– Teatre (cicle noves escenes) – DE MILAGROS Y MARAVILLAS – CONFERENCIA OPTIMISTA (***) – Sala Gaudí – La Pedrera

Per MIQUEL GASCÓN…

El cicle de teatre RADICALS que es feia abans al Teatre LLiure, degut al canvi de direcció i suposo que també per la manca de recursos econòmics, va desaparèixer i ens va deixar orfes a un grup de gent “teatraire” que seguíem amb gran interés aquesta nova forma de fer Teatre.

Resulta…. i jo sense saber-ho, que en aquests dies s’esta celebrant la segona edició de NOVES ESCENES, NOVES MIRADES, en el que es representen obres similars a RADICALS o inclús es tornen representar algunes de RADICALS, com és per exemple l’espectacle FINGIR del que ja en el seu dia varem fer una crònica.

Ara però el cicle és molt mes reduït ja que consta tan sols de 5 espectacles i es celebra a la SALA GAUDÍ – LA PEDRERA del Passeig de Gràcia (Fundació Catalunya – La Pedrera).

Ens barem assabentar per un correu que varem rebre d’una de les organitzadores i ja potser una mica tard, perquè ja no varem poder comprar mes que 3 espectacles i en un d’ells tan sols 1 entrada.

El passat dijous 21 de febrer varem assistir dons al primer dels espectacles, DE MILAGROS Y MARAVILLAS – CONFERENCIA OPTIMISTA i com casi sempre ens va sorprendre favorablement. Vol simular una mena de “Conferencia” davant del public amb la seva “introducció”, exposició i “conclusions”.

Aquesta és una conferència sobre el que més ens agrada del que sabem. Perquè sabem coses que no ens agraden i de les que estem farts d’escoltar parlar. També inclou coses de les quals no sabem res, però que ens agraden molt, i coses sobre les quals no estem molt segurs però que ens fan gràcia. En definitiva, un inventari (ve d’inventar?) De coses bones, autèntics miracles i meravelles en un temps saturat de mediocritat i mals auguris.

Es tracta d’una conferència atípica. Amb molta música, tocada en directe. De tant en tant tot s’atura i s’escolten uns sons. Recorden moments especials, com les fotos d’un àlbum familiar. També hi ha silencis. I plantes. Moltes plantes, que creixen en silenci, com ho fan les plantes i algunes malalties. Com en les veritables conferències es projecten imatges i paraules. Però en aquesta no hi ha vídeos, només fotos, i la veu gravada del fotògraf que et convida a prendre el teu temps per veure més. El conferenciant parla poc i es contradiu molt. Interpreta la teoria de la relativitat, ensenya com John Wayne compraria el diari o balla per acabar demostrant que al cap ia la fi les tres coses són el mateix. Amb un sol gest dels seus dits fa aparèixer i desaparèixer coses, com els mags, sempre somrient per dins. Com els mags, ell també té una ajudant. És ella la que fa la música, aporta vitamines i recondueix la història quan el conferenciant es va per les moltes branques. Per acabar, el torn de precs i preguntes, però aquestes últimes se les porten els espectadors cap a casa seva, juntament amb un optimisme que persisteix, com a mínim, fins al cafè del matí següent.

Tan sols dos actors, ella Barbara Van Hoestenberghe d’origen Flamenc (Bèlgica) i ell espanyol (Ernesto Collado); l’espectacle parlat i cantat en Flamenc, Castellà i Català. A la dreta ell davant d’una taula on en teoria te que desenvolupar la conferencia / pensaments mes o menys surrealistes… a l’esquerra ella a carreg de varios instruments musicals, guitarra, violi, etc… Una pantalla ajudarà a fer-nos entendre el que es parla en flamenc.

En Ernesto Collado surt a escena i comença amb “la introducció”, que no és mes que la preparació d’un abeuratge d’almenys un parell de litres d’ioguort amb fruites que tritura amb una liquadora davant del public sense dir paraula…. i que un cop fet se l’INTRODUEIX poc a poc… o sigui se’l veu amb força dificultat…. però no deixa ni una gota.

Ella mentres tant va cantant cançons flamenques (de Flandes) i omplin també a poc a poc l’escena amb multitud de plantes, el que ells anomenes una imparable invasió vegetal.

I comença a explicar les seves tesis sobre la vida i l’entorn, amb un morro que s’ho trepitja, però que deixa tan desconcertat al public que al principi es queda astorat i desprès al deixar-se anar i entendre de per on va l’espectacle comença a riure i ja no para fins al final. En Collado provoca al public i el desconcerta amb les seves teories de guinyol, absolutament surrealistes, algunes d’elles que fan pensar en la nostra actuació del dia a dia i altres sense cap sentit amb l’únic objectiu de provocar el riure.

Espectacle de 55 minuts, estrany, provocador, però divertit fins al final. Una mena de joc entre la poesia visual, la musica, el ball i la conya “marinera” realitzada amb una força interpretativa provocadora i divertida.

No es tracta d’un espectacle per tots els públics, ja que potser algú podria sortir creient que és una presa de pel. A nosaltres ens va fer passar una estona divertida, amb un humor fora de l’habitual però intel·ligent i res barroer.