mata sense raó, però el text va convertint a Zucco en una mena d’heroi tràgic contemporani. L’obra posa la pell de gallina perquè mostra, des de la fredor d’un personatge menyspreable, com la societat brutalment l’aliena, però que també comparteix amb ell la responsabilitat d’aquests crims. L’historia d’aquest assassí és barrejada amb la descripció de la vida d’una noia adolescent que s’enamora perdudament de Zucco i ell la portarà a la perdició. L’argument també posa en qüestió totes les institucions socials que vertebren el món, des de la família o la policia o la justícia, sense oblidar-se del que suposa la infància per les persones.
Quant va ser estrenada a Berlín l’any 1990, va provocar un enorme escàndol, perquè s’hi confonen fet reals i tràgics. Estil shakespearià, ritme ràpid, situacions expressionistes, una desfilada de personatges, una sèrie de morts….
En una entrevista que se li va fer a Bernard-Marie Koltès, ell va dir :
“El febrer d’aquest any, jo vaig veure, un cartell dins del metro, s’hi buscava un assassí d’un policia. Em vaig quedar fascinat per la foto del cartell. Un temps després, vaig veure a la televisió el mateix noi sent capturat i portat a la presó emmanillat per uns policies, des de dins de la mateixa presó ell va desafiar el món. (…) El seu nom és Roberto Succo: ell, amb només quinze anys va matar els seus pares i després va fugir fins als vint. És la primera vegada que prenc com a punt de partida un fet real.”
Un muntatge espectacular, amb una escenografia de Sebastià Brossa que ens recorda els “13 Rue del Percebe” dels TBOs quant érem petits, amb compartiments d’un edifici de dues plantes i teulada, que separa les escenes i que amb una bona il·luminació únicament deixa visible en cada moment l’escena on passa l’acció.
Aquesta escenografia ha estat criticada perquè diuen que “tanca massa el personatge “lliure” de Zucco entre 4 parets”… i de debò, crec sincerament que criticar per això aquesta nova posada en escena és estar “tancat” a la primera visió que fa anys vas tenir en el seu dia de l’obra. No entenc aquest raonament, de gent tan purista, que esgarra la iniciativa de qualsevol canvi escenogràfic…. i això passa molt sovint també a l’òpera.
Les quinze escenes de l’obra, que transcorre en una ciutat fictícia francesa, amb aquesta escenografia es passa ràpidament i en segons per multitud d’espais diferents, i es descriu des del terrat d’una presó, com el d’una cuina, la casa on viu la mare i és assassinada, un prostíbul, un parc, un bar de copes, una estació de metro… A nosaltres l’escenografia precisament és una de les coses que ens va agradar mes de la producció.
Un text difícil de presentar a un ventall de públic majoritari i que Manrique, s’ho ha fet de tal manera, que l’espectador no condemna de manera immediata el personatge i espera a veure com va la història , volen a priori entendre, el perquè mata sense sentit…. i que mostri a escena, que a vegades les presons no tan sols son físiques, ja que la família o els afectes que nosaltres mateixos ens hem buscat, poden arribar a ser-ho.
El repartiment l’encapçala aquesta vegada Pablo Derqui, i de debò que fa un paparàs… un regal que li ha fet en Manrique, i que ell aprofita al màxim, interpretant un dels personatges considerats com un dels millors del repertori dramàtic contemporani.
Pablo Derqui, aconsegueix amb la seva gestualitat fer molt creïble el personatge… les seves mirades, la seva fragilitat, amb una certa timidesa i amb una brutalitat esfereïdora de la que ni el personatge es conscient. Potser el paper de la seva vida. Paga la pena anar al Romea encara que sigui únicament per admirar el magnífic treball d’aquest actor.
Ivan Benet, que passa de fer el paper dur del germà protector de l’adolescent a un personatge còmic que actua com refresc o gelat de llimona entre plats forts i difícils d’empassar.
Cristina Genebat, actua prou bé, m’agrada cada vegada mes, encara que pel meu gust els moments on te que mostrar dolor profund, no acaba d’arrodonir-los. Ella te a mes a mes un paper importantíssim en la producció ja que s’ha encarregat de la traducció de l’obra al català i pròximament la traslladarà al castellà per el Teatro Español.
Rosa Gàmiz és com un comodí e interpreta molt bé un foti-me’n de personatges. Sempre és una actriu que m’ha agradat per la seva naturalitat, interpreti el que interpreti.
Maria Rodríguez, tot un descobriment, almenys per mi, interpreta un dels personatges principals… la noia adolescent. Un treball magnífic per aquesta jove actriu, que de ben segur veurem molt d’aquí en endavant.
Maria Rodríguez
A un bon nivell també, Xavier Boada, Xavier Ricart i Oriol Guinart, en papers mes secundaris.
Espectacle dur, però absolutament recomanable. Avis als teatraires : No us el hauríeu de deixar perdre sota cap concepte.
AUTOR: Bernard-Marie Koltès
TRADUCCIÓ: Cristina Genebat
DIRECCIÓ: Julio Manrique
REPARTIMENT: Pablo Derqui – Cristina Genebat – Ivan Benet – Maria Rodríguez – Xavier Boada – Rosa Gámiz – Xavier Ricart – Oriol Guinart
ESCENOGRAFÍA: Sebastià Brosa – ILUMINACIÓ: Jaume Ventura – VESTUARI: Maria Armengol – ESPAI SONOR: Damien Bazin – CARACTERITZACIÓ: Ignasi Ruiz
______________________________________________________________
– Teatre Romea – Preu 30 € – (preu pagat 16 € – Promoentrada )
_______________________________________________________________
Miquel: Ja se que em diràs nostàlgic i tot el que vulguis i ho accepto, però el record del muntatge d’en PASCUAL al Palau d’Agricultura, llavors en estat ruïnós, l’interpretació de l’EDUARD FERNANDEZ, i tota la colla d’actors(recordes la Lizaran?) -un per cada personatge-, d’aquell ROBERTO ZUCCO em fan una mica de por a l’hora de veure aquesta nova producció d’en MANRIQUE, que per poc que pugui veuré, ja que és una obra que m’agrada molt i que crec del millor que he vist d’en Koltés. L’escenografia que va fer servir Pascual en aquella nau abandonada i l’estat en que estava era el marc ideal per representar l’obra(ciment,vies mortes, ferralla,etc) Ara no em sembla escaient pel que he vist, l’escenografia,que a part de la “Rue del Percebe” recorda totalment la feta per la parella PUIGDEFABREGAS-BROSA al EUROPEAN HOUSE d’en RIGOLA. Tampoc em fa gràcia veure que 8 actors hagin de fer tants de papers(en algun lloc he llegit que hi ha actors, que no poden fer tan ràpidament el canvi de registre i això no diu res a favor de l’obra. Però com et dic faré el possible per veure-la, ja que te dues coses a favor: una el text de Koltes i l’altre en PABLO DERQUI. Em va sorprendre en descubrir-lo a UNES VEUS de la MARTA ANGELAT, però on va enlluernar-me va ser a MORT D’UN VIATJANT de MARIO GAS. Allà BOIXADERAS va ser un Billy Loman d’excepció però el Biff de DERQUI quasi l’atrapava. Des de lla vors, tan en cinema com en televisió sempre m’ha agradat, i crec que aquest ZUCCO pot donar-li la consagració definitiva com a actor de primera. Dissortadament, es prodiga més en sèries televisives que en els escenaris, però potser ara…. En fi aquests dos elements m’empenyen a veure aquest nou treball de JULIO MANRIQUE, que com et dic, veuré.
Crec Pere que us equivoqueu quant voleu sovint comparar una producció actual a una prèviament vista fa anys. L’obra és la mateixa, però és bo que cada director tingui una mirada nova…. és bo que actuin actors d’ara i donant una altra mirada a l’obra.
Si no fos així, el millor seria gravar la primera producció i veure-la infinitat de vegades, com es fa al cinema. L’important és que l’esperit de l’obra continui intacte, crec jo. Per això posava l’exemple de les Òperes… si sempre es fessin de la mateixa manera i amb els millors intèrprets possibles, seria avorridíssim.
Sé que és difícil el NO comparar, i tots acabem fent-ho….. però és te que gaudir el maxim possible de cada nova producció e intentar veure-les sempre com si fossin noves de veritat.
En quant a l’escenografia, sé que no és una nova idea… però aquí m’ha agradat molt.
Referent a PABLO DERQUI ja m’ho sabràs dir quant vegis aquesta producció, encara que veig per el que dius, que fa temps el vas descobrir….. és un actoràs de cap a peus.
Hem obert un nou espai on vosaltres els “Voltaires” podeu deixar la vostra opinió de qualsevol espectacle que voleu recomanar… o be explicar les vostres escapades internacionals o madrizlenyes (aviat serà mes o menys el mateix… jejeje). A veure si t’animes, ja que tu ets un gran amant de les Arts escèniques.
Una abraçada Pere.
La vaig veure dimecres passat amb els companys Gat’s (Grup de Gràcia d’afeccionats al teatre).Com, quasi sempre fem, l’havíem llegit i comentat abans. La veritat és que vam sortir tots encantats del resultat. L’obra no és fàcil i en Koltés hi va abocar molta bilis. I el que és més dur: es basa en un fet real. Vaig trobar la interpretació molt bona. Fantàstic en Pablo Derqui. I sobretot, la Rosa Gàmiz. Aquesta dona és una gran actriu. llàstima que encara no li hagi arribat el seu gran paper!
L’escenografia, molt bé. Juntament amb la il.luminació. Ambdues afavoreixen l’adaptació d´una obra que no es gens fàcil de portar a escena, sense perdre ritme ni intensitat. Tots vam estar d’acord, que si haguèssin fet mitja part, hagués caigut en picat la tensió i l’atenció de l’espectador.
No sé si recordeu un muntatge del Lliure (no acansegueixo recordar el nom), molt semblant a aquesta “rue del percebe” que comenteu. Penso que ha estat una molt bona opció.
Pere, entenc, perfectament, el que dius. Però li haig de donar la raó al Miquel: és enevitable recordar o comparar, però les variacions sobre un mateix tema, molts cops ens enriqueixen.
Dissabte vaig anar per primer cop a l’espai Fabra i Coats-Fàbrica de Creació de Sant Adrià.
M’encanta veure espais escènics nous. En Aquest encara falta molta feina a fer. Però el que vaig veure em va agradar. La companyia Parking d’Hivern hi representava l’obra del Philip Ridley “Pell de Mercuri”. Obra dura, de denuncia. Els actors bé. L’ espai adequat. Jo hi destacaria una actriu molt jove:L’Ariadna Matas. Si algú de vosaltres l’ha vist algun cop, penseu amb els seus ulls, no us recorda a l’admirat Rubianes?
Una abraçada “teatraires”
Montse
Estem absolutament d’acord en què la interpretació de Rosa Gàmiz és esplèndida, però en aquest cas el pes el porta el protagonista Roberto Zucco per Pablo Derqui.
Escenografies semblants crec que hem vist varies, l’ultima que jo recordi és METAMORPHOSIS en el Lliure de Montjuïic en l’entorn del Grec.
http://voltarivoltar.com/2012/07/06/grec-2012-4-teatre-metamorphosis-sala-fabia-puigserver-teatre-lliure/
El futur del Teatre a Barcelona son els espais nous i de petit format, ja que el Teatre public amb grans inversions crec que les deurem recordar com una època daurada que una vegada va existir a casa nostra. Sales com la Flyhard on les Cies petites es deurien mirar.
Hem estat algun cop a l’espai Fabra i Coats, per exposicions i també alguna representació teatral… l’ultima a carreg del “Teatre de los Sentidos”, ja que som uns irrefrenables seguidors de la seva tasca.
Gracies per la recomanació que en deixes, prenem nota de la Cia Parking d’Hivern. També prenem nota de l’actriu Ariadna Matas, que creiem no coneixem.
Fins ben aviat si el temps ens acompanya !!!
Com dic l’espai s’assembla al de EUROPEAN HOUSE de la parella PUIGDEFÀBREGAS-BROSA, dirigit per RIGOLA.
Coincideixo força amb els teus comentaris però els que trobeu l’escenografia fantàstica es nota que no seieu a les cadires de les puntes. Jo no estava ben bé a la punta i ja no veia alguns actors a causa de les parets opaques. Haurien d’avisar i cobrar un preu més barat per mala visibilitat…
No ens havíem adonat d’aquesta pifiada. Nosaltres no ho varem notar gens ja que estàvem al mateix centre i a la fila 8. Suposo que estaries massa a la vora de l’escenari i a la punta.
Jo crec que nos les deurien ni tan sols posar-les a la venda, en un cas així.
Gracies Marga per deixar la teva visió de la producció i sobretot l’avis per la gent que la voldrà anar a veure
Jo encara no em vaig perdre gaire, però unes dones que seien al meu costat, als seients dels extrems van marxar dient que no tornarien mai més al Romea :S
Estem talment d’acord amb vosaltres de que es tracta d’un montatge espectacular.
A nosaltres l’escenografía ens va agradar i molt.
L’actor Pablo Derqui ens va fer gaudir d’una interpretació i un treball increíbles.A mi em va fascinar la seva veu,la seva mirada,….genial,desde el meu punt de vista,molt superior als seus companys.
Però……no la vaig entendra!!!!!!!,no sé si va ser culpa del de darrera meu,que només feia que badallar tota l’estona,de forma sorollosa , xerrant amb la seva companya i pendents de rellotge,que em van posar dels nervis,no podent gaudir de l’obra al 100%(em va faltar d’un pel per girar-me i convidar-lo a sortir de la sala).
Sort que amb la teva crónica he pogut entendra una mica més l’obra;de totes maneres vam sortir bastant satisfets.
Dons es una llàstima perquè realment el text de Koltes es molt punyent i no te desperdici. Es molt emprenyador quan et toquen uns “veïns” de teatre dels que no paren de comentar la jugada entre ells, a mi també m’ha passat que arribes al punt que estas mes pendent d’ells que del que passa al escenari.
Realment a mi la producció em va agradar moltíssim i com tots coincideixo en que el Pablo Derqui va estar insuperable.
Vaig anar amb la colla de la Montse Fdez.Costa i subscric tot el que comenta de l’obra només destacar el gran paper de Pablo Derqui, fa unes mirades que glacen la sang. Completament d’acord amb en Miquel sobre la Cristina Genebat no sé perquè però mai m’acaba d’agradar en els seus papers.
Fins aviat
Hola Carme
Coincideixes plenament amb la majoria dels que hem vist aquest magnífic espectacle. Avui llegia un altre crònica d’un amic Blocaire que també es actor de Teatre, en el que es rendia al peus de Pablo Derqui i Julio Manrique.
Paisatge teatral – Carles Lucas
http://carleslucasgiralt.wordpress.com/2013/03/01/roberto-zucco-lassassi-sense-adjectius/
Gràcies per compartir amb nosaltres la teva opinió. Una abraçada
Sé que no és bo comparar i que és bo que cada director pugui fer allò que li sembli amb l’ obra, però no ho puc evitar. Fa 20 anys vaig sortir del teatre totalment “tocada” amb ganes de molt més teatre, era molt joveneta jo. Volia saber qui era aquell actor! qui havia escrit allò!
Dissabte passat al Romea en tenia moltes ganes i també una miqueta de por.
Abans de res dir que RECOMANO L’OBRA DE TOTES TOTES, només per en Pablo Derqui paga la pena, quin actoràs! quin paper! mare meva!
La meva crítica ve cap a la posada en escena, a mi em va embafar: veia massa coses, massa espais, massa gent a qui has de deixar de veure com el personatge que feia un moment havies sentit, massa coses. La música, important, molt bona música. Reconeixes les cançons i llavors marxes amb el cap a un altre lloc, on sóc ara? I ara humor? és com fer passar la vida: alegria, tristesa, odi, emocions, infantesa, maduresa…tot en dues hores. No podia concentrar-me i gaudir-ne. Els rètols…ja només em faltava haver de llegir. No vaig aconseguir entrar a l’obra quan ho aconseguia em despistaven. Una llàstima.
Malgrat això em quedo amb aquells ulls aquell somriure del Roberto, Roberto Zucco.
Benvinguda Carolina a “Voltar i Voltar”
No es que no sigui “bo” comparar…. tots ho fem amb assiduïtat i mes quant escrius una crònica i dones el teu parer sobre una determinada ora teatral. Som injustos moltes vegades quant comparem actuacions d’actors que interpreten papers diferents i moltes vegades valores un actor no precisament`per la seva interpretació, sinó mes aviat per el paper que li ha tocat en sort representar.
El que a mi no m’agrada d’algunes comparacions que a vegades es fan, es quant es juga amb els records i jutges una producció actual amb un altre que vas veure fa una pila d’anys i que segurament si la tornessis a veure ara, molt possiblement decebria, perquè la recordem d’una certa ,manera idealitzada però no contem que nosaltres també hem canviat de gustos al transcurs dels anys. .No sempre TOT es inamovible, i crec que es bo veure altres visions diferents.
Potser quant ers joveneta aquesta obre et va impactar d’una manera que ara no ho ha aconseguit… i es lògic perquè tu no ets la mateixa..
A mi em va agradar la escenografia molt, però no ets l’única persona que conec que comenta el mateix que tu….tanta parafernàlia potser despista massa del principal, que es el magnífic text.
Gràcies per deixar aquí el teu comentari; desitjo que no sigui pas l’últim.
Una abraçada